10.45 hores del dia 25 de maig de 1938. La ciutat d'Alacant desenvolupava la seua activitat, quasi normal, tot i ser temps de guerra. Era dia de mercat. La gent feia llargues cues per tal d'aconseguir els pocs queviures que hi havia a la venda. Una hora i tres quarts abans, a l'aeròdrom de Palma de Mallorca s'havien enlairat nou Junquers.
Els seus objectius, molt concrets, eren el mercat i el centre urbà de la ciutat. El temps, esplèndid; el blanc, senzill. A les 10.42 hores, els Junquers sobrevolaven el Cap de l'Horta, i el soroll dels seus motors, uniforme, terrible, arribava a la població.
Sonen les sirenes d'alarma i tot és inútil. Abans que deixen de sentir-se, les primeres bombes esclaten enmig d'una multitud aterrida que intentava abastar els refugis en una boja correguda cap a la mort. Francesc Moreno i la seua dona, Vicenta, encara ho recorden. «La meua germana —ens comentava aquesta última— es trovaba davant d'una parada de caragols en el moment de començar a caure les bombes, i ens contava que, les restes humanes, les havien d'arreplegar amb pales».
No era aquest el primer bombardeig que patia la ciutat d'Alacant. N'havia sofert molts. Els alacantins estaven acostumats que cada nit un hidroavió descarregàs un bon grapat de bombes sobre les instal·lacions portuàries, i, fins i tot, cada quatre o cinc dies, l'aviació feixista castigava les instal·lacions ferroviàries i de Campsa. El 25 de maig de 1938, però, cap bomba no va caure sobre els objectius d'interès militar.
El bombardeig del 25 de maig sobre Alacant no obeeix a la casualitat, ni és producte d'una errada tàctica. Tot responia a un pla perfectament preconcebut. Fins aquell moment, els bombardeigs de nuclis civils des de l'aire eren casos excepcionals i mal considerats dintre del «peculiar» codi d'honor militar, però la guerra ja durava massa i calia deixar clar en les poblacions de més arrel republicana qui manava en aquell moment, almenys en l'aire. I ho van aconseguir plenament. Després d'aquella data fatídica, la ciutat d'Alacant va esdevenir una població fantasma, de la qual la gent havia fugit, deixant cases i negocis, a buscar refugi a les masies í de les partides rurals que envoltaven la ciutat.
Aquesta actitud de la població, totalment raonable des del punt de vista de l'instint de conservació, va rebre les més dures crítiques per part dels diaris de l'època, Nuestra Bandera i Liberación —òrgans del PCE i CNT, respectivament—, on s'arribava a demanar la confiscació de les cases que quedaven buides, sense que els importàs gaire, aparentment, que el nombre de refugis d'aquell moment no fos capaç d'acollir tota la població. No fou fins el 25 de maig de 1938 que s'intensificà la tasca de construcció de refugis. Malgrat tot, això no va ser obstacle perquè s'organitzàs el que la premsa del moment va anomenar «la columna de la por», en la qual milers d'alacantins s'allunyaven de la ciutat buscant llocs més segurs.
Andreu Cremades i Moll tenia aleshores 14 anys: «Jo em trobava en una planta baixa de la plaça de la Muntanyeta quan van esclatar les primeres bombes, al mateix temps que sonava la sirena d'alarma. Fou tot molt ràpid. Quan arribava a l'entrada del refugi, esclataven les bombes de la segona andanada. En total foren tres passades. La matança fou enorme».
En les tres passades que realitzaren els avions feixistes van deixar caure un total de noranta bombes, amb el resultat de 400 morts (cal tenir en compte, per exemple, que en el terrorífic bombardeig de Gernika els morts no arribaren a 500), i centenars de ferits. No cal dir que la defensa antiaèria de la ciutat era ridícula, amb una bateria al castell de Sant Ferran i una altra a la Serra Grossa, i que els nou avions van tornar sense novetat a la seua base de Mallorca.
En els més de seixanta bombardeigs que patí la ciutat d'Alacant no fou tombat cap avió enemic. És comentari general entre els alacantins que l'aleshores cap del servei d'artilleria de la capital fou condecorat pels franquistes una vegada acabada la guerra, precisament per això!