Els soldats d’elit ucraïnesos que es troben al Donbass

Oleksandr Staryna, capità de l’exèrcit ucraïnès, aparta la mà dreta del canvi de marxes del seu cotxe Lada Niva, i assenyala endavant, on es veuen dos campanars de cúpula daurada, diversos edificis de l’època soviètica i cases baixes. “És aquí”, diu Staryna. “Això és Màrinka”.

Dirigeix el vehicle tot terreny cap a l’entrada d’aquesta petita ciutat, passant per davant d'un cotxe bolcat i abandonat al marge de la carretera amb què dos jubilats havien intentat fugir quan hi va caure un míssil rus.

Al seu costat hi ha assegut el sargent Mykola Davidenko, que empunya amb una mà el canó del seu ‘Vulcan’, un fusell d’assalt de producció nacional. Ambdós soldats d’elit ucraïnesos es dirigeixen cap a la posició que ocupen en aquesta ciutat assetjada. A mesura que avancem hi ha cada vegada més enderrocs. Els bombardeigs han destruït teulades, han enrunat habitatges i han incendiat vehicles.

Staryna aparca el Lada en un petit pati. Els soldats canvien de cotxe sovint. Prefereixen vehicles més lleugers i maniobrables per al combat de proximitat. Explica que els blindats no serveixen de gaire a Màrinka.

És la segona vegada que aquesta ciutat propera a Donetsk ha estat un escenari potencial i decisiu per al futur del país. La guerra entre els separatistes prorussos i les tropes del govern ucraïnès al Donbass va començar fa vuit anys en aquesta mateixa regió minera situada a l’est del país. Després d’una batalla intensa, l’exèrcit d’Ucraïna va recuperar el control sobre Màrinka el mes de juny de 2015. Des d’aleshores, l’àrea de combat s’ha expandit al seu voltant.

La batalla pel Donbass

Fins al 27 de febrer d’enguany, Rússia va donar suport, més o menys dissimuladament, als separatistes. Després va atacar tot Ucraïna. Des d’aleshores, els soldats russos han lluitat obertament al bàndol de les tropes de l’autoproclamada República Popular de Donetsk, l’estat parcialment reconegut pel seu govern. Després de l’assalt fallit a Kíiv, el govern rus ha anunciat la segona fase de la seua “operació especial” amb l’objectiu de prendre el control sobre les regions de Donetsk i Lugansk.

En aquesta batalla pel Donbass l’exèrcit rus s’enfronta a alguns dels soldats més experimentats de les forces armades d’Ucraïna. Aproximadament 100 d’aquests pertanyen a la segona divisió del 74è Batalló de Reconeixement, sota el comandament de Staryna.

El comandant té 41 anys i el sobrenom de “stariy”, és a dir, “vell”. Duu una gorra de l’exèrcit sobre els cabells foscos i un uniforme que li queda petit. Escolta atentament, canvia de marxes ràpidament i sembla extremadament concentrat alhora que relaxat.

Els militars de Staryna es troben a la primera línia de front de tres zones de combat al sud del Donbass: Piski, Avdéievka i Màrinka. S’encarreguen de cercar el punt de trobada de la infanteria i artilleria enemiga mitjançant els drons i la patrulla a peu. Segons diu Staryna, des que va començar la segona fase del conflicte fa gairebé cinc setmanes s’ha intensificat el canoneig per part de l’exèrcit rus. I Màrinka ha esdevingut l’objectiu d’un atac constant.

El cap administratiu del districte afirma que la ciutat ha estat atacada per 300 míssils ‘Grad’ russos diàriament. Els seus drons sobrevolen la ciutat i es veuen esporàdicament. Gairebé no hi ha cap camí sense restes d’alguna explosió o fragments de míssils que sobresurten del terra. Encara hi ha flames en alguns enderrocs. Molt pocs voluntaris s’atreveixen a entrar a la ciutat.

La lluita aquí és violenta, diu el comandant. Declara que la situació és greu per a ell i els seus homes. Les tropes russes i els seus aliats han pres quatre blocs residencials de la ciutat, i diu que la setmana anterior van resultar ferits set soldats de la seua pròpia unitat. Aquell mateix dia va haver d’evacuar de la ciutat, junt amb el sargent Davidenko, un soldat greument ferit.

I tot i això el comandant sembla convençut. Aquest diumenge de principis de maig també se senten trets d’artilleria i hi ha fum sobre la ciutat. Però en comparació amb les últimes setmanes la situació està relativament tranquil·la.

Staryna creu que Rússia “ha perdut impuls”. Afirma que molts estan ferits o morts: “Ho veiem amb els nostres drons i ho escoltem gràcies a les transmissions de ràdio que interceptem”. Segons les seues paraules, el fet més important és que han destruït gran part de l’equipament enemic. “No vull presumir, però darrerament no ha passat ni un dia en què no hem destruït alguna posició de l’artilleria enemiga”.

Staryna i Davidenko caminen vora la paret cap a la seua posició, un edifici administratiu que l’exèrcit ucraïnès ocupa des de l’inici de la guerra fa tres mesos. Els soldats ucraïnesos afirmen que els russos han cremat una casa a la vorera de davant amb una bomba incendiària. Hi ha peces de metall deformades pel foc i bigues de fusta sobre les runes.

Estan instal·lats en una cambra amb un sofà i el terra de parquet on entra molt poca llum. Un dels soldats deixa el seu casc sobre un dels reposabraços i sobre una cadira plegable hi ha un AK-47. Aquí és on dormen i on tenen lloc les reunions amb altres unitats. Entre els presents aquesta vesprada (Staryna, Davidenko i diversos artillers amb les seues armes) hi ha dos soldats d’infanteria del partit polític ultranacionalista i paramilitar ‘Praviy Sektor’. Ambdós lluiten en les tropes regulars de l’exèrcit ucraïnès.

Passats uns minuts tornen a sortir. Passen pel costat d’un EDM4S que hi ha prop de la porta, una arma electrònica d’aparença futurista coneguda com ‘SkyWiper’ (“netejacels”), ja que serveix per a anul·lar els drons dels enemics.

Els drons representen una amenaça important, perquè a través d’ells les tropes russes aconsegueixen coordenades, diu un dels artillers més joves. I afegeix els paracaigudistes, que solen passar desapercebuts, sobretot a la nit. “Han intentat destruir la nostra posició diverses vegades, però hem resistit cadascun dels atacs”.

El grup de militars utilitza les armes de foc per protegir Staryna en les expedicions, i els seus soldats envien les coordenades de l’enemic als artillers. Gràcies a aquesta col·laboració tan propera han estat capaços de provocar danys importants als russos. Staryna afirma que la interacció entre els drons de la seua unitat i les armes de foc dels artillers s’ha superat fins a assolir “un altre nivell”.

Staryna es va unir a l’exèrcit fa vuit anys i afirma que, des de llavors, les forces armades del país han evolucionat de grup caòtic i corrupte a exèrcit professional, que ara s’enfronta a una de les majors potències mundials.

Quan Rússia va adherir Crimea al seu territori l’any 2014 i va començar l’enfrontament militar al Donbass, el comandant treballava com a advocat expert en finances a la ciutat de Dnipró, a tres hores i mitja en cotxe cap a l’oest. Immediatament després d’una audiència judicial va allistar-se a l’exèrcit, que li va assignar una unitat d’artillers. “Vaig formar part d’aquella unitat durant mitja hora”, diu rient. Va anar a casa a buscar la seua motxilla, i quan va tornar ja se n’havien anat. “La gent del batalló de reconeixement em va acollir només veure’m”.

Ara ja fa vuit anys que Staryna és al Donbass. Quan es va lliurar un combat entre l’exèrcit d’Ucraïna i els separatistes a l’aeroport de Donetsk, ell hi era. Va ser l’únic supervivent de la seua unitat que va sortir indemne d’allà.

Té 41 anys i està divorciat. Ja no veu el seu fill, que en té 17 i també es diu Oleksandr, tan sovint com abans. Però diu que no passa res. “De totes maneres, està en una edat en què no pot desfer-se de mi tan ràpidament”, bromeja.

Staryna assegura que la seua vida mai no tornarà a ser com abans. Diu que totes les persones que han lluitat al seu costat durant aquests anys mai no haurien pogut estar lluny de les línies de front. “Creem grans amistats i ens sentim segurs”, diu sobre les zones de combat. “A la vida real, estem sols”. La seua parella forma part d’una altra unitat prop d’Avdéievka.

La lluita contra Rússia és un assumpte personal per al comandant, i no només per la seua família.

La seua mare és russa (nascuda a la regió de Belgorod) i va venir a Ucraïna quan tenia deu anys. Segons explica, abans de 2014 admirava el líder rus Vladímir Putin, igual que molta altra gent de l’est del país. Admiració que era font de discussions freqüents entre mare i fill. Però quan es va allistar a l’exèrcit, el canvi d’opinió de la mare, amb 72 anys, el va sorprendre: “Em donà la seua benedicció i em va dir que algú havia de frenar aquest boig”.

Segurament la seua pròpia experiència l’ha ajudat a tractar un dels actuals reptes diaris: els veïns que segueixen a Màrinka. Quan el mes passat es va fer evident que Moscou llançaria la seua major ofensiva en aquesta regió, el govern d’Ucraïna va demanar a la població que marxara. I més de la meitat dels 9.400 habitants que té aproximadament Màrinka ho van fer. Els que segueixen a la ciutat es refugien en el soterrani d’un hospital.

Els carrers de la ciutat estan buits i enfront de les cases hi ha enormes cràters de bomba. Davidenko camina tranquil·lament unes passes més endavant. Té 36 anys i també és de Dnipró. Duu una barba espessa i té els ulls alerta, sense parar d’examinar el voltant. El sergent dirigeix un equip de forces especials de set homes. Les seues missions succeeixen en zones enemigues sovint. És la persona a qui truca Staryna per a les missions més difícils.

La plaça central de Màrinka ha estat gairebé totalment destruïda. Una de les cúpules daurades de la catedral està mig fosa i s’ha cremat un centre cultural. La metralla ha arrancat la part dreta de la cara d’un bust en homenatge al poeta nacional Taràs Xevtxenko. “L’han afaitat en sec”, diu Staryna.

Arriben a l’hospital uns minuts més tard del previst. És un edifici groc de quatre plantes i hi ha un forat a la façana una mica més petit que una finestra. “D’un tanc”, diu Davidenko, amb total naturalitat.

Darrere de l’edifici, un grup d’ancians seuen sobre taulons de fusta i un tub. La majoria estan fumant mentre es prepara el te en una petita tetera. La part posterior de l’hospital els protegeix del bombardeig de la zona prorussa.

Anatoli, miner jubilat de 72 anys, diu que no marxarà de cap manera. “És la meua terra, aquí és on he nascut”. És vidu, té dos nets i dorm al búnquer des que va començar la invasió. Ha presenciat com queia el míssil sobre l’hospital, com els altres veïns que havien marxat tornaven a casa seua i se la trobaven enderrocada, i com un dels veïns era viu un dia i mort a l’endemà.

A més d’ell, hi ha unes altres 37 persones que també es refugien aquí. Viuen dels paquets solidaris que els porten cada dia dos oficials de la policia i un grup de voluntaris des de Kuràkhovo. La majoria de les persones que s’hi han quedat són gent gran que potser mai no veurà com es resol el conflicte. Han estat atacats dues vegades des de 2014 i han vist com funciona la maquinària propagandística del Kremlin, la qual els ha fet desconfiar i, fins i tot, decebre’s.

Un home furiós interromp Anatoli. Diu que coneix la procedència dels projectils. Són “de Krasnohorivska”, una ciutat petita que es troba sota el mandat de Kíiv. Sí, està acusant les tropes d’Ucraïna de bombardejar la seua pròpia població, tot i que no n’hi ha cap prova.

Staryna l’ignora i baixa al soterrani de l’hospital. És estret i fosc, les parets són gruixudes i florides en alguna cantonada. Hi ha dues cambres repletes de catres. Únicament una vela i la llum de la llanterna del mòbil del soldat il·luminen els rostres pàl·lids dels ciutadans.

“Gent, si jo fora vosaltres marxaria d’aquí”, els avisa el comandant. Els explica que l’enemic encara és fort i que si continua avançant ningú no els podrà ajudar.

S’escolta un “no”. Grigori, un altre miner jubilat que té 75 anys, diu que va anar a Kuràkhovo l’any 2014. “Al principi ens van acollir, però després ens van culpar de la pujada dels preus”. Staryna li contesta: “Kuràkhovo? No, allà no té sentit que aneu. Si marxeu, heu d’anar almenys fins a Dnipró”. A la seguretat d’una gran ciutat.

Els advertiments del soldat passen inadvertits. La gent del búnquer li demana que porte combustible el pròxim dia que vinga.

Avançaran les tropes russes fins a l’hospital de Màrinka i més enllà? No només són els soldats ucraïnesos els que sospiten que l’exèrcit de Putin seria capaç de llançar una ofensiva sobre l’est del país. Alguns experts com Philips P. O’Brien, teòric militar de la Universitat de St. Andrews d’Escòcia, creuen que hi ha indicis que Rússia s’ha tornat a encallar i un dels motius és l’artilleria destruïda, tal com ha explicat Staryna.

Staryna, però, roman cautelós. Tot i les pèrdues, l’exèrcit rus encara pot sorprendre’ls, segons ell, especialment els artillers i els pilots. Ho sap per mitjà de les seues pròpies missions expedicionàries i de converses amb comandants d’altres unitats militars.

Declara que els seus homes i ell tenen tot el que necessiten per detectar els enemics, fins i tot els seus drons i equips de visió nocturna. Però també diu que a ells els falten dues coses en especial: munició per a l’artilleria i míssils per a la defensa aèria.

La guerra fa temps que s’ha convertit en una lluita d’esgotament, diu Staryna. “Ells estan esgotats i nosaltres ho sabem, i viceversa”. El factor decisiu és qui aconseguirà reforçar-se primer: Ucraïna o Rússia?

Siga qui siga, aquest podria ser l’inici d’una nova fase en què es determine el guanyador.

Traducció de Yuliya Melnyk