Invisibilitzar el caràcter imperialista de la invasió russa d’Ucraïna, i negar la sobirania dels pobles de l’Europa oriental per decidir sobre la seva integritat territorial i política exterior, són dues tendències habituals en sectors de les esquerres catalanes i europees occidentals a l’hora de condemnar el conflicte. Una actitud que li ha valgut la crítica de les esquerres de l’Europa de l’est. A Catalunya, les declaracions a Vilaweb de la militant pacifista i exdiputada de la CUP al Parlament català, Gabriela Serra, i la intervenció de Tica Font, investigadora del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, al programa de TV3 Tot es Mou en són dos exemples.
Per una banda, l’argument que la invasió d’Ucraïna seria una reacció de Putin a l’expansió de l’OTAN no només no té en compte que foren els països de l’est d’Europa els qui van demanar adherir-s’hi –com ara ha fet Finlàndia–, sinó que nega a Rússia qualsevol capacitat d’acció que no sigui una reacció a quelcom que Occident hagi fet abans. Considerar que Occident és l’únic agent capaç d’interpel·lar la resta del món amaga, de retruc, un imperialisme rus que no ha aparegut amb Putin, sinó que és constant a la història del país, també durant la URSS.
Per altra banda, la destrucció de ciutats com Mariúpol o la massacre de civils perpetrada per les forces russes a Butxa qüestionen l’efectivitat de les sistemàtiques crides a la resistència no violenta. Combinada amb altres accions, la resistència no violenta pot ser una tàctica efectiva en la lluita contra una ocupació. Tanmateix, assumir-la per sistema per evitar l’ús de les armes corre el risc de negar de facto el dret a l’autodefensa d’un poble i pot implicar enviar la població civil a l’escorxador.
Sense cap mena de dubte, en tot conflicte armat cal una visió que qüestioni el fervor bèl·lic que pugui fomentar qualsevol institució o agent social, sobretot quan alguns països europeus, en aquest cas, segueixen finançant la guerra a Putin important béns com el gas. És inqüestionable que es necessita estar amatent a les implicacions pel que fa a la protecció de drets i llibertats que pot implicar el clima favorable al rearmament dels països europeus. Certament, s’ha de ser crític amb les polítiques d’asil envers els refugiats ucraïnesos, primer prioritzant-los davant refugiats no blancs i ara fent-los fora d’hotels catalans perquè s’acosta la temporada turística.
És per aquestes i altres qüestions que implica la invasió russa que calen discursos crítics que deixin de convertir en dogmes de fe objectius estratègics de transformació social. El desarmament i la pau són objectius estratègics, no dogmes ideològics. La resistència no violenta és una eina, no un dogma metodològic. Una reflexió antiimperialista situada en el context català, crítica amb l’OTAN i amb la cada cop més qüestionada hegemonia mundial dels Estats Units no es pot basar en amagar altres imperialismes com el rus, ni en negar la sobirania dels països que els resisteixen.
La invasió d’Ucraïna pot accelerar fenòmens que van marcant l’agenda europea dels darrers temps, des de l’ascens dels autoritarismes i l’extrema dreta a l’emergència climàtica, la reconversió energètica i l’encariment del cost de la vida. Per la complexitat i la urgència del moment, les esquerres catalanes han d’articular un discurs que estableixi solucions factibles i rigoroses a problemes conjunturals, mentre avancen en la consecució dels objectius considerats estratègics.
De vegades, les solucions a problemes conjunturals impliquen endarrerir l’assoliment dels objectius estratègics, o bé fer accions que, a curt i mitjà termini, n’obstaculitzin l’acompliment. És en aquest cas quan les esquerres se senten desubicades i opten o bé per no parlar de la qüestió o bé per escorar-se en la defensa d’accions de prevenció o transformació a llarg termini que no resolen necessitats immediates. Quan passa, com és el cas de la resposta a la invasió russa d’Ucraïna o de la gestió de les violències masclistes en el si de les seves organitzacions, desaprofiten la força de tot l’entramat d’estructures populars i espais de reflexió i pensament que han creat, i que han estat tan necessàries com efectives en la resolució de problemes conjunturals que no entren en contradicció amb el dogmatisme dels objectius estratègics. És el cas de la lluita contra els desnonaments o l’atenció a persones en situació de vulnerabilitat durant la pandèmia.
La transformació dels objectius estratègics en dogmes implica que, sovint, allò que les esquerres perceben com a dilemes morals que qüestionen la seva coherència ideològica no siguin res més que el reguitzell de limitacions, potencialitats, riscos i oportunitats que es desencadenen quan algú pren una decisió sobre alguna cosa. Si les esquerres volen trencar cadenes, cal que primer s’alliberin de les que elles mateixes s’han imposat.