És de fa només un dies i la imatge ja s’ha fet viral: Tom Cruise arriba en un helicòpter que condueix ell mateix a una de les preestrenes de Top Gun: Maverick, la publicitada seqüela de la pel·lícula d’aviadors i piruetes que va fer estralls als 80. L’actor ens ha acostumat a fer tots els papers de l’auca, no té por de res, és alhora estrella i doble d’acció, i assumeix el risc de rodar al límit, tal com feren genis pioners com Harold Lloyd o Buster Keaton. Sona gros, que el nom d’un dels gurus de la Cienciologia vagi lligat a aquests dos monstres, però no és cap boutade. Cruise, preguntat per aquesta dèria de no voler que el substitueixin quan hi ha risc, diu: “Quan Gene Kelly balla, ningú no li pregunta per quiè ho fa, oi?”. És aquí, el tema. Que serveixi aquesta introducció com a mesura d’un gran personatge, d’un actor pencaire i talentós, menystingut per la crítica, titllat de buit i crispetaire.
Cruise és molt per damunt d’aquesta imatge que ens arriba d’ell. Només un home de gran intel·ligència i amb un profund respecte i amor per la feina que fa (i per allò que té d’artesania) podria encadenar èxit rere èxit i promoure les pel·lícules que fa. Perquè ell també és part creativa dels films on apareix, com a productor executiu i com a part implicada, sempre rodejat de noms i equips de primer nivell i que saben què busquen i on volen arribar. I també és una de les poques grans estrelles de Hollywood que no ha estat vençut pels cants de sirena de les plataformes, i que ha manifestat —l’última vegada al Festival de Canes, fa pocs dies, en la presentació del film— que totes les pel·lícules que faci seran per veure en gran pantalla. “Tal com ha de ser l’experiència del cinema”.
De Tom Cruise també se’n va fer viral el moment en què, en plena pandèmia, va anar a veure Tenet. Era la primera superproducció que arribava a sales després de les restriccions globals provocades pel virus. Cruise s’agafa molt seriosament la seva feina. Un gran exemple d’aquesta manera de fer i viure el cinema és Top Gun: Maverick. Han passat trenta-cinc anys i Pete “Maverick” Mitchel (Cruise) ha d’entrenar un grup de graduats per una complexa missió militar. Caldrà perícia, valentia i altes dosis d’èpica insensata. Allà es retrobarà amb la Penny (Jennifer Connelly) i coincidirà amb “Rooster”(Miles Teller), el fill del vell amic “Goose”, tràgicament mort en un vol amb ell. Aquestes peces se sumen a la resta del nou elenc de joves i a les aparicions d’“Iceman” (Val Kilmer, un paper hieràtic fet a mida) i de Cain (Ed Harris). Acció, adrenalina i romanticisme.
Potser no us agraden els cotxes i les motos, ni el plaer de la velocitat, ni els avions supersònics, ni la fatxenderia testosterònica, tal com li passa a qui signa aquest article. Si li afegim que no hi ha res de versemblant en tot el metratge, és un miracle: la pel·lícula de Kosinski resulta fantàsticament entretinguda, té un aroma d’acció i d’aventures de tall clàssic —i a tot decibel, és clar—, i és una exaltació del tomcruisisme més lúdic i boig, divertidament simple, destinat a un públic ampli i que vol sortir content de la sala. Absurda i emocionant. I demostra que la nostàlgia, el lligam amb el Top Gun de Tony Scott (1986), es pot integrar sense ser un llast insofrible, ni invasiu, ni castrador.
Top Gun: Maverick
Direcció: Joseph Kosinski
Colòmbia, 2022
Durada: 131 minuts
Guió: Ehren Kruger, Eric Singer, Christopher McQuarrie. Personaje: Jim Cash, Jack Epps Jr.. Historia: Peter Craig, Justin Marks
Música: Harold Faltermeyer, Hans Zimmer, Lorne Balfe
Fotografia: Claudio Miranda
Repartiment: Tom Cruise, Miles Teller, Jennifer Connelly, Jon Hamm, Glen Powell, Ed Harris, Val Kilmer, Lewis Pullman, Charles Parnell, Bashir Salahuddin, Monica Barbaro, Jay Ellis.
Acció.