Juan Carlos de Borbón ha arribat a Espanya de visita aquest cap de setmana per passar quatre dies de vacances. Com qualsevol altre ric turista que arriba des del seu refugi daurat. En el seu cas, en una dictadura familiar corrupta. Tota la premsa dretana ho celebra. Una petita part de la progressista se'n fa creus. La mateixa setmana que la justícia belga confirmava que la llibertat d'expressió empara les lletres antimonàrquiques de les cançons de Josep Miquel Arenas, Valtònyc, que a Espanya costen pena de presó, el destinatari de les crítiques de l'exiliat torna a l'Estat com si res, enmig d'una enorme operació de blanqueig -i de seguretat pública, per preservar-lo de tot risc de ser molestat-, quan ell mateix ha reconegut que, com a poc, delinquí en no pagar impostos. L'únic que l'ha salvat del judici i la possible presó és ser qui és i que l'aplicació del Dret a Espanya considera que la “inviolabilitat” del càrrec de rei es refereix a tot el que faci el titular de la monarquia: tant si no paga els impostos que hauria d'haver satisfet, com ell, com si matés, robés, violés... Però de tot això ni paraula.
Obscura monarquia. A principis de 2020 sovintejaven els rumors sobre la delicada posició en la qual estava l'ex-cap de l'Estat espanyol, Juan Carlos de Borbón, degut als seus negocis privats. No és que fos un tema desconegut. Ja feia prou temps que alguna premsa -molt poca- de dins l'Estat, i també internacional, s'hi havia referit, però la immensa major part de l'univers mediàtic espanyol ho havia ignorat intencionadament. Cap aspecte negatiu de l'emèrit emergia en aquestes capçaleres, tant si eren de dreta com d'esquerra.
Les coses canviaren així com s'intensificà l'allau d'informacions sobre els negoci secrets i comptes ocults a Suïssa del Borbón. Arribà un punt durant el primer trimestre de 2020 que fins i tot la premsa conservadora espanyola acabà per acceptar l'obvietat i informà, a la fi, de les «suposades irregularitats» del que anomenava «actituds privades» de l’emèrit quan era rei. Però la reacció de la monarquia, ara en mans de Felipe de Borbón, i del Govern socialista de Pedro Sánchez –des de juliol de 2018, amb la moció de censura– fou no dir res. Fer com si no passés res.
Tanmateix, la política de l'estruç no els va servir durant molt de temps més. Començat el mes de març de 2020 les notícies que arribaven de Suïssa eren massa espectaculars com per deixar-les passar sense més. L’emèrit tenia un compte en un banc d'aquell país, generosament dotat i, encara més, l'actual monarca espanyol, Felip, figurava com a segon beneficiari de la fundació offshore que era la titular del compte bancari suís on es va fer un ingrés de 65 milions d'euros que provenia de l'Arabia Saudita. Així ho publica el britànic The Telegraph.
El Govern Sánchez i la corona decidiren, com a conseqüència, iniciar una estratègia de contenció de danys que salvés la corona i Felipe VI. Tot s’ha de dir: no fou molt encertada. El 15 de març, quan les informacions que arribaven de Suïssa eren impossibles d'amargar i apareixia el propi nom del monarca, Felip VI va fer públic que renunciava a qualsevol herència de son pare i, així mateix, que li retirava l'assignació oficial. Clarament, el fill assenyalava com a sospitós al seu progenitor per salvar-se ell. Una mena, es podria dir, de salvi’s qui pugui en la nau coronada. Quelcom inèdit en la història de les monarquies. Per una altra banda, si bé a efectes d'imatge la «renúncia» a l’herència va ser aplaudida per la premsa conservadora, en realitat es tractava d’un gest sense cap transcendència, perquè per renunciar a una herència primer cal rebre-la i, segon i més important, resultava com a mínim molt cridaner que el rei, que ho és per ser fill de Juan Carlos, digués que renuncia a tot el que pugui ser la futura herència i no fer el mateix amb allò que és el més rellevant del llegat borbònic de Juan Carlos: la corona.
Aquell moviment de la monarquia i del Govern espanyol no aturà la pressió. Tots els mitjans de comunicació parlaven obertament per primer cop –era insòlit, perquè la majoria havien callat quan Juan Carlos era rei, a pesar dels molts indicis que existien– dels negocis «foscos» del Borbón durant el seu regnat. Cada setmana es coneixia quelcom nou: que manejava enormes quantitats de diners en efectiu entrant i sortint d’Espanya sense cap control; que feia esplendorosos regals a la seva parella de fet i sòcia en la consecució de favors de les monarquies del Golf Pèrsic, Corina Larsen; que quan es barallaren ella es quedà amb un «regal» de prop de 60 milions d’euros, etc.
L’escàndol s’anava fent cada cop més gran i a l’estiu era més que evident que el primer tallafoc que La Zarzuela i Moncloa havien dissenyat no resultava gens eficaç. Les dues institucions decidiren aleshores fer una passa més i forçar l’anomenat rei emèrit a auto exiliar-se per intentar que, així, la seva absència de Madrid almenys aturés la pressió mediàtica i allunyés el focus de l’actual monarquia, a la qual –ben clar resultava– calia salvar, com fos, dels esquitxos vergonyosos del seu anterior ocupant.
El 3 d’agost el palau de la Zarzuela emetia un comunicat en el qual anunciava que Juan Carlos residiria a partir d’aleshores fora d’Espanya. Naturalment, la forma en què es venia la història era la d’una decisió voluntària del vell Borbón que s’havia conegut a Palau a través d’una carta del pare al fill. «Amb profund sentiment però amb gran serenitat» havia pres la decisió, que responia a «certs esdeveniments passats de la meva vida privada», com si els negocis obscurs poguessin separar-se de la corona que portava quan els feia. «Ara, guiat pel convenciment de prestar el millor servei als espanyols, a les seves institucions i a tu com a rei, et comunico la meva meditada decisió de traslladar-me, en aquests moments, fora d'Espanya», concloïa. Per seguir amb la comèdia, el comunicat assegurava que «el rei desitja remarcar la importància històrica que representa el regnat del seu pare, com a llegat i obra política i institucional de servei a Espanya i a la democràcia; al mateix temps vol reafirmar els principis i valors sobre els quals aquesta s'assenta, en el marc de la nostra Constitució i de la resta de l'ordenament jurídic».
Malgrat que no es parlés en cap moment d’exili, talment ho pareixia, perquè no se n’anava de vacances ni se n’anava, tampoc, per voluntat pròpia. Això sí, era un exili certament original –com tantes altres coses quan es tracta dels Borbons–: res a veure amb les motivacions polítiques que portaren a l’exili a Alfons XIII, el seu avi. De fet, no es coneix cap exili monàrquic igual o semblant al de Juan Carlos. Ho és tant, d'original, que fins i tot l'interromp per fer uns dies de vacances al país del qual s'exilià.
Una vegada fora d'Espanya les informacions no pararen. En paral·lel, es feren tot tipus de travesses sobre on residia. La incògnita no durà molt de temps. Emirats Àrabs Units (EAU), una de les característiques dictadures familiars del Golf Pèrsic, va ser la seva destinació. La zona del món on els seus amics del petroli regnen de forma absolutista. Allà on ell, quan fou rei d’Espanya, hi anà una vegada i una altra sense que hi hagués oficials raons. Allà, en fi, des d’aleshores hi va viure a cos de rei, naturalment, amb tot els luxes a què està acostumat.
Mentre ell gaudia de les excel·lències del país per a rics que és EAU, les informacions sobre els seus negocis seguiren surant. El deixaren tan en evidència que va decidir fer una regulació fiscal per valor de 678.000 euros, cosa que el deixava retratat. Però no li va importar. Ni a ell ni a la majoria de la premsa espanyola, tot i que suposava el reconeixement que essent cap de l’Estat havia infringit la llei. La premsa més conservadora no tan sols no criticava el reconeixement de fet de la seva perversitat, sinó que començava –altre pic– a disculpar les «actituds privades» com si no tinguessin gaire importància ni relació amb la corona. Encara més impactant fou la segona regularització fiscal: 4,4 milions. Juan Carlos era una màquina de desfalcar diners a la Hisenda pública.
La situació arribà a ser tan descarada que finalment la fiscalia del Tribunal Suprem espanyol es veié obligada a seguir les passes de la suïssa i obrir diligències per «delimitar o descartar» la rellevància penal dels fets que s’atribuïen a l’emèrit. Quatre fiscals es destinaren al cas. Després de mesos i mesos d’investigacions –o això se suposa– a l’octubre de 2021 es va filtrar als mitjans de comunicació que s’arxivaria el cas perquè el ministeri públic no hi veia cap possibilitat de «delimitar» alguna responsabilitat penal, atès que els fets es varen esdevenir mentre Juan Carlos portava encara –metafòricament– la corona. O sigui, estava cobert per la interpretació que es fa a Espanya del precepte «d’inviolabilitat» del rei. A qualsevol altre país –democràtic–, aquesta prerrogativa del cap de l’Estat es refereix, com la lògica indica, a la seva activitat pública. No a negocis privats. Tanmateix, a Espanya aquest absolut blindatge del monarca és la interpretació legal que es fa de la previsió constitucional de la «inviolabilitat». Per tant, cap acte seu pot ser perseguit legalment. Per molt privat que sigui. Ni negocis ni res de res. Tan delirant com això.
A pesar que a principis de desembre de 2021 la Fiscalia anuncià que prorrogava sis mesos més les seves investigacions al respecte, bastà la meitat de temps per estotjar-les en un calaix de manera definitiva. Així es feia públic el març passat. El vell Borbón reaccionà immediatament i anuncià, a través de periodistes de cambra, que tornaria. Al Govern de Sánchez, però, pareix que no li va fer cap gràcia. Al final, les negociacions entre les parts -Executiu, rei i son pare– han portat a una sortida de compromís: no torna del tot però tampoc es queda del tot fora. Podrà fer algunes vacances a Espanya en dates puntuals, com aquest cap de setmana.
Sobre que va fer negocis privats durant les quatre dècades de fer feina de rei espanyol sense pagar a Hisenda ni un cèntim, cosa que a qualsevol altre ciutadà li hauria suposat pena de presó, gairebé ni se'n parla. Són, com a molt, errors comesos en la seva vida privada, segons bona part de la premsa. Ell mateix, en un moment donat, va arribar a dir que “todos somos iguales ante la ley”.