Abans que res, enfileu-vos al cim del Rocacorba; una estreta carretera hi mena: la perspectiva aèria que s'obté des d'aquest punt resulta indescriptible. A vol d'ocell, la mirada zenital revela els secrets d'una geografia que jeu 1.000 metres per sota dels nostres peus, presidida per Banyoles i el seu estany, amb un rerefons d'Empordà i un toc de Pirineu. I ara, baixem a la matèria que ens ocupa: Banyoles.
Vora l'emblemàtic estany —no cal ser d'ull gaire viu per a percebre-ho— es respira una marcada tranquil·litat balneària que conté, en essència, l'origen del seu nom. Banyoles, assentada en terra d'aiguamolls, apareix en documents del segle IX com Balneolas, una derivació del llatí balneum —o siga, ‘bany’—, i va rebre el títol de ciutat l’any 1920, de la mà d'Alfons XIII.
Tant se val l'estació de l'any en què hom la visite, perquè la làmina d'aigua del seu estany inocule en qui la contempla un estat horitzontal, de quietud sense alts i baixos. Una contaminant atonia. Aquest, que és d'altra banda el més gran dels estanys catalans, ha esdevingut, per a banyolins i forasters, espai de salut: hom hi passeja, camina tot circumval·lant-lo; hi ha qui pedaleja, qui es lliura a banys de sol o, senzillament, a un refrigeri inspirador en alguna de les múltiples terrasses que voregen la riba pròxima a la vila. L'esport d'alt rendiment i de competició també ha trobat en aquest entorn un escenari idoni: s'hi celebren triatlons, nedades tradicionals i inevitables —el 19 de setembre de 2021 tingué lloc la 77a edició de la Travessa de l'Estany— i, molt especialment, s'hi practica l'esport de rem. El 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, Banyoles fou la seu d'aquesta modalitat, i un bon gruix de la població porta incorporat l'essència d'aquest art en l'ADN.
D'altra banda, a l'estany es donen pràctiques visiblement hedonistes. Aquestes foren la llavor dels banys, els Vells i els Nous, inicialment zones tancades que intentaren ordenar una activitat d'esbarjo que alterava la moral de la tradició. La publicació catòlica Avant descrivia el maig de 1935 la situació amb els termes següents: "desfilada de nudistes en patins per les vores de l'estany i adoradors del sol". Així, el juny del 37, en plena Guerra Civil, l'arquitecte municipal Francesc Figueras presentava el Projecte de banys a l'Estany que consistia en una construcció elemental, basada en un clos tancat, amb una vintena de casetes de bany, individuals, i al qual s'accedia per una porta que separava la banda dels homes de la de les dones. Jaume Farriol, en el seu llibre Banyoles vora el llac (1966), descriu així els Banys Vells: "Som als Banys antics; parets emblanquinades, casetes de bany petites, para-sols, passeres de fusta endinsades a l'aigua". En l'actualitat, els Banys Vells han abandonat la seua funció primigènia per convertir-se en un agradable espai de restauració arran d'aigua.
Pel que fa als Banys Nous, fou el 16 d'agost del 1951 quan varen obrir les seues portes a la zona de la Draga i enfront del Club Natació Banyoles. Hi havia qui, com Antoni Maria Rigau en el seu llibre El lago de Bañolas. Guía gráfica (1952), els promocionava amb tot el desplegament de serveis: "Baños: Instalación de casetas y duchas. Alquiler de prendas y accesorios de baño. Trampolines y palancas de salto. Patines y embarcaciones ligeras".
L'altra pràctica de plaer, amb un rerefons de supervivència, és la pesca: l'activitat ha generat una arquitectura específica, funcional i amb un esforç estètic gens menyspreable. Són les pesqueres, una mena de palafits que suren sobre les aigües locals, edificats amb la finalitat d'esdevenir refugi privat per a la pesca, guardar la barca o, senzillament, nedar i guardar la roba. Sembla que les primeres remunten al segle XIX, de la mà de les famílies burgeses locals. Proliferaren sobre l'estany, amb marcades diferències d'estil: de la sobrietat més incontestable a un noucentisme ordenat, i fins i tot algunes amb evidents llicències medievalitzants. Siga com siga, el 1931 l'Ajuntament va prohibir definitivament la construcció de noves pesqueres. Avui dia, aquest patrimoni reuneix una vintena d'exemples —a la coneguda com pesquera d'en Lero, trobareu l'Oficina de Turisme—, que varen ser declarats el 1997 Bé Cultural d'Interès Nacional en la categoria de jardí històric. Contempleu aquest paisatge: l'estany, amb la seua fauna i flora, i les pesqueres dipositades ingràvidament sobre l'aigua, amb el rerefons d'una muntanya imponent, el Canigó. L'estampa, d'una harmonia extasiant, sembla sorgida d'una pintura japonesa de traç fi, minuciós, quirúrgic. Un producte equilibradíssim.
A tocar dels Banys Vells, tot continuant arran d'aigua en sentit antihorari, trobareu la Draga. Hi ha el poblat neolític del mateix nom, que s'esforça —i ho aconsegueix— a reproduir la vida dels primers habitants de la zona. El jaciment arqueològic de la Draga, que fou descobert l’any 1990 arran de les obres d'adequació dutes a terme amb motiu dels Jocs Olímpics, representa un dels assentaments d'agricultors i ramaders més antics del nord-est de la península Ibèrica i un dels primers poblats neolítics lacustres d’Europa (5.400-4.900 aC). L'anomenat Parc Neolític de la Draga va obrir les portes l'any 2000 i engloba la tasca científica de les excavacions, així com la didàctica, amb una recreació a escala real del que fou el poblat prehistòric.
Desfem el camí i, un cop superats els Banys Vells, travessem el rec Major, que acaba de nàixer a l'estany. La canalització és la principal de les cinc sèquies que han proveït històricament la vila i la màxima vertebradora de l'activitat econòmica local. Banyoles compta amb una xarxa de 33 quilòmetres de recs que foren dissenyats per la comunitat benedictina i que, encara en l'actualitat, travessen la ciutat de manera subterrània o puntualment visible. Des de l'edat mitjana, el rec Major, que apareix documentat el 1263, ha mogut molins de naturaleses diverses —fariners, drapers, paperers...—, ha regat les hortes de particulars i ha auxiliat la població en el rentat de la roba —fixeu-vos en la quantitat de rentadors d'ús familiar que salten el primer tram del seu recorregut— i altres usos domèstics. Si bé en un inici les aigües eren propietat del monestir, el poder municipal creixent —i no poc controvertit— reclamà també participar en la seua gestió, sobretot des que l'abat Vallespirans atorgà el 1303 certs privilegis a la vila i li concedí la Carta Municipal i la creació de la institució consistorial, la Universitat. En l'actualitat, al rec Major l'acompanya en el seu trajecte un passeig que ha esdevingut artèria imprescindible. Al tercer tram d'aquest, inaugurat el passat 20 de setembre i comprès entre els carrers Butinyà i Blanquers, s'exposen elements recuperats de l'antic molí fariner d’en Baqué, d’origen medieval. S'hi pot contemplar, a més, el salt d'aigua de tres metres d'altura que feia moure la maquinària.
Tot seguint el rec Major, doncs, penetrem al nucli històric: no hi ha millor artèria per connectar l'estany amb el barri vell. Deixeu-vos guiar per l'anomenada Ruta del Rec Major que el consistori banyolí ha enllestit amb la finalitat de valoritzar la canalització i el patrimoni hidràulic associat. Arribem a la plaça Major, un escenari medieval porxat, amb 37 voltes construïdes al segle XIV. El travertí hi és omnipresent: és la pedra local, matèria primera del nucli històric. El quadrilàter presenta un aspecte ordenat, amb el seu centre de terra decentment ombrejat per una legió d'arbres en fileres. S'hi estenen terrasses, que provoquen una agradable sensació d'anacronisme en conviure amb l'arquitectura medieval d'edificis emblemàtics, com ara Cal Bòlica, Cal Moliner o el Molí de les Voltes —actual Oficina de Turisme. La plaça, que ha fet històricament funcions de mercadal i que representa el rovell de l'ou de l'eixample medieval —l'anomenada Vila Nova—, apareix documentada ja el 1297 i encara avui concentra bona part de la vida local. No hauríeu d'abandonar-la sense visitar l'emblemàtica escultura d'Andreu Alfaro, Catalan Power, que ocupa amb elegància i discreció l'extrem occidental d'aquest espai urbà.
Al nucli antic destaca la seqüència de places i placetes que ixen, inesperadament, al pas del foraster. Aón, a més de la plaça Major, la dels Turers, la dels Estudis, la de la Font, la del Teatre, la de l’Església de Santa Maria i la del Monestir. Totes elles, unes a tocar de les altres.
Abandonem la plaça Major pel carrer Mercadal, amb la intenció d'assolir la plaça dels Estudis, menuda i allargassada. Allà hi ha el museu Darder, de visita inevitable. Ubicat en les antigues dependències de les oficines de Correus i l’Escola Municipal, és una de les institucions museístiques deganes de les comarques gironines. Va ser inaugurat el 1916 i obrí de nou les seues portes, després d'una actualització el 2007. El seu impulsor va ser el taxidermista i veterinari barceloní Francesc Darder i Llimona, que va donar-hi el seu fons d'història natural. En l'actualitat, s'hi exposen les col·leccions d'història natural, a més d'una secció que desgrana el fenomen hidrogeològic de l'estany de Banyoles. Uns anys abans, el 1910, Darder crearia, a més, l'anomenada Festa del Peix, amb la finalitat de restaurar l'animal d'escata a l'estany.
Continuem pel carrer dels Valls fins a la plaça de Santa Maria, de complexió exageradament minúscula que conté l'església de Santa Maria dels Turers. L'esquelet gòtic del temple s'ha anat farcint, amb el pas dels segles i les rehabilitacions, de capelles, talles, retaules i altres elements d'èpoques posteriors.
El carrer de la Paraireria mena a la plaça de la Font. Estret, estretíssim, es limita a una escletxa enmig de la irregular trama medieval. Les façanes de travertí de temps passats aporten a l'ambient una respectable dosi de geologia. I arribem a la plaça de la Font: l'espai presenta una fesomia rectangular, sense pretensions, domèstica. La presideix la Pia Almoina, que alberga el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. El contenidor és un dels exemples més representatius del gòtic civil català que posseeix la ciutat. L'edifici data del segle XIV, bastit sobre una arquitectura anterior, amb un pati i una escala que recorden la solidesa dels casals senyorials que poblen el carrer de Montcada de Barcelona.
Pel que fa al museu, es proveeix de materials procedents dels diferents jaciments arqueològics de la comarca, que revelen les ocupacions humanes del Pla de l'Estany entre el paleolític i el segle XX, amb troballes rescatades del poblat neolític de la Draga o de la vil·la romana de Vilauba (Camós), entre d'altres.
Pel carrer de la Pia Almoina, ens dirigim, ara, al parc de la Muralla. De camí, haurem d'aturar-nos al carrer de Sant Pere: hi ha la Llotja del Tint. Es tracta, com la Pia Almoina, d'un element gòtic destinat originàriament a la coloració de draps i teles. El consistori banyolí va recuperar-lo el 1971, amb l'objectiu de salvar-lo de la destrucció i donar-li una nova vida com a sala d'exposicions.
No lluny d'ací queda el parc de la Muralla. Una esplanada de gespa precedeix el llenç més gran que es conserva de la muralla medieval: són 85 metres de llargada, amb una alçària que arriba als sis metres. Si la construcció primigènia data dels segles XIII i XIV, un parell de glorietes situades a ambdós extrems foren afegides al segle XIX o principi del XX. Són d'inspiració gòtica; templets fràgils, romàntics, que contrasten amb la contundència inflexible de la construcció medieval.
Pel carrer de la Porta del Forn, assolim la plaça del Teatre, sempre continguda, el nom de la qual conserva la memòria d'un espai dramatúrgic desaparegut el 1934. Sembla, pel que afirma un rètol, que era popularment coneguda com la plaça de la Vila Vella, per contrast amb la de la Vila Nova —en l'actualitat, la plaça Major. La del Teatre és una de les places més antigues, discretes i inerts de la ciutat.
Continuem pel carrer del Puig, amb algun casalot —com el que ocupa la seu del Centre Excursionista de Banyoles— fins a la plaça del Monestir. Ací començà tot. La presència del monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles va fixar a la seua empara un assentament humà que acabaria configurant el que posteriorment s'ha identificat com a nucli primitiu banyolí. Tot i que la data fundacional del monestir remunta al 812 —amb una referència del 822, en què el rei Lluís el Pietós atorgava immunitat al monestir i li confirmava la propietat de l’estany i de les seues aigües—, els diferents accidents de la història —i algun de sísmic, com els terratrèmols de 1427 i 1428— han comportat múltiples intervencions en la seua estructura, amb la corresponent superposició d'estils: al preromànic primitiu l’han succeït la sobrietat romànica, el gòtic estilitzat, algun apunt renaixentista i l'aparença neoclàssica definitiva.
El conjunt monàstic havia estat fortificat als segles XI i XII, amb la construcció d'una muralla erigida després de patir la destrucció que causà una ràtzia de guerrers hongaresos l'estiu del 942, que havien penetrat a Catalunya pel Pirineu —provocant, al seu pas, destrosses des de Camprodon cap al sud. Entre els elements destacables, es troben l'església i el campanar, però sobretot el claustre, del XVIII, que s'esforça a imitar les línies renaixentistes d'ordre i concert més clàssiques: es desplega amb 48 arcades que tanquen un jardí central. Hi trobareu la seu de l'Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany.
A esquenes del monestir, Banyoles es dissol en una successió de camps i d'hortes i algunes naus industrials d'un interès relatiu. Podrem acabar ací la incursió banyolina o, si les forces ens ho permeten, finalitzar la passejada a proximitat de l'extrem meridional de l'estany, on es desplega un ric espai d'aiguamolls i estanyols. Banyoles, dèiem al principi d'aquest escrit, conté etimològicament el balneum llatí, el bany —balneari— que ha fet de l'aigua un signe d'identitat indestriable. A la Puda, o la font Pudosa —amb evidents ressonàncies sulfuroses—, el 1862 s'hi bastí un balneari, avui abandonat, que pretengué donar servei a un estiueig primitiu i rendibilitzar econòmicament les propietats curatives d'aquesta surgència. La font apareix ja en documents del segle XV. El XVIII, es reconegué el poder guaridor de les seues aigües, i un segle més tard l'Ajuntament va fer esforços per a convertir el lloc en un pol d'atracció: el 1829 hi construiria una font artificial i n'habilitaria els voltants. Gairebé una vintena d'anys després, hi instal·là una barraca amb un parell de banyeres, preludi de la instal·lació balneària, responsable de la introducció definitiva del fenomen turístic a Banyoles. La instal·lació romangué oberta fins a la dècada dels cinquanta del segle passat. Des de llavors, el turisme termal ha passat a millor vida, però Banyoles continua seduint forasters amb la implacable imatge del seu estany.