Ben mirat, escoltar Jean-Luc Mélenchon és prou divertit. I és que ningú més no és capaç de pronunciar un discurs que passi de parlar dels grans afers globals a aspectes molt concrets de la vida quotidiana en qüestió de segons. Afirma que «a França hi regna una desigualtat que debilita la nostra societat» i, acte seguit, parla dels nivells de «glifosat presents a la nostra orina». Va del «maltractament de la democràcia» a reclamar que ja n’hi ha prou de menjar tan malament, prou de tant de sucre i de tanta sobredosi de sal a tots els productes.
Tothom sap que això és dolent. «Però tanmateix continuen ficant massa sucre per tot arreu», proclama davant la gentada. Poc abans ha fet servir el mateix to de veu per indignar-se per la violència policial. Al cap i a la fi, per a Mélenchon sempre es tracta del mateix: de trencar amb el sistema vigent, de la fi del capitalisme en la seva forma actual.
Jean-Luc Mélenchon, antic trotskista, admirador de Mitterrand, exsocialista i fundador del moviment de l’esquerra radical anomenat La France insoumise (La França Insubmisa), vol convertir-se en el nou primer ministre de França. L’objectiu és que una aliança d’esquerres formada pels socialistes, els verds i els comunistes l’empenyi per obtenir una majoria parlamentària a les eleccions que se celebraran el 12 i el 19 de juny. Tal majoria obligaria pràcticament el president Emmanuel Macron a nomenar primer ministre el cap del grup més gran dels que formen l’aliança. Així, doncs, Mélenchon, l’anticapitalista, es convertiria en el cap del govern francès i podria dictar en gran mesura la política interior del país.
Les seves intencions les va explicar dissabte passat en un antic magatzem de la ciutat d’Aubervilliers, a tocar de París. Darrere seu, el logotip del pacte electoral anomenat Nouvelle Union Populaire Écologique et Sociale (NUPES), de color violeta, verd i taronja. Davant seu, dins la sala, s’hi van reunir els partidaris d’aquesta nova aliança d’esquerres, en la qual els presents han dipositat tantes esperances que alguns ja la comparen amb el Front Popular, una coalició de partits d’esquerres presidida per Léon Blum que governà França el 1936.
D’entrada, diu Mélenchon, el primer que farà com a primer ministre és posar un topall al preu de tota una sèrie de productes de primera necessitat i augmentar els salaris de les persones amb rendes més baixes. «Ningú no s’haurà de plantejar més si vol gastar-se els diners en menjar o per agafar el cotxe.» El món s’ha tornat boig i aquesta follia s’ha d’aturar. «No vull un món en el qual tothom es fa la competència.» La sala retrona en aplaudiments. No hi ha somni massa esbojarrat per a l’esquerra francesa, cap somni que no valgui la pena somiar. I ara tornen a tenir algú que els promet tot allò que volen sentir.
A més a més, si es converteix en primer ministre, Mélenchon vol abandonar paulatinament l’OTAN, vol deixar de complir el pacte d’estabilitat europeu i vol rebaixar l’edat de jubilació dels 62 anys vigents actualment als 60. Aquesta tarda, el nou heroi de l’esquerra duu un vestit de color gris clar passat de moda que li fa arrugues a les mànigues. La panxa li sobresurt per damunt de la sivella del cinturó. A l’escenari d’aquest míting s’alça l’antítesi dels ministres i assessors de Macron, esvelts i ben plantats. Mélenchon és un veterà de la política que brama, sua i renega cada cop que parla. Un home que fa ganyotes i que no acaba de prendre’s seriosament això de la veritat.
Des de les eleccions presidencials, Mélenchon afirma que Macron és el president que ha obtingut el pitjor resultat electoral des que es va fundar la cinquena república francesa, el 1958. La qual cosa no és certa. Tot i així, no deixa de repetir que és un president sense mandat. Per aquest motiu, les eleccions parlamentàries són una mena de tercera volta de les presidencials i una oportunitat, doncs, per corregir-ne el resultat.
Mélenchon actua d’una manera més agressiva, imprevisible i escandalosa que el seu equivalent dels Estats Units, el demòcrata Bernie Sanders, quan va presentar-se a les primàries demòcrates del 2016 que va guanyar Hillary Clinton. Té fama de tenir un temperament colèric i és conegut pels seus enfrontaments amb la premsa i fins i tot amb la policia. El 2018, durant un escorcoll a la seu central del partit, Mélenchon va bramar a la cara dels agents: «La meva persona és sagrada!» I també: «Calaré foc!»
Sobretot van ser la població jove i la marginada qui va votar per l’esquerra radical durant la primera volta de les eleccions presidencials de l’abril passat. El votaren el 36% dels joves entre 18 i 24 anys, el 30% dels joves entre 24 i 30 i el 69% dels francesos musulmans. En alguns indrets dels suburbis de París va arribar a més del 60%.
Molts han cregut la promesa de Mélenchon que el vell somni de l’esquerra de fer un món millor i diferent és possible, tal com proclamaven els cartells electorals: «Un altre món és possible.» També s’hi van afegir molts socialistes decebuts que preferien donar el seu vot a Mélenchon abans que a la candidata socialista, una Anne Hidalgo totalment desvalguda. Així, al final va aconseguir reunir gairebé el 22% dels vots i es va convertir en la tercera força política del país, per darrere de Macron i de Le Pen. Just després, Mélenchon ha aconseguit una fita que durant anys ha semblat inassolible: crear una aliança dels partits d’esquerra. Un «acte de resistència», com diu ell. El més sorprenent de tot plegat és que comunistes, socialistes i verds han firmat un programa en el qual es comprometen a no respectar les normes pressupostàries europees. Cal estar predisposat a desobeir Europa, posa al document. Estan donant suport a un home contra el qual han lluitat durant anys.
Des d’aleshores, els socialistes estan dividits entre els partidaris i els detractors del pacte. Alguns, com l’antic ministre de l’Interior Bernard Cazeneuve, han abandonat un partit al qual acusen d’haver traït els seus propis ideals.
«El que estem vivint ara mateix és el final d’una era, la fi del partit tal com el coneixem des del 1981», afirma Julien Dray, un conegut socialista i antic assessor de François Hollande. Dray està en procés de fundar un nou moviment socialista que s’anomenarà Réinventez. Segons ell, la coalició d’esquerres ha sigut una decisió nefasta. «Han picat tots l’esquer d’un autèntic mestre dels escacs de la política; s’han deixat enganyar per les paraules d’un gran fanfarró.» Dray insisteix que no creu gens ni mica que Mélenchon pugui repetir els resultats electorals. Les eleccions parlamentàries no són com les presidencials.
«La febre de l’esquerra que sembla afectar tanta gent ara mateix no és res més que nostàlgia i els anhels de l’École Socialiste que van dirigir conjuntament durant 14 anys. Mélenchon és un gran organitzador, diu; coneix els mecanismes de la política i sap com funcionen. «A més, el seu punt més dèbil sempre ha sigut que és més bon ideòleg que polític, ja que un polític ha de posar en pràctica les coses.»
També es podria dir que Mélenchon promet la lluna al seu electorat. L’economista Jean Pisani-Ferry calcula que els costos dels beneficis socials que proposa implicarien gastar 250 mil milions d’euros addicionals cada any. En un article d’opinió, Pisani-Ferry afirma que és sorprenent veure que no hi ha més debat al voltant d’aquest finançament mancat d’explicació.
Abans de fer-se socialista, Mélenchon era trotskista. El seu grup no va voler-se unir al moviment del 68 perquè consideraven que les protestes estaven liderades per petitburgesos. Molt més endavant, va abandonar el partit socialista acusant-lo de tenir un pensament massa liberal i socialdemòcrata, a l’estil de l’SPD d’Alemanya. En aquell moment, Alemanya feia temps que s’havia convertit en el seu enemic declarat. L’origen d’aquesta fixació, que als mitjans de comunicació francesos naturalment es descriu com a «germanofòbia», és difícil de determinar
En algun moment, Mélenchon va passar de l’antiamericanisme clàssic de l’esquerra a un posicionament molt antieuropeu, explica el politòleg Roland Cayrol. «I després va desenvolupar una autèntica obsessió contra Alemanya. Els arguments sempre eren els mateixos: Alemanya imposa les seves normes a França sense tenir cap legitimitat per fer-ho, incloent-hi la seva estricta política pressupostària.»
El 2014, Mélenchon va publicar una piulada inoblidable en la qual es dirigia a Angela Merkel directament en alemany amb una exigència: «Tanqui la boca, senyora Merkel. França és lliure.» Poc abans, la cancellera havia reclamat reformes al país veí. L’any següent, Mélenchon va publicar un llibre titulat L’arengada de Bismarck: el verí alemany, on acusava els alemanys d’haver-se annexionat l’antiga República Democràtica Alemanya juntament amb totes les seves fàbriques. Fa pocs dies va repetir-ho en una intervenció a l’emissora de ràdio France Info. La violència social que la República Federal d’Alemanya havia infligit a l’RDA era increïble, va afirmar. A més, tot el procés havia sigut anticonstitucional. Segons ell, per a França avui dia encara seria millor tenir dues Alemanyes que no pas una.
Aquells que defensen Alemanya des de França, els anomena «efluvis del col·laboracionisme». I al seu blog va fer referència a un eurodiputat alemany tot anomenant-lo boche, un terme pejoratiu francès per referir-se als alemanys.
Així, doncs, els verds, els comunistes i els socialistes es presenten a les eleccions en una aliança encapçalada per un germanòfob i antieuropeista que és amic de Putin. Per un demagog i un populista. A dia d’avui, Mélenchon encara refusa que França enviï armes a Ucraïna. Al seu moment no va criticar la intervenció militar russa a Síria, sinó que la va defensar. La paradoxa de les propostes de govern de Mélenchon és que no són factibles en gran part, explica Christine Verger, de l’Institut Jacques Delors de París. «No pot decidir per si sol que desobeirà certes normes europees. O, com diu, que reduirà les contribucions de França a la UE. Les coses no funcionen així, el pressupost està acordat de fa molt de temps. Enganya les persones amb falses promeses.»
Hi ha una part de l‘esquerra antieuropeista tradicional per a la qual tot això no és cap problema. Els uneix la convicció que França estaria millor sense Europa i, en aquest punt, no es diferencien dels populistes de dretes de Marine Le Pen. Les proclames en contra d’Alemanya no són infreqüents entre els col·lectius nacionalistes de França, als qual pertany Mélenchon. Tanmateix, ni tan sols Le Pen, amb la qual té molts punts en comú en matèria de política exterior i de política europea, no ha renegat d’Alemanya tan obertament com Mélenchon.
Ara, Emmanuel Macron intenta atreure els votants més moderats de l’esquerra cap al seu cantó i convertir les eleccions parlamentàries en un plebiscit sobre Europa. El secretari d’estat d’Afers Europeus de Macron, Clément Beaune, la setmana passada va publicar un assaig molt impetuós al diari Le Monde on deia que la desobediència europea de Mélenchon és una irresponsabilitat. Si cadascú es fes les seves pròpies normes, la fi de la Unió Europea seria inevitable.
Les enquestes més recents indiquen que Mélenchon té més aviat poques opcions d’assolir el càrrec de primer ministre. És més probable que ho aconsegueixi l’aliança governamental de Macron. Al mateix temps, tot indica que la coalició d’esquerres serà la principal força de l’oposició al parlament. Dijous passat, Mélenchon va publicar una enquesta de Harris Interactive al seu perfil de Twitter: la NUPES obtenia per primer cop dos punts percentuals més que el partit del govern.
Traducció de Laura Obradors