En el centre històric de Cotlliure, l’antic celler d’una casa allotja la galeria artística de l’Alain Vilacèque. De la innombrable quantitat de turistes que passen pel carrer de la Fraternitat, una crep o un gelat a la mà, uns quants s’aturen per contemplar la vitrina. Pocs gosen entrar-hi, segurament per por de molestar el pintor. Com un ogre en la seva cova, l’Alain roman impertorbable, i continua esbossant uns dibuixos de tinta negra. A l’interior, les seves obres, penjades a les parets arrebossades, recorden un ball descontrolat. Entre les teles, sembla que tots els personatges es toquin, es freguin, s’acariciïn. L’artista té un estil recognoscible entre molts. Els colors intensos donen vida a unes cares ondulants, pintades en el reflex de l’aigua dels seus acrílics, amb les places, els carrers i bars de Cotlliure com a paisatge de fons.
El poble de Cotlliure es podria comparar al barri de Montmartre. Penjat en els contraforts de l’Albera, rememora el seu passat artístic en totes les seves artèries inclinades sobre el Mediterrani. Com al puig parisenc, pareix que els carrers del port s’hagin transformat en postals, que la vida s’hagi escenificat per complaure les esperances dels turistes que els visiten al llarg de l’any. Sardanes, terrasses, pistes de “boles” i pintors ambulants acaparen l’espai públic el temps de les temporades primaverenques i estivals. L’Alain s’inspira en aquests moments de vida per proposar una mirada molt personal sobre la societat cotlliurenca temporal. En les seves pintures, envoltant una cobla, l’artista representa els turistes, menyspreats pels pintors tradicionals; però també els aficionats a l’aperitiu al bar Les Templiers, els guies turístics i els joves que lliguen a la platja.
Malgrat tot, si s’impregna de la vida cotlliurenca, aquesta representa per ell només un suport entre d’altres, que li serveix per captar episodis de trobades, escenes de ball, moments furtius d’agitació i de soroll. Davant de la immobilitat dels paisatges marítims, tema de predilecció dels pintors que ocupen Cotlliure d’ençà dels principis del segle XX, l’Alain busca una dinàmica, un tempo que commou els colors de les seves teles. Una mesura dictada pel ritme del poble, imposada pels seus carrers i per les trobades formades en les seves cruïlles, projectada també per la paleta de colors que inunda el port al llarg del dia.
L’Alain es considera com una “barreja de les dues Catalunyes”. Fill d’una barcelonina i d’un perpinyanès, va aprendre a pintar abans de llegir i escriure, amb una cadència frenètica que perdura encara avui dia. “Però què fots a l’escola?!” li preguntà el seu pare, quan va intentar fer-li llegir a set anys un títol del diari. “Pinto”, li respongué l’Alain. Després d’haver acabat a l’Escola de les Belles Arts de Barcelona i d’haver exposat a Perpinyà i Elna, el 2004, l’Alain Vilacèque es va instal·lar a un taller al carrer Pasteur a Cotlliure, L’Atelier 18, que agrupava llavors tot un equip d’artistes. El 2012, va triar un vell celler d’una casa estreta de tres plantes per impulsar una nova dinàmica artística, al carrer de la Fraternitat, llogat per una irlandesa de Dublín. Amb el canvi d’espai, el seu estil evolucionà també. Considerant la seva pintura “quallada” i callada, representant sobretot retrats íntims de parelles, muda de temes i impulsa una nova recerca del moviment. Deixant el blau de nit que utilitzava habitualment en les pintures carnals, l’Alain barreja els colors, intensos i cridaners, com els sol trobar al peu de l’Albera. Colors irradiats pel sol, rebotats sobre el mar, percudint els cairons de les façanes del poble, i que acaben per encendre un procés de posada en moviment de les seves creacions.
Un moviment que pren plaça en les cares i els cossos, deformant les dimensions i les perspectives. L’agitació acaba contaminant tota la pintura, i s’escampa per tot el paisatge. Així, el campanar de Cotlliure comença a vibrar darrere les barques catalanes de la platja. Els plàtans de la plaça de la Consolació, punt de trobada de les cobles, segueixen el pas dels sardanistes. Les vibracions dels crits de les colles i de la música dels grups dicten el recorregut del pinzell. El subjecte central de l’Alain no és més Cotlliure, ni tan sols els seus ocupants. Però un ambient, un aire, molècules musicals que es vesteixen alternativament del folklore del poble turístic, dels moments robats en els seus llocs de vida, de la sonoritat d’un grup de jazzmen trobats en un bar al peu del castell reial. O encara a la plaça de toros local, entre la reconciliació surrealista d’un torero i de l’animal, al voltant d’un swing.
Els homes, les pedres, els elements semblen només els portaveus d’unes emocions, i ajuden a fixar en el temps i en l’espai uns sentiments fugaços, imperceptibles. Les seves representacions de la cova mil·lenària de Lascaux podrien il·lustrar una mise en abîme de la seva reflexió. Contempladors actuals davant de l’art primitiu, l’Alain pinta uns visitants meravellats, afeixats per l’emoció, modests davant del pas del temps i la immortalitat de l’art i de la pintura. Buscant fer de la seva tela un objecte viu, l’Alain Vilacèque desitja extreure un sentit profund de la sensació que neix davant de la contemplació: provoca els records, les experiències viscudes, intenta de fer perdurar un terratrèmol interior commogut per una barreja de colors.
Al mateix moment, invita els turistes a prendre part al paisatge, a formar cos amb tots els elements, a pujar sobre l’escenari per impulsar un sarau amb els músics. Turistes que són també els pintors i els visitants, a cada vegada que passen d’una tela a l’altra. Els llocs coneguts es transformen, es transvesteixen per perdre els contempladors en una espiral de moviments. Les pells, que fins ara servien de paisatge i de protagonista central en les seves primeres pintures, només formen el suport d’una escenificació de les emocions, de les expressions, del resultat del contacte de les carns. Darrere la postal de Cotlliure, proposa contemplar els records d’una visita fugaç en els seus carrers. Darrere les seves pintures, convida a tornar a viure les explosions emotives, els moviments de l’ànima.