“Mónica, parlem després, val?”. La reunió del Consell del 6 de maig no va ser com les altres. Ximo Puig va dir-li a Mónica Oltra que més tard volia reunir-se amb ella. Un fet que no és tan habitual com sí que ho era en els primers anys del Botànic.
—La gigafactoria i la gripalització de la pandèmia han de servir-nos com a punt d’inflexió, hem d’accelerar els canvis en l’últim any de la legislatura. Faré una remodelació important en les àrees de govern del PSPV.
Oltra és la primera persona a qui el president li comunica les seues intencions. La vicepresidenta li dona a entendre que Compromís no retocarà res. De fet, els dies posteriors, davant els rumors insistents als mitjans sobre l’abast de la crisi de govern, s’afanya a circumscriure-la al costat socialista.
Però els moviments no han fet sinó començar, i la vesprada de dimarts 10 és Vicent Marzà qui se suma a la festa. Ha decidit marxar i així li ho fa saber a ella en una conversa telefònica. Bastant sorpresa, Oltra li demana de parlar cara a cara i es desplaça fins el seu domicili, on li suggereix que s’ho repense, que analitze tot amb perspectiva i no es deixe endur per un impuls passatger.
—Mónica, la gent va votar-nos perquè fórem un sol govern i el moment de deixar-ho és ara, no tindria sentit que me n’anara en solitari més endavant.
Festival de canvis
En ple cap de setmana eurovisiu, amb una cantant catalana d’origen cubà escollida al Benidorm Fest per representar Espanya i Joan Ribó delerós d’organitzar el pròxim festival de la cançó a València en cas que resulte guanyadora, el Govern del Botànic ha culminat la remodelació més important en els seus 7 anys de vida.
El Botànic Fest va començar el 30 d’abril, quan el solista socialista Manolo Mata, síndic a les Corts, va anunciar que es retirava. Aquell matí, coincidint amb la celebració institucional del 25 d’Abril, el president valencià, Ximo Puig, va concloure que havia arribat l’hora de remodelar el Consell. Feia temps que considerava aquesta possibilitat, però la gestió de la pandèmia, que a penes donava treva, l’havia ajornada una vegada rere una altra. Si no, els retocs —més o menys intensos— haurien arribat abans. Com a molt tard, en setembre de 2021.
La sindicatura proporcionarà molta visibilitat pública a Ana Barceló, que podrà exhibir un discurs més polític i sovintejar Alacant, on serà candidata
A diferència d’aleshores, ara hi concorrien tots els elements. Puig tenia clar que el relleu de Mata havia de ser Ana Barceló, la consellera de Sanitat. Diputada experimentada, ja va treballar colze a colze amb Mata en la legislatura anterior. Per bé que albergava la il·lusió de desplegar el programa de la seua Conselleria ara que la pandèmia està sota control, la sindicatura li proporcionarà molta visibilitat pública, podrà exhibir un discurs més polític i sovintejar la ciutat d’Alacant. Una prioritat amb vista a la seua més que probable candidatura a l’Ajuntament de 2023.
Com acostuma a passar en aquests casos, cap dels destituïts no tenia ganes de cedir la seua cartera. Però, a diferència del que ha succeït en unes altres ocasions, cap dels que ha rebut l’oferiment de ser conseller o consellera ha respost amb un “no”. Potser perquè a alguns professionals reputats, pel sou més baix que rebrien i el risc d’insolació que comporta la política, ja ni tan sols se’ls convida a entrar-hi.
En Sanitat, l’elecció d’un independent amb trajectòria contrastada en el sector com el metge de digestiu Miguel Mínguez, cap del servei de digestiu a l’Hospital Clínic de València, investigador de l’Incliva i professor universitari, s’explica per la pretensió de guanyar-se la confiança del món sanitari a través d’un professional d’aquest camp. És el departament més difícil, el que controla un pressupost més elevat i en qualsevol moment —segons com evolucione la pandèmia— pot trobar-se de nou a l’ull de l’huracà. No s’hi volien experiments.
La gripalització de la covid és justament un dels dos factors que han desencadenat la crisi de govern. L’altre és l’èxit que ha significat l’arribada de la gigafactoria de bateries de Volkswagen a Sagunt. Una inversió estrangera com no es recorda que constitueix, sens dubte, un dels grans èxits del Botànic.
“La gigafactoria de bateries elèctriques és el punt d’inflexió del que ha de ser la nova Comunitat Valenciana, capdavantera en els processos de descarbonització i capaç d’exportar energia en lloc d’importar-ne”, sostenen fonts de Presidència. “Malgrat la pandèmia i la guerra a Ucraïna, tots els indicadors econòmics són més positius que abans de 2015, era el moment d’un nou impuls”, subratllen. El principal de tots, el de la desocupació.
Arcadi España serà molt més que un conseller; si no ostenta rang vicepresidencial és perquè això alteraria els equilibris amb els socis
Puig ha acarat la revolució de cadires amb la predisposició evident de reforçar la posició d’Arcadi España, qui substitueix VicentSoler a una cartera medul·lar com Hisenda, que ara serà clau en la captació dels fons europeus NextGeneration. És la mà dreta de Puig, que hi té dipositada una confiança absoluta.España serà molt més que un conseller, i si no ostenta rang vicepresidencial —com Oltra i HéctorIllueca, l’home d’Unides Podem al Consell— és perquè això alteraria els equilibris amb els socis.
En bona mesura, la interlocució amb els empresaris i els sindicats recaurà a partir d’ara en el carcaixentí España, que va ser cap de gabinet de Puig en la legislatura anterior i es perfila com una opció de futur al PSPV pràcticament al mateix nivell que la ministra de Ciència i Tecnologia, Diana Morant. Són els dos grans valors en alça del socialisme valencià.
La baixa de la independent Carolina Pascual a Innovació i Universitats recomanava substituir-la per una altra alacantina. L’escollida, finalment, ha estat Josefina Bueno, exvicerectora de la UA que ja fou directora general d’Universitats del primer Botànic i ara era senadora. Encara que al Consell continuen Rafael Climent i Mireia Mollà, de la demarcació d’Alacant, les baixes de Barceló i Pascual obligaven Puig a introduir algun nom provinent del sud, encara més tenint en compte que la seu del departament està radicada a l’Alacantí.
Al seu torn, l’ontinyentina RebecaTorró hereta PoíticaTerritorial, la cartera que fins ara controlava España. Com a secretària autonòmica d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Consum, Torró ha estat una de les persones que més ha fet per l’arribada de la gigaplanta de Volkswagen a Sagunt. El seu nomenament va ser el darrer de tots a concretar-se.
De la mateixa manera, l’eixida de Marzà i la seua substitució per la mestra Raquel Tamarit deixa com a únic representant de les comarques castellonenques el propi Puig. Tamarit és la demostració fefaent que la vida sempre és imprevisible: en 2015 va ser desposseïda de la vara de comandament de Sueca, la seua població, per culpa d’un acord PSOE-PP, cosa que va fer-la aterrar a la secretaria autonòmica de Cultura. Ara, des d’aquesta responsabilitat, ha fet el cim a la Conselleria.
La incògnita Oltra
Aquest divendres, 12 de maig, Puig rebia al Palau de la Generalitat l’hongaresa Judit Polgar, la millor jugadora d’escacs de la història. El moviment de Marzà ha estat interpretat per molts com un escac a Oltra, però a Compromís continua imperant el suport a la vicepresidenta.
És obvi que la probable imputació per part del Tribunal Superior de Justícia (TSJCV) inquieta la coalició valencianista, però tots els càrrecs repeteixen el mateix argumentari: Oltra és víctima d’una persecució de l’extrema dreta i té tot el dret a defensar-se. Posen els exemples d’uns altres càrrecs de la coalició —com Enric Nomdedéu o Pere Fuset— investigats en causes que després han estat arxivades.
El problema és que la petició d’imputació emana d’un jutge instructor, Vicente Ríos, que no és precisament conservador, i que els terminis judicials amenacen d’envair els preelectorals. Però Oltra ja ha afirmat que no dimitirà, tot confiant que després de la possible declaració al TSJCV arribaria una absolució.
Els socialistes sostenen que la marca Compromís està prou consolidada a escala valenciana i que ja no és tan depenent d’Oltra
I si no és així i després continuara imputada? “El desgast per al Consell seria important, Compromís hauria de prendre alguna decisió”, expressa un alt càrrec socialista. A les enquestes que controla el PSPV comença a percebre’s una erosió del Botànic —que encara mantindria la majoria absoluta, però— atribuïble als abusos a una menor tutelada pels quals l’exmarit de la vicepresidenta ha estat condemnat a cinc anys de presó. Els socialistes sostenen que la marca Compromís està prou consolidada a escala valenciana i que ja no és tan depenent d’ella. No els preocupa en excés, en aquest sentit, un hipotètic escenari amb Marzà o Joan Baldoví com a candidats a la Generalitat.
Tanmateix, el pas del temps no hi juga a favor. “Anem a bord del mateix vaixell, i si ella s’enfonsa, ens hi enfosarem tots”, avisa aquesta font, “el seu mal és el nostre mal”. La preocupació comença a estrendre’s i es substancia en declaracions com la de la titular de Justícia, Gabriela Bravo, enemiga íntima de la vicepresidenta que dies enrere, en una entrevista a la cadena COPE, deixava anar que ella, en una situació com a la d’Oltra, valoraria molt seriosament l’opció de dimitir per tal de no desgastar la institució que representa. És a dir, la Generalitat botànica.
Una declaració que no va tardar moltes hores a trobar resposta de part de Compromís. De manera educada, per boca de la secretària general de Més, Àgueda Micó, qui lloava la tasca duta a terme per Oltra a la seua Conselleria, en contraposició a la de Bravo, qui serà recordada, deia, “per haver blocat la igualtat lingüística en el País Valencià”. De manera barroera, com en ell és habitual, el senador de Compromís Carles Mulet asseverava en un tuit que Bravo “està en el càrrec pel que està”, és a dir, per ser la parella sentimental de Puig. Un comentari qualificat de “masclista” per la pròpia Bravo.
Al PSPV no esperaven una renúncia d’Oltra en aquesta onada de canvis, però ha desagradat que se’n desentenguera per complet i els acotara taxativament al sector socialista del Consell. Entenien que Compromís també hi podia haver introduït algun retoc, ni que fora amb l’objectiu de dotar de més projecció els seus valors del segon i tercer graó. Per exemple, la directora general d’Internacionalització, la vila-realenca María Dolores Parra, una altra de les artífexs de l’arribada de Volkswagen.
Però l’única modificació per banda de Compromís ha estat la de Marzà. I motu proprio.
El corredor de fons
En el seu conte La solitud del corredor de fons, Alan Sillitoe retrata la vida d’un atleta que va clarament per davant però que, en un moment determinat de la cursa, afluixa la marxa per tal que uns altres corredors passen per davant seu. La sensació de llibertat i d’independència que sent en aquell moment li resulta regeneradora.
Dissabte, 7 de maig, Vicent Marzà va sentir una cosa pareguda. Mentre tornava amb la bicicleta a sa casa de Castelló de la Plana —després d’haver pres part del Mediterranean Epic Gran Fons, una ruta de 207 quilòmetres en què també participava Pedro Delgado— va decidir que era el moment de frenar i deixar de ser conseller.
Puig havia insinuat públicament que projectava canvis en la part socialista del Consell i Marzà, el seu conseller d’Educació, Cultura i Esport, va considerar que era l’ocasió perfecta per sumar-se a l’equip de baixes. A partir d’aleshores, el procés dels esdeveniments ja va ser imparable.
Diumenge 8 ho comunica a sa mare i la seua germana, dilluns 9 viatja a Madrid, on té una reunió programada, i dimarts 10 de bon matí, a primera hora, n’informa al cap de gabinet, Pablo Bellver, i la cap de comunicació, Amanda Gascó. Tot seguit telefona a la secretària general de Més, Àgueda Micó: “Hem de parlar un moment, Àgueda”.
Ho fan a la seu de Compromís. Més tard, per videoconferència, es reuneix conjuntament amb sis persones: la pròpia Micó, el diputat al Congrés, Joan Baldoví, la síndica a les Corts, Papi Robles, els dos coordinadors del partit, Maria Josep Amigó i Amadeu Mezquida, i el responsable de premsa, Vicent Pons. A punt de caure la vesprada, és quan truca a la vicepresidenta, Mónica Oltra.
La decisió és ferma i Marzà la fa extensiva també a la secretària autonòmica de Cultura, Raquel Tamarit, que n’esdevindrà successora. Ja és de nit a València quan l’exalcaldessa de Sueca se n’assabenta que serà consellera de Cultura valenciana en ple Any Fuster. Poca broma.
Marzà: “Estic molt tranquil, he actuat de manera molt conscient i he pogut acomiadar-me tan bé com volia dels companys i dels interlocutors sindicals i culturals”
L’endemà, dimecres 11, poc després de les 8 del matí, a qui li sona el telèfon és a Puig, que està lligant la remodelació en curs, quadrant quotes territorials i de gènere. “Però si ets el meu millor conseller!”, exclama ell per tal de fer-lo recapacitar tot i ser sabedor —com ho eren a Compromís— que Marzà buscava una pista d’aterratge de feia temps. Fins 2015 el president i ell tan sols havien encaixat la mà en algun acte esporàdic, sense arribar a dirigir-se la paraula, però en aquests anys han teixit una relació de confiança. “Estic molt tranquil amb mi mateix, he actuat de manera molt conscient i he pogut acomiadar-me tan bé com volia dels meus companys i dels interlocutors sindicals i culturals”, explica un Marzà alliberat des de la solitud del seu despatx, tot just una hora després d’haver assistit a l’última reunió setmanal del Consell.
Els finestrals estan oberts de bat a bat. Hi entra la llum i es veu el jardiner que talla la gespa. Una metàfora del moment regenerador que viu el Botànic. En la prestatgeria hi ha la il·lustració del Gat Invisible publicada en el número 1.672 d’aquest setmanari, que representa els 10 integrants del primer Botànic, amb Marzà i el conseller d’Hisenda, Vicent Soler, fent de pilars mestres. Dos professors que, en efecte, han sostingut bona part del gabinet tot aquest temps.
La petjada de Marzà
“He tingut el privilegi d’estar al Govern del meu país gestionant les competències que m’estime més, me’n vaig amb molta experiència i els principis i valors reforçats”, resumeix el conseller eixint. “He notat en primera persona com ens afecten les limitacions a l’autogovern causades per l’infrafinançament i una voluntat recentralitzadora de l’Estat cada vegada més estesa”, explica.
No obstant això, es felicita per “haver anat a l’arrel dels problemes” i haver estat capaç de “transformar algunes qüestions estructurals”. Marzà parla d’un “canvi de paradigma” pel qual “ja no s’acomiaden professors, sinó que se’n contracten de nous i fins i tot s’obrin escoles a zones rurals on feia 40 anys que no n’hi havia cap”. I enumera apassionadament les coses de què se sent més content: “Hi ha deu vegades més d'execució pressupostària en infraestructures educatives, més beques menjador que mai, gratuïtat de l’ensenyament a partir dels 2 anys, reducció de les ràtios, el programa Xarxa Llibres, les ajudes a la innovació educativa…”. Els rèdits de la gestió es deuen, en part, a l’exitosa compenetració que ha travat amb el secretari autonòmic d’Educació, el socialista Miguel Soler. El millor empelt botànic de tota la Generalitat.
Marzà és el primer conseller provinent de les aules i el que més ha durat en el càrrec. El seu retrat penjarà ara als passadissos de la Conselleria a la vora d’uns altres cognoms il·lustres: Ciscar I, Villalonga, Tarancón, González Pons, Camps, Font de Mora, Ciscar II i Català en són alguns. “Ara el professorat té al costat seu l’Administració, mentre que abans hi estava enfront”, opina.
“Quant al plurilingüisme, hem anat el més lluny possible atenent el context jurídic i competencial vigent”, diu Marzà
“Tot l’equip directiu de la Conselleria prové de la docència, em semblava molt convenient que fora així per fomentar el procés d’escolta que vam obrir des del primer dia”, continua Marzà, que no amaga desencisos en qüestions com ara el decret de plurilingüisme. “Hem anat el més lluny possible atenent el context jurídic i competencial vigent”, assegura, “no s’hi pot anar més enllà, com malauradament es veu ara en uns altres territoris”. Amb tot, Marzà subratlla que “hi ha una majoria de xiquets i de xiquetes que vehiculen en valencià, cosa que no passava set anys enrere”.
Pel que fa a les infraestuctures escolars, amb més de 1.700 aules prefabricades heretades de l’etapa anterior, assenyala que els 27 centres que estaven íntegrament en barracots n’han inaugurat un de nou o estan en fase d’execució. L’últim d’ells, el d’Elda, al Vinalopó Mitjà.
En total, s’ha construït o s’han renovat a fons 124 centres. “Abans les aules prefabricades eren estructurals, no hi havia cap previsió d’eliminar-les, es pretenia degradar l’ensenyament públic”, manifesta, “nosaltres hem aconseguit que esdevinga referencial i que els centres més demandats del País Valencià siguen públics”.
En matèria cultural, destaca “l’acompanyament al sector musical i de les arts dramàtiques, que ja té el seu primer conveni laboral, així com la inversió museística, que s’ha triplicat”. I posa l’accent en l’extensió del circuit públic valencià “a pobles i comarques on mai no havia arribat”.
Respecte la resta de territoris de parla catalana, deixa clar que “des de la Conselleria, hem arribat fins on hem pogut, normalitzant al màxim les relacions amb Catalunya i les Illes, amb les quals hem anat de la mà a les fires de Frankfurt i Bolonya, o fomentant les coproduccions i les estrenes compartides”. El “fins on hem pogut” traspua la negativa dels socis socialistes a l’hora que la Generalitat Valenciana accedira, com a membre de ple dret, a l’Institut Ramon Llull de promoció de la cultura catalana a l’exterior. I la impossibilitat de materialitzar la reciprocitat televisiva: com a conseller de Cultura, va sol·licitar a l’Advocacia de la Generalitat si era possible garantir-la des de les conselleries de Compromís i van contestar-li que no.
I en el camp de l’esport, Marzà destaca “la promoció de la pilota, el nostre esport nacional, que hem professionalitzat i al qual ara dediquem el doble de recursos, i l’augment, d’un 40%, del nombre de xiquetes federades”.
“És bo, és sa, que hi haja relleus”, conclou Marzà. “Quan vaig arribar a aquest despatx, ningú no va explicar-me de quina manera es governava un país, i ara estic desvanit per aportar tot aquest bagatge al meu partit”.
I això farà des d’ara. Fruit d’una “combinació de raons personals i col·lectives”, alberga la sensació que cal “remoure, reactivar i revitalitzar” els actius de Més, que és el seu partit i el pal de paller de Compromís. “Alguns companys no entenien que no aprofitara la plataforma de la Conselleria per treballar en favor del partit, però jo era conseller del meu país, no del meu partit, i no podia dedicar-me a aquestes qüestions; ara sí que podré exercir un paper més orgànic”.
“Feia temps que pensava que havia de tancar un cicle”, reconeix, “però fins l’últim minut he estat centrat al 200% en la Conselleria”. “Quan se’m va proposar ocupar la sindicatura, coincidint amb l’eixida de Fran Ferri, vaig considerar que la situació de la pandèmia no ho permetia. Sis mesos després, la conjuntura és ben diferent.”
Marzà no trobarà a faltar l’escorta ni el cotxe oficial: “És bo no acostumar-s’hi”. “Entenia que eren elements necessaris, però venint dels pobles, els carrers i les places, em semblava una cosa estranya.” Potser per això dedica les últimes paraules d’agraïment com a conseller “als xofers Joan i Àngel, als membres de seguretat que m’han acompanyat, a la gent de la neteja i a cada persona que ha treballat diàriament per al correcte funcionament dels centres educatius, culturals i esportius del País Valencià”.
Soler i el país
El despatx del conseller d’Hisenda es troba a l’ala oest del Palau de l’Almirall, un edifici gòtic imponent que ha estat recentment restaurat i que, per tant, llueix tota la seua esplendor.
Presideix l’estança un retrat gegant del general Basset, obra de Manolo Boix. També hi ha una escultura d’Alfaro, de dimensions bastant més reduïdes, a més de la imatge commemorativa de l’Any Fuster, creada pel dissenyador Dani Nebot i que representa l’efígie de l’assagista de Sueca. Entre els objectes que decoren la sala també hi ha la muixeranga del Gat Invisible.
“Jo estava disposat a passar per moltes coses, només em guiava la vocació de millorar un país que m’estime molt”, afirma Soler sobre les negociacions pressupostàries del Botànic, sempre tenses
Vicent Soler principalment és un home de números, però mai no ha amagat les seues conviccions nacionals. És dels pocs exponents de l’antic PSPV —nascut en 1974 i fusionat amb el PSOE en 1978— que romanen al partit. Per això ha connectat especialment amb Marzà, el conseller que l’ha sorprès més en tot aquest temps. “Té una maduresa, un sentit comú i un saber fer impropi de la seua joventut, destil·la ironia… I sobretot, és un bon gestor”, explicava en aquest setmanari després del primer any de convivència al si del Consell. Ara que tots dos abandonen l’executiu, subratlla el paper “cabdal” que ha desenvolupat el titular d’Educació en les negociacions pressupostàries i de la llei d’acompanyament de cada tardor. Va ser ell, el jove Marzà, qui des del minut zero va esforçar-se a bastir ponts en els moments més complicats.
Han estat “set pressupostos en temps i forma” —com li agrada remarcar mentre acompanya l’explicació amb set dits de les mans— en què Soler mai no ha perdut les formes. “Jo estava disposat a passar per moltes coses”, diu, “només em guiava la vocació de millorar un país que m’estime molt”. Perquè, afegeix, “no tan sols soc un socialdemòcrata convençut, sinó un socialdemòcrata que estima molt el seu país”.
Els únics instants en què s’ha vist un Soler sobreactuat han coincidit amb algunes rèpliques a l’oposició. Era aleshores quan es posava dret a l’escó, mirava a banda i banda de l’hemicicle com el professor que explica la matèria a un centenar d’alumnes i repetia allò de “quina vergonya! quina vergonya! quina vergonya!”.
Una teatralització que va mutar en seriositat absoluta amb motiu d’una pregunta formulada per Vox en la sessió de control del 10 de març d’enguany. Després que el diputat David García li demanara a Puig “què se sent quan tens l’alè de la justícia al clatell”, Soler va prendre la paraula i va respondre-li girant la vista enrere.
—Fer-se major té molts inconvenients, però també té un avantatge, que és la perspectiva històrica. En el meu cas és molt gran. I aquest matí he sentit en el seu grup un llenguatge que em recordava quan la justícia va assenyalar-me com a persona que volia posar fi a l’odi que vostès escampen. He sentit un llenguatge que em recorda quan a mi em tancaren per defensar la democràcia i el respecte a les persones i als drets humans.
L’ovació tancada dels tres grups del Botànic d’aquell dia testimoniava el reconeixement a “els Deu d’Alaquàs”, detinguts per la policia el 24 de juny de 1975 quan tractaven de crear el Consell Democràtic del País Valencià. Soler n’era un.
Puig sempre ha insistit que qualsevol govern, multicolor o no, és el resultat d’una coalició entre el conseller d’Hisenda i la resta. Potser per aquesta raó va pensar que Soler n’era el més idoni.
“Jo és que soc molt botànic… Qui és més botànic que jo? Soc molt poc dogmàtic, la meua biografia així ho demostra”, comenta Soler. “Per mi ha estat un honor treballar a la sala de màquines del Consell, al back office, allà on calia posar-li oli a l’engranatge per tal que aquest govern de coalició funcionara bé.”
De la paella a la Conselleria
El 27 de juny de 2015, dos dies abans que Puig comunicara els nous components del Govern, Soler va rebre una telefonada del president acabat d’investir, en què li oferia la cartera d’Hisenda.
Ell estava a Rocafort, el seu poble, menjant una paella a casa d’un germà. La seua dona es trobava de viatge a l’estranger, feia poc que havia sigut iaio i no feia ni tres mesos que havia renovat el càrrec de degà d’Economia de la Universitat de València, que ocupava des de 2012. La seua facultat.
Després de 24 hores de reflexió, va concloure que no hi havia cap altra opció: diria que sí. “Ximo i jo ens vam conèixer en la clandestinitat, quan ell estudiava a Madrid i organitzàvem trobades amb els economistes del PSPV que hi havia desplaçats allà, molts dels quals treballaven al Banc d’Espanya”, evoca Soler. Encara que no era economista, Puig se sentia pròxim al discurs d’aquell “nucli”, segons que era conegut en el llenguatge de l’època. Era el més jove de la colla.
Amb el pas dels anys, van mantenir un contacte esporàdic, no es veien assíduament. Quan Soler fou conseller d’Administració Pública amb Joan Lerma, entre 1985 i 1987, Puig oficiava com a cap de gabinet del president. Més tard, el primer va centrar-se en la docència universitària, i el segon, en l’alcaldia de Morella i la tasca de diputat, pricipalment a les Corts.
Aquella trucada sobtada enmig del dinar i a tan poques hores de conèixer el nou Consell va sorprendre Soler, però, per la seua formació acadèmica i la seua veterania, era de les persones més ben preparades del Partit Socialista per assumir Hisenda.
Soler: “Aquest govern ha estat possible gràcies a Ximo, a la seua capacitat de lideratge dins de la coralitat”
“Vaig dir-li que sí per ell i pel país, aquest govern ha estat possible gràcies a Ximo, a la seua capacitat de lideratge dins de la coralitat”, opina Soler. “En el passat vaig formar part d’un govern monocolor i no tenia menys problemes que aquest”, afegeix. “M’agradaven el 90% de les coses que els consellers i les conselleres m’han proposat aquests anys, però havia d’acoblar els seus desitjos amb la realitat, perquè a la caixa hi havia els diners que hi havia.”
De fet, en recordar els mesos de març i abril de 2020, no evita un gest de preocupació. “Vam aconseguir els diners necessaris per a la compra de material de protecció contra la covid gràcies a l’avançament dels diners que l’Estat havia de transferir-nos al juliol”, recorda. “No vull ni pensar què hauria succeït si al Ministeri haguera estat Montoro en lloc de Montero”.
A la ministra actual, María Jesús Montero, Soler li enviava la setmana passada la seua darrera carta com a conseller, amb tres demandes explícites. La primera, que no deixe en stand by la reforma del sistema de finançament, ara que ja hi ha unes directrius clares sobre què n’espera cada comunitat. La segona, que abans no arribe la seua aprovació al Congrés dels Diputats, siga quan siga, es comprometa a mantenir un fons d’anivellament que no genere més deute, per tal de no viure connectats al FLA. I, per acabar, la compensació de l’endeutament provocat per tants anys d’infrafinançament, que la Sindicatura de Comptes valenciana xifra en el 78% del deute total.
Aquesta condonació no depèn de l’aritmètica parlamentària, sinó de la voluntat del Govern de l’Estat, que també hauria d’injectar al sistema al voltant de 16.000 milions d’euros anuals per tal de cobrir les necessitats de finançament de totes les autonomies, les quals presten la majoria de serveis essencials als ciutadans.
“Si només tinguérem el 22% de deute que no és directament atribuïble a l’infrafinançament, podríem acudir als mercats internacionals i gaudir d’una autonomia financera de què ara no disposem”, expressa Soler, que ha deixat patent la seua posició en totes i cadascuna de les reunions del Consell de Política Fiscal i Financera.
En aquestes trobades, Soler ha rivalitzat especialment amb qui era el conseller gallec del ram, Valeriano Martínez, que moria sobtadament l’octubre passat. Quan aquest presumia de “bona gestió” i assenyalava les comunitats endeutades per “balafiar” diners, Soler sempre li contestava igual:
—Parlem clar, Valeriano: si tu tingueres un finançament per capita com el nostre, no podries satisfer les obligacions a què has de fer front. Jo no complisc perquè no puc desatendre la meua gent.
Per això Soler defensa també els pressupostos “reivindicatius”, que incloïen partides que l’oposició censurava per “fictícies”, però que venien a compensar, per la via dels fets consumats, l’infrafinançament galopant. “No volíem que els valencians reberen menys diners per habitant que la mitjana estatal, però ni així hi hem convergit del tot”, lamenta.
Amb tot, la insistència del Botànic en el drama de l’infrafinançament ha permès de visualitzar-lo més nítidament. El mateix Alberto Núñez Feijóo, expresident de la Xunta i nou president del PP, ha acabat considerant-ho injust. “Viure connectats al FLA és tan necessari com injust, ens cal un mecanisme transitori que compense la posició d’inferioritat que patim”, sosté Soler. En aquest sentit, es felicita per l’assumpció del criteri demogràfic, per part de l’Estat, a l’hora de prevaldre el repartiment de diners dels fons covid.
Soler, però, sobretot se sent orgullós pel fet que la corrupció haja desaparegut de l’escena pública valenciana. “El Botànic és un govern de corrupció zero”, diu. “M’han contat coses que es feien abans en aquest despatx que fins i tot costen de creure.”
Entre les assignatures pendents, es plany pel fet que la pandèmia haja evitat l’entrada en funcionament de l’avaluació de les polítiques públiques —començant per la Conselleria de Sanitat— que havia estat acordada amb l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), així com no haver avançat més ràpidament en la creació d’una agència que agilitara el procés de digitalització de l’Administració valenciana, cosa que ara podrà accelerar-se amb l’ajuda dels fons europeus Next Generation.
A punt de tancar la porta del seu despatx, Soler emfasitza que “tan important com l’arribada de cares noves és el programa polític que el Botànic s’ha compromès a desenvolupar”. Efectivament, l’esclat de la pandèmia va ajornar moltes qüestions que hi havia a l’agenda. Unes qüestions que ara, amb una renovació profunda del Consell, “de ben segur que es rellançaran en aquesta recta final de la legislatura”.
Amb el seu adeu i el de Marzà, el Consell perd el membre més veterà i el membre més jove. No eixiran junts a fer ciclisme, però els dos Vicents sí que es veuran de tant en tant. I en la sobretaula repassaran les anècdotes compartides en aquells set anys que van gestionar dues de les àrees més importants de la Generalitat Valenciana. •