Any 1979. Els plans expansius del Govern xinès poden veure’s afectats per una evolució demogràfica sense aturador, que ja frega els 1.000 milions d’habitants. Cal posar-hi fre i amb aquesta finalitat entra en vigor la política del fill únic. Es calcula que, a conseqüència d’això, s’ha evitat el naixement de 400 milions de persones. O siga que la Xina, que ara té 1,4 milers de milions d’habitants, en tindria 1,8 milers de milions.
En efecte, les dades parlen amb claredat. L’any 1964, quan la natalitat xinesa va tocar sostre, es comptabilitzaven 43,4 naixements per cada 1.000 persones. L’any passat, en 2021, la xifra de nouvinguts per cada miler de persones era prop de sis vegades inferior: 7,5.
Pel camí va haver-hi esterilitzacions massives, avortaments forçats, una extensió generalitzada dels mètodes anticonceptius i un règim sancionador que penalitzava de manera severa el fet de saltar-se la llei. I per bé que les excepcions a la norma van proliferar en el transcurs del temps, la societat xinesa ja duia inoculat el concepte antinatalista.
Com si es tractara d’un moviment pendular, les autoritats xineses proven ara de capgirar la tendència amb objectius de fertilitat explícits. Igual com abans es premiava els funcionaris dels territoris del país en què s’acomplien els reptes demogràfics, ara es preveu gratificar la carrera dels servidors públics de les zones en què la natalitat experimente el creixement desitjat.
Dins d’aquesta estratègia s’emmarca el possible enduriment dels condicionants legals que permeten accedir al divorci i l’avortament. De fet, mentre que a començaments de segle s’aprovaven el 60% de les peticions de divorci, ara amb prou feines se n’accepten el 40%.
Tot plegat busca animar una natalitat encallada, que no remunta malgrat els canvis introduïts a la llei. Des de 2016 ja era possible tenir dos fills, i des de l’any passat, tres. Els permisos de maternitat, que són diferents en funció de cada província del país, encara no arriben als nivells dels països escandinaus, però també són molt més generosos que els d’anys enrere. I és que la crisi de natalitat ja no és només cosa d’Occident.
La taxa de fertilitat xinesa, situada en 1,3 fills per dona, es col·loca en les mateixes coordenades que l’espanyola, que presenta una crisi seriosa en aquest aspecte. El 19% de la població del país asiàtic ja supera els 60 anys, cosa que compromet, i de quina manera, el pagament de les pensions futures. Els governants estimen que, si no encerten a girar la truita, l’any 2050 un de cada tres xinesos tindrà més de 60 anys. L’Acadèmia Xinesa de Ciències Socials ha augurat que el fons de pensions siga insuficient a partir de 2035.
Hi ha unes altres mesures que podrien contribuir a l’impuls de la natalitat, però de moment xoquen de ple amb la rigidesa moral del Partit Comunista Xinès. Per exemple, les mares solteres no hi tenen dret, així com tampoc aquelles parelles estables que, no obstant, no hagen regularitzat el seu estat civil.
La promoció del paper fonamental de la dona a la llar per part de les institucions públiques busca, precisament, reintegrar-la a un àmbit del qual ha pogut eixir gràcies a l’extensió dels estudis universitaris. D’altra banda, la repressió dels moviments feministes, que també agafa volada, pretén allunyar-les de la vida professional.
Una casa habitada per una família estable integrada per un home, una dona i dos o tres fills. Aquest és l’ideal dels mandataris xinesos, però entra en contradicció amb les instruccions seguides fins no fa gaire.
Entre els anys 1980 i 1989, tot just després de l’entrada en vigor de la política del fill únic, a la Xina van nàixer 223 milions de persones, mentre que entre 2000 i 2009, amb la mateixa legislació coercitiva, els naixements van situar-se en 163 milions, amb 90,2 milions d’homes i 72,8 milions de dones.
La competitivitat laboral extrema de la Xina i el fet que cada vegada més gent haja ajornat el seu casament —si és que ha decidit casar-se— endarrereix el moment de tenir descendència. Hi juga en contra, igualment, la percepció de sotmetiment que impera en la civilització occidental i que provoca que cada vegada més parelles opten per viure totes soles i centrar-se en la seua carrera professional. L’envelliment demogràfic genera, així mateix, una dependència important de les persones grans que en molts casos és assumida pels seus fills o filles, cosa que els resta temps —i ganes— de pensar en la procreació.