Ennio Morricone. És dir el seu nom i que, a l’instant, et vinguin melodies al cap. Notes, arpegis, percussions, arpes de boca, cants amb veu de dona, contrapunts, expressivitat, emoció. El so del segle XX, tal com es diu en un moment final del documental Ennio: The Maestro, que signa Giuseppe Tornatore. Prolífic i innovador, Morricone va ser el creador de més de cinc centes partitures, i està considerat un dels millors, més versàtils i populars compositors de la història. Diu Tarantino, al film, que és el seu músic preferit de tots els temps. “Millor que Mozart, Beethoven i Schubert”. Per ventura del personatge i de la grandesa del llegat que ens deixa, el compositor italià té la pel·lícula que mereix, a l’alçada de la feina feta i de l’impacte que va provocar en tantes generacions i directors.
Un art elevat i, alhora, un batec popular. L’únic compositor “capaç d’aglutinar poesia i prosa”, com subratlla Bernardo Bertolucci. El director de Novecento —amb inoblidable música de Morricone— o L'últim tango a París és una de les moltes veus que apareixen i expliquen la grandesa del mite: de John Williams a Oliver Stone, passant per Pat Metheny, Marco Bellocchio, Dario Argento, Roland Joffé, Dulce Pontes, Bruce Springsteen, Nicola Piovani o Hans Zimmer, entre d’altres. “Quan escoltes una música seva, ja no la pots oblidar”, diu Wong Kar-wai. Clàssic i avantguardista, sempre arriscat, el compositor italià brilla gràcies a una enorme capacitat de treball, però també per la generositat, humilitat i entrega, i per l’obstinació de no sentir-se mai prou segur de ser al lloc que toca, per molt que signis partitures com la “Trilogia del dòlar” de Sergio Leone, Cinema Paradiso, La missió o Els intocables d’Eliot Ness.
Tornatore li ret homenatge d’una manera que emociona. Les dues hores i mitja que dura la pel·lícula són un recorregut cronològic per la trajectòria del músic, on hi veiem la formació i l’evolució, però també el retrat íntim d’una persona sensible i molt pencaire. Tot nervi, mentre dirigeix, mesurat quan recorda, parla i analitza. L’inici d’Ennio: The Maestro el mostra treballant, en un despatx ple de llibres: un metrònom marca el tempo i s’intercalen opinions d’altres mestres reconeguts mentre ell dirigeix, enèrgic. Tot seguit, els orígens: la família, les humiliacions, la guerra, la trompeta. Se li trenca la veu, i no serà l’única vegada. Entenem el gran pes que va tenir el seu mestre, Goffredo Petrassi, en uns inicis plens de dubtes i de complexos, i la síndrome de l’impostor, que sempre hi serà. La passió heretada per Stravinski, els primers èxits i arranjaments de cançons pop. I la manera, increïble, d’introduir elements del dodecafonisme a la música tonal.
“Una tímbrica inaudita”, en diran. Mentre seguim gaudint d’un Morricone sense filtres, irrepetible. Entona les seves pròpies melodies (impagable el moment del “coiot”), però també el complex d’inferioritat, sempre amatent a “la puresa del compositor” i amb l’ombra de la posició, duríssima, de Petrassi sobre la seva feina. Fins que, un bon dia, Dino di Laurentis li diu de substituir el seu mestre. Tot sinceritat, la fragilitat del creador que s’obre per dir-nos que es volia redimir, vèncer la culpabilitat de fer música per al cinema, “música comercial”. A la fi, un geni que mai busca la fama, que només vol treballar. I que acaba sent etern, l’encarregat d’haver posat el so al segle XX.
Ennio: The Maestro
Direcció: Giuseppe Tornatore
Itàlia, 2021
Durada: 150 minuts
Guió: Giuseppe Tornatore
Música: Ennio Morricone
Fotografia: Giancarlo Leggeri, Fabio Zamarion
Documental