La guerra d'Ucraïna ha posat d'actualitat els estats minúsculs que Moscou està usant com a satèl·lits de conveniència pròpia i que són considerats «estats fantasma». Es tracta de territoris amb estructures polítiques que actuen com si fossin un estat, però que no tenen el reconeixement com a tal de quasi cap altre país. I que, en realitat, no són més que titelles del Kremlin.
Els «estats fantasma» de Rússia no són els únics que no gaudeixen de reconeixement general. Cal dir al respecte que encara que sovint es parla d'«estats reconeguts per l'ONU», en realitat Nacions Unides no reconeix ni deixa de reconèixer. Són els estats els que es reconeixen entre ells mateixos. Segons explica l'ONU, «el reconeixement d'un nou estat o govern és un acte exclusivament atribuït a altres estats i governs. (...) Les Nacions Unides no són un estat ni un govern i, per tant, no tenen autoritat per a reconèixer un estat o govern».
En funció del nombre de països que atorguen reconeixement a cada territori es poden establir diferents categories. A banda, existeix el grup dels estats que no fan part de l’ONU ni tenen el reconeixement de cap dels seus membres. Entre aquests hi ha el subgrup abans citat, el dels «estats fantasma» que Rússia usa a conveniència i que ara mateix, enmig de la guerra d’Ucraïna, fan témer que siguin l’excusa de Moscou per estendre el conflicte armat.
El reconeixement diplomàtic. El reconeixement que els membres de l’ONU dispensen als diferents estats del món permet establir diverses categories. La primera, la de membre de l’organització, que és compartida (2022) per un total de 193 estats. A l'altre costat, sense el reconeixement de cap membre de Nacions Unides ni de ningú, només hi ha un país, Somalilàndia, situat a la Banya d'Àfrica; es tracta d'un antic protectorat britànic que proclamà la seva independència el 1991 i que en aquests últims trenta anys no ha assolit el reconeixement de cap estat.
A banda, hi ha dos països que ni pertanyen a l’ONU ni cap dels estats que en formen part els reconeix. Es tracta de les repúbliques d'Artsakh —o Nagorno-Karabakh, declarada independent el 1991, si bé l’Azerbaidjan el reclama com a territori propi— i la recentment famosa Transnístria, que s’autodeclarà sobirana el 1990, també coneguda com a Pridnestrovie i que Moldàvia considera part interna de les seves fronteres. Tot dos són reconeguts per uns pocs països, els quals no compten, a la vegada, amb cap reconeixement diplomàtic de països que formin part de Nacions Unides.
Una altra categoria és la d’aquells que no són membres ni observadors de l'ONU, però que han obtingut el reconeixement de molts pocs membres de l'organització mundial: la república d'Abkhàzia, declarada independent el 1990 —reconeguda per Rússia i tres aliats seus—, i la d'Ossètia del Sud —amb els mateixos reconeixedors—, també autodeclarada lliure el 1990, ambdues reclamades com a territoris propis per part de Geòrgia. També fan part d'aquest club peculiar les dues repúbliques famoses que es declararen independents d'Ucraïna el 2014, Donetsk i Lugansk, que són apadrinades igualment per Moscou. I al marge de l'àrea d'influència russa, la mateixa consideració té la República Turca de Xipre del Nord, que com és bo de suposar pel seu nom, compta amb el patronatge turc d'ençà la seva proclamació com a estat lliure, el 1980, en contra dels interessos de Xipre, que la reclama com a part del país.
Una altra categoria força peculiar és Taiwan, formalment anomenat República de Xina, entitat que va ser creada el 1921 i que encara gaudeix del reconeixement de 19 dels estats membres de l'ONU, tot i que l'organització internacional va acceptar el 1971 «la República Popular de Xina com a únic representant legítim de la Xina a les Nacions Unides». A pesar d'això, com és prou conegut, Taiwan actua com un país independent i té l'ajuda de gairebé tot Occident, en especial dels Estats Units, per sobreviure com a ens independent a pesar del no reconeixement i de la proximitat a la Xina continental i comunista que des de fa uns anys incrementa la tensió a la zona, ja que reclama la seva sobirania sobre el territori. Sens dubte es tracta d'un cas excepcional que no es pot comparar amb les repúbliques «fantasma» que fan part de l'àrea d'influència russa, però està clar que Taiwan no compta amb el reconeixement general ni és membre de l'ONU.
Un altre grup diferent és el format per la República Àrab Sahrauí Democràtica i Kosovo. El primer cas, recentment d'actualitat pel canvi d'Espanya en relació amb el dret d'autodeterminació que l'ONU li reconeix, és un territori que reclama la seva independència des de 1976 tot i que el Marroc el té majoritàriament ocupat. Gaudeix del reconeixement de 45 països que fan part de Nacions Unides —ha perdut una trentena de reconeixements al llarg de les dècades—, però a hores d’ara tant l'antiga potència colonial, Espanya, com la principal exmetròpoli imperial del nord d'Àfrica occidental, França, com, sobretot, els Estats Units, donen suport a l'autonomia que Marroc diu que atorgarà al territori, cosa que implica negar tant el seu dret a ser independent com, també, fer el referèndum d'autodeterminació que li va reconèixer l’ONU. Pel que fa a Kosovo, aquesta república europea independent des de 2008 és negada per Sèrbia, que diu que és part del seu territori, i compta amb el reconeixement diplomàtic de 107 membres de l'ONU, mentre alguns altres es neguen a donar-li tal condició, en especial Espanya que hi veu un exemple perillós per als seus interessos pel que fa a les reivindicacions independentistes de Catalunya i el País Basc.
Un cas força especial és el d'estats que no són membres però sí observadors de l'ONU, és a dir, que són convidats a participar com a observadors durant els períodes de sessions i en les feines pròpies de l'Assemblea General i que mantenen missions diplomàtiques permanents davant la seu de Nacions Unides. Només són dos: el Vaticà des de 1964 i Palestina des de 2012. Val a dir que respecte de la teocràcia europea hi ha hagut corrents d'opinió, dins del moviment internacional catòlic, que han posat en dubte la conveniència que la direcció d’una església sigui un estat reconegut com a tal. I no han estat només dubtes interns d’aquesta religió. Durant els anys quaranta i cinquanta del segle XX, els successius governs dels Estats Units no veien gens clar que el Vaticà fos un estat. Per exemple, el 1944 el secretari d'Estat dels Estats Units, Cordel Hull, li negà el caràcter estatal i, per tant, la possibilitat que pogués ser membre de l'ONU. Ho va ser vint anys després, però les reticències s'han mantingut. El 1984, quan Washington establí relacions diplomàtiques amb la teocràcia, grups conservadors del país —inclosos congressistes i senadors del Partit Republicà— protestaren perquè no creien que se’l pogués considerar un estat i, per tant, trobaven que no s’hi haurien de formalitzar relacions com si ho fos. La presència del Vaticà a Nacions Unides és, si més no, estranya, perquè assegura que hi és per actuar-hi sempre des del «caràcter religiós i moral», cosa que grinyola en una organització política internacional que aspira a unir estats més enllà de religions. El cas de Palestina s'emmarca, com és prou conegut, en el conflicte que es viu a la zona entre les comunitats jueva i àrab, que té més d'un segle història. La zona de domini musulmà del territori, coneguda com a Palestina, és reconeguda per la majoria de països membres de l'ONU, 147, i es troba en guerra permanent amb Israel, l'estat hebreu que controla la major part de l'extensió geogràfica en disputa. De moment, l’única consideració que ha trobat en relació amb les Nacions Unides ha estat, com s’ha dit, ser declarat «observador».
I, finalment, encara existeix una altra categoria: la dels països que són membres de l'ONU, que la immensa majoria dels que en fan part els reconeixen, però un o uns pocs estats membres no els consideren dignes de reconeixement diplomàtic. Són els casos d'Armènia, que Pakistan no reconeix; Corea del Nord i Corea del Sud, que recíprocament s'ignoren quant a considerar-se estats —en el primer cas també Estònia, França i el Japó li neguen la consideració—; Israel, amb el qual la majoria dels països àrabs —i Cuba— no tenen legació; la República Popular de Xina, que pel seu conflicte amb Taiwan no és reconeguda pels estats que sí que reconeixen la República de Xina, i Xipre, que Turquia no veu com un estat, no debades reconeix l'escissió de la ja citada república que tutela en el territori.
Estats fantasma. De tots els estats que tenen una escassa o nul.la consideració diplomàtica formalitzada, n'hi ha un grapat als quals els mitjans internacionals s'hi solen referir com a «fantasmes» i que han nascut dins de territoris que, a la vegada, es convertiren en estats independents com a conseqüència de la desaparició (1991) de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Són noves entitats polítiques que la guerra d'Ucraïna ha posat d'actualitat. Perquè Moscou les usa a conveniència: Transnístria (Moldàvia), Abkhàzia i Ossètia del Sud (Geòrgia) i, ara també, Donetsk i Lugansk (Ucraïna). Aquests dos últims territoris són els que Vladímir Putin ha usat d’excusa per a la invasió. En tots els casos Moscou parla de l'existència de russos que en aquests territoris suposadament són «massacrats» o fins i tot objecte de «genocidi» per part de les autoritats legalment establertes i reconegudes internacionalment.
El problema ja no són només les dues repúbliques del Donbass. Ara preocupen també els altres tres territoris. Qualsevol espurna podria provocar-hi un nou esclat i l’extensió de la guerra que es viu a Ucraïna. Occident analitza amb molta cura cada manifestació dels dirigents locals i, sobretot, el que diu el Kremlin al respecte. No fos cosa que es repeteixi fil per randa el que va passar el 2014 en el Donbass i que, al cap i a la fi, no fou més que la primera passa per a la posterior —la d'ara— guerra oberta i massiva.
Al respecte causà feredat a totes les cancelleries occidentals i en especial a la Unió Europea que el passat 31 de març Anatoli Bibílov, president d'un dels estats fantasma —vegeu el mapa adjunt—, Ossètia del Sud, declarés formalment que «la unificació amb Rússia és el nostre objectiu estratègic, el nostre camí, l'aspiració del poble. Prendrem les mesures legals pertinents en un futur pròxim. La república d'Ossètia del Sud serà part de la seva pàtria històrica, Rússia». Aquesta autodenominada república fa part de Geòrgia a tots els efectes de la legalitat internacional. El Govern georgià insisteix que és territori seu. O sigui, que segons com vagin les coses ben bé podria ser un calc del que passà a Crimea o, pitjor, el que Moscou està intentant consolidar manu militari en el cas de les dues repúbliques fantasmes del Donbass, Donetsk i Lugansk.
Recordava la BBC en un reportatge publicat el 8 d'abril que el discurs de Bibílov “va encendre les alarmes” occidentals per la possibilitat que el Kremlin hi provoqui una altra guerra. Ossètia del Sud ha funcionat com un ens autònom des de 1992, únicament reconegut com a república independent per Moscou i alguns dels seus aliats com Nicaragua, Veneçuela o Síria, i és «el que els experts en relacions internacionals qualifiquen com un “estat fantasma”, un tipus d'ens que ha guanyat major atenció» arran de la guerra del Donbass del 2014 i ara amb la guerra d'Ucraïna.
La ràdio i televisió pública britànica explicava que existeixen altres «estats fantasma» —vegeu el mapa d'aquestes entitats—, però que els que presenten seriosos problemes potencials ara per ara són els que funcionen com a titelles del Kremlin. Citant una politòloga especialista en relacions internacionals, Dahlia Scheindlin, la BCC contextualitzava que, «durant l’existència de l’URSS», el Kremlin posà en pràctica la política d’enviar població «ètnicament russa» a viure en aquestes zones que demogràficament no eren abans de majoria russa i on hi havia un fort component d’identitat nacional diferenciada: «Tots aquests intents de fer enginyeria amb la identitat nacional va portar que quan caigué l’URSS es produís» l’efecte contrari, és a dir, allunyar-se tot el possible de Rússia. Però, així i tot, les bosses de població russa han continuat existint a cada territori i la suposada necessitat de ser defensades és el que Putin va usar d’excusa per teledirigir la guerra en el cas del Donbass de 2014 i ara per envair Ucraïna, alhora que es tem que pugui fer dos quarts del mateix a les altres tres ja citades repúbliques «fantasma».
Les cinc repúbliques autoproclamades compten amb el suport absolut del Kremlin. Si no, no podrien sobreviure. L’experta ja referida deia a la ràdio i televisió pública britànica que «aquestes entitats no poden tenir relacions exteriors normals, perquè no són reconegudes, ni tan sols les comercials i, per tant, sense l’”estat patró” quedarien del tot aïllades» i desapareixerien. El paper que té Moscou a Transnístria (Moldàvia), Abkhàzia i Ossètia del Sud (Geòrgia) i, ara també, a Donetsk i Kuhansk (Ucraïna) «és clau», com ho prova el fet que usa «el seu rol d’estat patró» per imposar-hi la «presència militar» i assegurar la supervivència dels ens polítics prorussos, sempre amb l’excusa d’assegurar la pau. Així, les tropes del Kremlin s’establiren com a «forces de manteniment de la pau» tant a Transnístria com a Artsakh i Ossètia del Sud a principis de la dècada dels anys noranta del segle XX després dels enfrontaments armats entre milícies separatistes i els exèrcits oficials respectius. I allà segueixen. Fa trenta anys. Entremig, el 2008 esclataren les hostilitats obertes entre Geòrgia i l’exèrcit rus en el país, amb la victòria del Kremlin i el reconeixement formal per part russa de la independència dels dos territoris. La majoria part de la comunitat internacional protestà. Però no canvià res. Al cap de sis anys repetiren la història els grups rebels del Donbass, quan declaren la independència de Donetsk i Lugansk, i Moscou de bell de nou els donà suport, però sense reconèixer la secessió, cosa que va fer formalment el 21 de febrer d’enguany i, acte seguit, anuncià que hi enviaria tropes «per al manteniment de la pau». Tres dies després iniciava la invasió d’Ucraïna.
L’estratègia que segueix el Kremlin és «que aquestes països —Moldàvia, Geòrgia i Ucraïna— siguin tant dèbils com sigui possible, als quals considera part de la seva zona d’influència» a través «del control de fet de les zones» amb població russa, deia a la BBC la politòloga referida. Una població que en la seva majoria prové de les polítiques del temps de Ióssif Stalin, quan el dictador soviètic movia ingents quantitats de gent russa cap a zones escassament russòfones per així complir «la missió imperial del poble rus», en paraules de l’historiador britànic Simon Sebag Montefiore, en una anàlisi publicada a The New York Times: «Ell (Stalin) dissenyà la Unió Soviètica utilitzant el seu coneixement de les disputes ètniques (...) per crear repúbliques dins de repúbliques com a cavalls de Troia de Rússia». Una estratègia que ara replica Putin en el mateix sentit imperial rus.
És aquesta actitud actual de Moscou respecte dels seus «estats fantasma» la que ara preocupa, cada cop més, a les cancelleries occidentals. No es tracta només del que deia el president d’Ossètia del Sud el passat 31 de març. També a Transnístria s’hi han esdevingut fets força preocupants durant el mes d’abril, amb fortes explosions a l’edifici d’un ministeri, a l’aeroport de la capital, a les instal·lacions de ràdio i televisió... No se sap què va passar exactament, però la por a un esclat bèl·lic en aquesta república de majoria de població russa —en total hi vivien mig milió de persones, però es calcula que en els últims anys entre 150.000 i 200.000 persones se n’han anat a Rússia– ha augmentat força durant les últimes setmanes.
El temor occidental és que la tensió entre els prorussos de Artsakh, Ossètia del Sud i Transnístria i els respectius governs legítims —Geòrgia en els dos primers casos i Moldàvia, en el tercer— acabi, mitjançant una intervenció directa i oberta de Rússia, estenent la guerra a totes aquestes zones. Una escalada que ningú pot imaginar com podria acabar.