En total s’exhibeixen un centenar de fotografies, principalment de Martin Chambi, així com d’altres autors que han representat diferents indrets del Perú, cas del nord-americà Eugene Harris, el suís Werner Bischof que va morir a la ciutat peruana de Trujillo, l’italià Luigi Gismondi, el xilè Manuel Mancilla, el francès Pierre Verger i els peruans Horacio Ochoa, Max T, Vargas i els germans Vargas, Carlos i Miguel.
L’exposició porta com a títol “Marín Chambi i els seus contemporanis. Els Andes fotografiats”, comissariada pels peruans Andrés Garay —investigador, curador i professor universitari— i Stefano Klima —fotògraf i gestor cultural, director de la Col·lecció Mulder. Totes les obres pertanyen a la Col·lecció Jan Mulder, que va començar el seu recorregut l’any 2002 amb la intenció de donar a conèixer fotògrafs contemporanis, a més de difondre i conservar la fotografia del segle XIX dins del context llatinoamericà, específicament el peruà. Actualment, és la col·lecció més important del Perú i s’ha pogut contemplar en diferents exposicions arreu del món. A Espanya es va poder veure a la Casa d’Amèrica de Madrid. Recentment, s’ha publicat el primer catàleg de fotografia contemporània de la Col·lecció, conceptualitzat per la directora de l’Escola Nacional Superior de Fotografia d’Arle Marta Gili.
Martin Chambi. Un precursor de la fotografia a l’Amèrica Llatina
Martin Chambi ( Puno, 1891 – Cusco, 1973) és considerat un dels millors fotògrafs llatinoamericans del segle passat, principalment del retrat, de qui va ser un pioner. La seva família era camperola i de parla quítxua. El seu pare va morir quan ell tenia 14 anys i degut a la situació familiar va haver de marxar a treballar a les mines d’or a la selva. Allà va tenir contacte amb alguns fotògrafs anglesos que hi treballaven i dels quals va aprendre la seva tècnica. Als 17 anys se’n va a Arequipa, on hi havia un centre fotogràfic important.
En aquella època hi havia un gran interès pels jaciments arqueològics, sobretot els que feien referència a la ciutadella del Machu Pichu, la qual cosa provocava que hi hagués un turisme de caràcter cultural que, afegit a l’arribada dels avions, cotxes, etc., va fer que Chambi pogués dedicar-se al que més l’apassionava: la fotografia.
La seva obra s’ha centrat en dos aspectes molt concrets: retratar la població peruana i mostrar al món el seu patrimoni. Per això va arribar a fer infinitat de fotografies de vistes de diferents indrets del seu país, principalment de la serralada dels Andes que travessa tota Amèrica del Sud, que reproduí en postals i publicà en guies turístiques i llibres. Va ser corresponsal de la revista National Geographic i l’any 2019 el seu treball va ser declarat patrimoni cultural de la nació peruana.
Les seves imatges mostren perfectament i amb tota naturalitat aspectes socials, antropològics i ètnics que permeten endinsar-se en el món local i nacional, o sigui el de Cusco i el peruà. Va ser un dels principals exponents de l’anomenada Escola de Fotografia de Cusco . Chambi comentava que hi ha gent que creia que els indis no tenien cultura i que eren incivilitzats, comparant-los amb els de raça blanca i europeus, però considerava que “més eloqüent que la meva opinió en tot cas, són els testimonis gràfics. És la meva esperança que un atestat imparcial i objectiu examinés aquesta evidència. Sento que són un representant de la meva raça; la meva gent parla mitjançant les meves fotografies”.
Martíin Chambi i els seus contemporanis. Els Andes fotografiats
De totes les obres que s’exhibeixen possiblement les més importants siguin les que fan referència als paisatges de la localitat de Cusco i de les ruïnes inques de la ciutadella del Machu Picchu, ja que va ser dels primers fotògrafs que es van interessar a mostrar aquest espai tan important avui i que milers de turistes visiten anualment.
El públic que observi l’exposició s’adonarà que les fotografies de Chambi es relacionen o fusionen amb les d’altres autors que també es van sentir atrets per aquests paisatges tan peculiars com són els Andes. La mostra consta de cinc àmbits: “Machu Picchu”, “Retrat d’estudi”, “Gegants en estudi”, “Gust pictorialista” i “Autoretrat”. El primer dels temes fa referència a la “muntanya vella”, considerada com un dels millors exemples arquitectònics i arqueològics de l’Imperi inca. Des del 1983 que forma part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, encara que quan Chambi la fotografiava encara no ho era, però ell va entendre que amb el temps seria un dels espais més visitats arreu del món. El 1913 The National Geographic Magazine va publicar un número especial sobre el Machu Picchu on hi havia unes dues-centes fotografies.
Martín Chambi va formar part d’una expedició que va anar a aquesta muntanya sagrada l’any 1928, juntament amb antropòlegs, arqueòlegs, periodistes, indígenes, escriptors, poetes, pintors, historiadors i fotògrafs, on el seu objectiu era “encendre una foguera al cim de la muntanya Huayna Picchu com a símbol d’apropiació local sobre una de les meravelles de l’arqueologia mundial”. El fotògraf va mostrar imatges que van permetre aproximar-se al que hi havia a l’interior d’aquest jaciment, sobretot des d’una panoràmica ben especial on es veien múltiples detalls del recinte arqueològic. Per això les seves fotografies “devien revelar la magnitud arquitectònica de les restes d’una civilització desapareguda”. Del Machu Picchu hi ha diverses vistes panoràmiques a l’exposició, que demostren la notorietat del lloc.
A “Retrat d’estudi” és on veiem al Chambi més implicat en una nova manera de demostrar l’interès que tenia no només per representar membres de la societat peruana, sinó també els joves indígenes. A Arequipa va treballar als estudis fotogràfics de Max T. Vargas durant el període 1908-1912, i va aprendre diverses tècniques que li serviran en el futur per poder desenvolupar el “maneig de la llum i de les ombres, la composició, l’ús de telons de fons, el tracte personal dels clients, la fotogènia, el subministrament de materials fotogràfics i la selecció de treballadors”. De fet, el retrat que es feia en aquella època estava relacionat únicament amb el terreny privat, allunyat de les capes populars, encara que ell representés personatges que no formaven part d’aquest àmbit cultural i social. Una de les fotografies més interessants és la d’un jove indígena realitzada al seu estudi el 1923, on en un fons negre apareix la figura del jove vestit amb la seva roba tradicional. Amb aquest retrat Chambi dignifica la figura de l’indígena, sobretot perquè li dona notorietat, sense pensar en la seva condició ètnica i social. El Centre Artístic d’Arequipa es va crear el 1890 i fins al 1925 s’havia dedicat a celebrar concursos i exposicions dedicades totalment a la fotografia, on es mostraven des de paisatges fins a retrats, una de les temàtiques més apreciades en l’àmbit popular.
A l’apartat “Gegants a l’estudi”, els comissaris han volgut mostrar alguns treballs realitzats a l’estudi de Chambi mostrant retrats d’indígenes que, a priori no era gaire habitual, ja que els que acudien a l’estudi eren personatges de l’alta burgesia. Precisament, va retratar un home que tenia unes característiques antropomòrfiques molt especials com era el gegant Sihuana que, per la seva acromegàlia, li produïa un gran dolor que l’afectava “el funcionament dels seus genolls a causa del pes extraordinari del seu cos, raó per la qual no podia treballar ni muntar a cavall ni desplaçar-se”. Més endavant aquesta imatge no va ser utilitzada per Chambi, ja que li provocava una gran tristesa.
Dins de l’apartat “Gust pictorialista”, hi havia la necessitat de mostrar el paisatge i el retrat, com si es tractés d’una pintura, que tenia com a objectiu ser una fotografia artística, pel fet que era “una imatge senzilla captada o separada d’un mer registre de la realitat”. S’allunya de la idea d’imitar la pintura, encara que sentien un gran interès pel romanticisme, cercant imatges relacionades amb els postulats impressionistes. Hi ha diverses fotografies on representa l’indi caminant o assegut, on al seu costat hi ha una llama. Es tracta d’una escena que reflecteix perfectament el pictorialisme. Respecte als “Autoretrats”, caldria entendre-ho com una mena d’autoafirmació personal, on ell mateix es va “construint la seva pròpia obra fotogràfica (…). S’hi pot llegir un relat íntim construït en secret: són molt poques les que va decidir convertir i difondre en postals i vistes”. Anava vestit de diferents maneres, en llocs on es podia apreciar el seu interès per allò modern, com un home avançat al seu temps, tant des d’una perspectiva social com cultural. Hi ha una fotografia on se’l veu anant en moto per Cusco, l’any 1934.
Altres fotògrafs presents a l’exposició
De Robert Franck veiem una fotografia d’unes muntanyes del Perú que no estan identificades, però que permet adonar-nos que va trepitjar el terreny diverses vegades per poder captar la millor imatge dels Andes. Eugene Harris busca apropar-se a la gent, o sigui als indígenes, com és el cas d’una imatge on es veu un peruà tocant la flauta, mentre al darrere seu n’hi ha un altre que riu. És una escena agradable que indica que l’artista s’aproxima al seu entorn més proper per sentir la calor de la gent i ser còmplice de les seves activitats quotidianes. També Pierre Verger, que va viure la major part de la seva vida al Brasil, realitza retrats dels indígenes en diverses postures. En canvi, Max T. Vargas mostra com treballen els pescadors al Llac Titicaca, o Luigi Gismondi ensenyant unes ruïnes incaiques del cementeri de Sillustani, vora del llac Umayo a Pamo, on fotografia la Chupa Real, o sigui una torre funerària, vestigi del poble aimara quita.
Martín Chambi i els seus contemporanis . Els Andes fotografiats
Comissaris: Andrés Garay i Stefano Klima
Foto Colectania
Passeig Picasso, 4 Barcelona
Fins al 12 de juny 2022