9 de maig del 2022: quina festassa de la victòria que s’hauria pogut celebrar! Imagineu-vos-ho: Vladímir Putin saludant a la Plaça Roja les tropes que tornen a casa triomfants. Ucraïna està destruïda com a Estat; la seva capital, Kíiv, ha estat conquerida en un tancar i obrir d’ulls, i el govern ha fugit. A banda de l’èxit militar, Rússia també aclama el seu líder, que ha intervingut amb audàcia en el curs de la història. És la festa més gran d’ençà de la desfilada del 1945, amb què l’exèrcit de Stalin va celebrar la victòria davant el nacionalsocialisme.
Aquest era, com es pot suposar després dels últims mesos, el pla de Putin. Però la realitat és una altra. El 9 de maig, Rússia celebrarà com cada any el dia de la victòria amb una desfilada militar, però per la Plaça Roja hi desfilarà un exèrcit humiliat. Dos mesos i mig després de la invasió d’Ucraïna, les forces armades russes ja no són la temuda potència que eren abans.
A Ucraïna, les tropes de Putin han patit un fiasco militar i moral. Mal dirigides, mal abastides, mal motivades i mal equipades, han fracassat davant un enemic suposadament bastant més feble. Han hagut d’abandonar les posicions que tenien a les portes de la capital, Kíiv. El que es preveia com una guerra llampec s’ha convertit en una batalla llarga i dura, una guerra de desgast.
En part, l’orgull militar rus s’ha demostrat que era una façana, com els decorats d’un poble que el príncep Grigori Potemkin suposadament va crear per a la seva tsarina per simular la colonització de territoris buits.
I això és tan sorprenent com desastrós per al sistema que Putin ha anat construint. Durant anys, l’inquilí del Kremlin ha preparat el seu país per a un gran enfrontament amb Occident: militar, econòmic i polític. Tenir una sobirania i una autonomia màximes són el seu objectiu declarat: Rússia ha de ser un pol de poder independent al món. Però ara es posa de manifest que el seu exèrcit, molt preparat per a la guerra, no es capaç d’envair el país veí més pobre. L’economia russa depèn de les importacions. La majoria de les seves reserves en divises estan bloquejades per les sancions occidentals. I els seus serveis secrets, per incapacitat o per voluntat pròpia, no informen correctament el seu líder.
El sistema de poder de Putin és un poble com el de Potemkin sense que el món –tampoc el mateix Putin– se n’hagi adonat? Què significa per a aquest sistema que de sobte es vegi la seva feblesa? Això el fa ser més perillós?
A una hora amb cotxe a l’oest de Moscou hi ha un dels projectes preferits del ministre de Defensa rus, Serguei Xoigú: Patriota, el parc temàtic de l’exèrcit. Allà s’hi poden conduir tancs de joguina, es pot disparar amb kalàixnikovs autèntics, es poden seguir batalles simulades de la Segona Guerra Mundial i es poden comprar records de l’exèrcit. Des del 2020 també hi ha una església de color verd camuflatge, que Xoigú va col·laborar a dissenyar: “l’església principal de les forces armades russes”. Uns mosaics d’uns quants metres d’alt mostren les victòries militars de Rússia al llarg dels segles fins a l’annexió de Crimea, el 2014, i la intervenció russa a Síria. Al començament també es preveia la construcció d’un mosaic amb Putin, Xoigú i l’elit política del país. A la cripta, una pica baptismal de dimensions considerables permet batejar companyies senceres; als esglaons s’hi han fos armes obtingudes per l’exèrcit com a botí.
La inauguració de l’església representa la nova reputació que l’exèrcit ha adquirit durant el mandat de Putin, entre altres coses gràcies a l’ambició de Xoigú. El ministre li ha conferit esplendor, una nova autoconfiança, un estatus en la societat. No tan sols ha donat a l’exèrcit una església, sinó uns nous uniformes elegants, una organització juvenil (Iunarmia) i uns oficials polítics per a la formació ideològica, com a l’època soviètica. Amb grans maniobres no anunciades, ha mantingut la diligència de la tropa. La intervenció aèria de Rússia a Síria s’ha pogut veure als cines com una pel·lícula patriòtica.
Amb la invasió d’Ucraïna, la façana s’ha ensorrat. Han sortit a la llum defectes d’allò més impensats. Aquesta setmana va transcendir una conversa enregistrada d’amagat en què soldats voluntaris del Caucas detallaven tot el que anava malament a la seva tropa. A final de març, els homes se n’havien tornat pel seu compte a Ossètia del Sud, un territori controlat de facto per Rússia dins de Geòrgia. En conversa amb el màxim responsable de la república, criticaven que hi havia carros de combat que no arrancaven, tancs que no disparaven, oficials que s’amagaven per por dels seus soldats, artilleria que errava el tret per dos quilòmetres i ferits que no eren tractats. Faltaven informacions, mapes i aparells de ràdio; i els llançagranades estaven torçats. El president d’Ossètia del Sud va renyar aquells homes i els va preguntar si creien que Rússia perdria la guerra. “Sí, i tant que ho creiem”, li va respondre.
Pel que fa al nombre de russos caiguts a Ucraïna, Moscou s’estima més no dir res; les últimes dades oficials són de fa un mes i mig, aproximadament. A l’abril, el govern britànic va donar la xifra de 15.000 soldats morts, i l’Estat major ucraïnès parla d’uns 25.000. Els russos haurien perdut uns mil tancs, segons calcula un analista militar de Brussel·les. Han mort pel cap baix set generals russos. El buc insígnia de la flota russa al mar Negre, el vaixell de míssils teledirigits Moskvà, es va enfonsar, pel que sembla després d’un bombardeig amb míssils antinaus.
Els analistes occidentals van quedar perplexos sobretot durant els primers dies de la invasió, quan l’exèrcit rus avançava cap a la capital ucraïnesa. “Els errors estratègics són enormes”, va dir aleshores a Der Spiegel John Spencer, expert en tàctiques de guerra urbana del think-tank Madison Policy Forum. Ara molts observadors estan d’acord que se sobrevalorava l’exèrcit rus.
Una de les febleses més visibles ha sigut la logística. Sobretot durant els primers dies de guerra, les vies d’avituallament, massa extenses i mal assegurades, van ser objectius fàcils per a petites unitats mòbils ucraïneses. Un oficial nord-americà va dir poc després d’iniciar-se el conflicte que el 70% de les forces armades russes aviat es quedarien sense combustible i menjar o que ja se’ls havia acabat.
També es palesen mancances evidents en el manteniment dels aparells, fet que és conseqüència de la deixadesa o de la corrupció: els cars sistemes de defensa antiaèria no poden avançar per defectes en els neumàtics o, en alguns casos, els llançamíssils encara van amb neumàtics de fabricació soviètica. “La seva logística ha sigut totalment catastròfica”, afirma l’historiador militar Phillips O’Brien. “Es pensaven que passarien per sobre dels ucraïnesos i que no s’haurien de preocupar de l’abastiment”. Des que Rússia ha centrat els seus atacs al Donbass, a l’est del país, no s’observen tan sovint aquests problemes logístics massius. Això es deu, en part, al fet que les vies de connexió normalment són més curtes i que l’avanç es va interrompent.
Les comunicacions també han donat molts problemes als atacants. Els serveis secrets occidentals ho qualifiquen com un caos considerable en declaracions a Der Spiegel. Els pocs telèfons per satèl·lit que han utilitzat les tropes de Putin han quedat fora de servei al cap de poc temps, fins i tot els comandants truquen amb mòbils d’ús comercial a través de la xarxa ucraïnesa. Els aparells de ràdio per a connexions xifrades o bé són desconeguts o bé els oficials no tenen la formació necessària per fer-los servir, explica un analista militar de Brussel·les. Això té com a conseqüència que els ucraïnesos poden escoltar converses telefòniques i localitzar oficials d’alt rang a través dels senyals de ràdio.
“El fracàs més impressionant en aquesta guerra és la incapacitat russa d’utilitzar les seves forces aèries”, diu Phillips O’Brien. “Sobretot fan intervencions d’un punt a un altre, s’enlairen d’un lloc de Rússia, bombardegen un objectiu determinat i després se’n tornen tan de pressa com poden. El que no fan és patrullar per controlar l’espai aeri que hi ha damunt del territori en disputa”. Per això els ucraïnesos poden moure vehicles pesants de dia i tot. “Les forces aèries russes són molt antiquades i limitades en les seves possibilitats, això ja se sabia per la seva intervenció a Síria”, afirma Michael Kofman, expert en Rússia del Center for Naval Analyses, un think-tank de l’exèrcit nord-americà. “Per entendre’ns, són com unes forces aèries de començament dels anys noranta”.
Pel que sembla, també els falta munició dirigida amb precisió. “És molt costosa, i els russos han reconstruït les seves forces armades a un cost força baix”, diu Justin Bronk, expert en guerra aèria del Royal United Services Institute, un think-tank britànic. Per atacar objectius al camp de batalla, els russos depenen de bombes no dirigides que s’han de disparar des de baixa altura. Això exposa els avions al perill dels míssils de defensa antiaèria que es disparen recolzats a l’espatlla.
A dia d’avui Rússia no ha sigut capaç d’aconseguir una superioritat aèria generalitzada damunt d’Ucraïna, i això té a veure entre altres coses amb decisions estratègiques. Els russos van iniciar la seva ofensiva contra Ucraïna a primera hora del 24 de febrer, com havien previst alguns experts militars. “Hi va haver atacs durs i a gran escala amb míssils balístics i míssils de creuer contra totes les estacions de radar ucraïneses terrestres importants”, diu Justin Bonk. Van bombardejar sistemes de defensa antiaèria de llarga distància i també bases de les forces aèries i altres objectius.
Però va faltar el següent pas lògic: atacs aeris a gran escala, tan bon punt les forces aèries ucraïneses estiguessin desactivades i no poguessin actuar pels estralls causats en les plataformes d’enlairament i aterratge. Només es van llançar uns 140 míssils de creuer, calculen experts de l’OTAN, després ja van travessar la frontera tropes terrestres. Refermar primer la superioritat aèria superava la capacitat de les forces aèries russes, diu Kofman: s’haurien perdut massa avions i massa temps.
Finalment, el que ha sigut catastròfic ha estat la disciplina i la moral de combat de les tropes russes, com posen de manifest els nombrosos crims comesos contra civils ucraïnesos. Violacions, saquejos, tortures i execucions donen una imatge d’una tropa que no tan sols dona poc valor a la vida dels altres éssers humans, sinó que tampoc es valora a si mateixa. Això és la conseqüència d’enviar soldats sense preparació a una guerra que des del principi es fonamentava en uns supòsits polítics falsos: que els ucraïnesos rebrien les tropes russes com si els alliberessin.
Perquè no és només l’exèrcit de Putin que ha patit una derrota a Ucraïna. Els seus serveis secrets també han mostrat febleses. Això es pot dir sobretot de l’FSB, responsable de les tasques d’exploració en territori ucraïnès. Els serveis d’intel·ligència haurien hagut d’avisar Putin i el seu entorn que la majoria d’ucraïnesos tindrien una actitud hostil davant dels invasors. “Però sembla que no hi havia ningú disposat a dir-li al líder de Rússia alguna cosa sobre Ucraïna que no li agradés”, diu l’expert en intel·ligència Andrei Soldatov. “Des de fa com a mínim set anys, al país impera una atmosfera de repressió selectiva, i ja han estat empresonats també alguns alts càrrecs de l’FSB”.
L’FSB també ha fracassat en la seva segona funció: reclutar polítics lleials al Kremlin a Ucraïna. No hi ha una oposició prorussa que pugui rebre amb els braços oberts les tropes de Putin i que pugui substituir el govern de Volodímir Zelenski. D’això en seria responsable el “servei d’informació operativa i de relacions internacionals”, un departament de l’FSB. Segons Soldatov, el seu director, el general Serguei Besseda, ha estat detingut. Ara segurament haurà d’explicar on han anat a parar els diners per infiltrar-se a Ucraïna.
Com a mínim econòmicament, de moment Rússia està capejant la crisi més bé del que estava previst malgrat les sancions d’Occident. Si bé l’intent de Putin de fer l’economia russa tan autàrquica com fos possible ha fracassat, pel que sembla els perjudicis no són tan elevats com pronosticaven els analistes occidentals.
“Els meus coneguts russos vinculats als negocis i la política estaven d’allò més alarmats”, diu la politòloga Tatiana Stanovaia. “Però des de fa dues setmanes l’ambient és un altre. Ara diuen que no n’hi ha per tant. Algunes marques occidentals s’han quedat i, a més, també podem viure sense iPhones, o en podem comprar al Kazakhstan. “I el mateix Putin també té una actitud optimista. “Amb l’exèrcit ha tingut sorpreses desagradables. Però en l’economia i les finances creu que les coses van molt més bé”.
Això no vol dir que les sancions no causin estralls, però els alts preus de l’energia encara fan que la caiguda sigui suau. En els dos mesos des que va començar la invasió, Rússia ha guanyat 63.000 milions d’euros gràcies a l’exportació de petroli, gas i carbó: 44.000 milions han vingut de la UE, 9.000 tan sols d’Alemanya. Això correspon a prop de 1.000 milions diaris. Un dia de guerra costa a Rússia només la meitat que això, és a dir, entre 500 i 600 milions de dòlars, calcula l’economista moscovita Nikolai Kulbaka.
Certament, els EUA han decretat un embargament del petroli rus i la UE també ha anunciat que ho faria. Però fa temps que estan disponibles altres compradors. I en política exterior, Rússia està menys aïllada del que sembla a Occident. Segons l’experta de Washington Angela Stent, Putin va infravalorar la resistència d’Occident, però sí que va identificar correctament que els països estrangers no occidentals no el condemnarien. “Per a la major part del món, Putin no és un pària”.
Aquest és el cas de la Xina, però també del seu rival, l’Índia, perquè el país depèn de les importacions d’armament russes. I també es pot dir d’Israel, la seguretat del qual es veu directament afectada per la intervenció russa a Síria. De tota manera, el ministre d’Exteriors de Putin, Serguei Lavrov, ha aconseguit indignar el govern de Jerusalem amb declaracions absurdes sobre el suposat antisemitisme d’alguns jueus (entre els quals compta, erròniament, Hitler). Dijous Putin va telefonar personalment a Naftali Bennett, el primer ministre israelià, per disculpar-se per la patinada de Lavrov.
La diplomàcia russa no està causant bona impressió. Ha deixat parats els seus veïns dels territoris de l’antiga Unió Soviètica no convidant-los a la celebració de la victòria conjunta davant l’Alemanya nazi del 9 de maig. I probablement d’aquí a no gaire la veïna Finlàndia presentarà, juntament amb Suècia, una sol·licitud d’entrada a l’OTAN per por de Moscou. El mateix Putin ha contribuït a la cimentació de l’aliança occidental. El soft power rus, la seva força d’atracció en altres societats, s’està esvaint. En canvi, centenars de milers de russos joves amb formació abandonen del país com a refugiats: van a Tbilisi, Erevan, Istanbul, Berlín, Riga o Londres.
Ara la pregunta és: quines conclusions traurà Putin dels errors i derrotes dels últims mesos? Un cop fracassada la ficció que hi hauria una ràpida “operació militar especial” a Ucraïna, prepararà el seu poble per a una guerra de debò en què mobilitzarà totes les forces? El ministre de Defensa britànic, Ben Wallace, ja ha especulat públicament que Putin podria aprofitar el dia de la desfilada de la victòria per anunciar la mobilització.
L’exèrcit rus necessita més soldats, això és evident. Sense una mobilització nacional, segons l’expert militar Michael Kofman, el potencial atacant de Rússia s’esgotarà amb la campanya al Donbass: “Tal com estan les coses, aquesta serà la seva última gran ofensiva”.
Però la mobilització seria un risc. L’actitud favorable a la guerra a Rússia podria desplomar-se si l’enfrontament ja no té lloc només per televisió i més famílies han de lamentar víctimes. Fins ara Putin ha recalcat davant dels seus ciutadans que a Ucraïna no s’hi estan destacant nois que fan el servei militar. Tot i que això no és cert, hi ha molts indicis que el mateix Putin no ho sabia, com tampoc no sap moltes altres coses que passen darrere les façanes potemkinianes del seu Estat. Putin estava decidit a no fer gaires exigències al ciutadà mitjà. A més a més, per a la mobilització hauria de dir que en efecte es tracta d’una guerra i hauria de deixar-ne de dir “operació militar especial al territori d’Ucraïna”. Encara està en vigor la llei segons la qual qui qualifiqui de guerra el desastre de Putin pot acabar entre reixes.
“Putin creu realment que aquesta no és una guerra amb Ucraïna. Una mobilització general va en contra de com ell entén l’acció de Rússia”, assegura la politòloga Stanovaia. “Per a ell, l’operació va dirigida contra un règim ucraïnès i una elit corrupta que té el suport d’Occident i que actua contra el seu poble. No va encaminada a conquerir un territori”. Putin, afegeix Stanovaia, vol ajudar els ucraïnesos a construir un Estat independent d’Occident. “Això sona ridícul, però és la seva realitat”.
Putin no veu els seus propis errors. Segons ell, Occident ha transformat Ucraïna en un Estat hostil artificial, una “anti-Rússia”. Putin considera que el combat amb Occident és inevitable, improrrogable i forçat per l’adversari. “No hi veu cap alternativa. O bé Rússia liquida Ucraïna en tant que ‘anti-Rússia’ o Rússia deixa d’existir”, diu Stanovaia.
Malgrat tot, Putin encara té el suport de la societat russa perquè aquesta no li fa preguntes crítiques. Les sancions d’Occident, inesperadament dures, així com una mena d’autoprotecció psicològica, han fet que els ciutadans acceptessin l’explicació còmoda de Putin segons la qual suposadament Occident volia atacar Rússia i ells només s’hi han anticipat. L’elit econòmica liberal, que és qui més es ressent de les sancions, no diu res; només alguns funcionaris i directors d’empreses han gosat abandonar el país.
A la televisió del Kremlin, a més, s’especula molt sobre les noves armes nuclears amb què Rússia podria reduir Occident a cendres. El mateix Putin també va alertar no fa gaire de qualsevol “mínima ingerència” a la guerra d’Ucraïna: qui dugui a terme accions estratègiques amenaçadores inacceptables per a Rússia ha de saber que els nostres contraatacs són ràpids i fulminants. Per fer-ho tenim instruments dels quals no es pot enorgullir ningú més”. I va afegir que els utilitzarien, que les decisions per a un cas d’emergència “ja estaven preses”.
Allò va ser una clara escalada retòrica. És molt possible que amb aquelles paraules Putin volgués compensar la imatge de feblesa que el seu exèrcit ha generat en els últims temps. Però, en qualsevol cas, amb aquelles declaracions va indicar una cosa: per a mi, per a nosaltres, no hi ha marxa enrere en aquesta guerra.
Traducció d'Arnau Figueras