Què explica El fred que crema? A la trama, diríem que òbviament, hi ha uns jueus que fugen: són dos matemàtics polonesos que ja han tret el nas per la cinematografia, perquè es tracta de Marian Rejewski i Henryk Zygalski, els primers a construir una rèplica de la màquina Enigma per a l’Oficina de Criptologia de l’Estat Major polonès. És clar que la ficció es pren certes llicències, fent-los travessar els Pirineus per Andorra i no més a l’est, com van fer en realitat, recorda el periodista Andrés Luengo. Detalls a banda, a la pel·lícula, que és el que aquí compta, hi ha els perseguits, hi ha el nazi dolent —dolentíssim: Horvath fa una interpretació que capta tots els matisos del mal— i hi ha el matrimoni de joves pagesos andorrans que ofereixen refugi jugant-se la vida. També hi ha aquells amargs secrets familiars que romanien profundament enterrats. I, per descomptat, hi ha els paratges nevats d’Andorra i els casalots, avui preservats com a museus, que van obrir les portes al rodatge.
La cinta que inicia travessa al BCN Film Fest parteix de Fred, text dramàtic que va reportar el guardó 50è Aniversari Crèdit Andorrà a Franch, un manresà trasplantat a les valls pirinenques fa una dècada i que, amb l’actor alturgellenc Joel Pla, són les ànimes del Club Piolet, emblemàtica proposta infantil de la televisió del país. Precisament de Pla parteix l’ocurrència—”i si féssim una obra sobre passadors?”— i Franch va esbossar la trama sencera durant una llarga espera a l’interior del cotxe. Després li caldria arrodonir-la, amb èmfasi especial en la documentació que li permetés fugir de la llegenda negra que acompanya la figura del passador. Entre el torb i la Gestapo, la novel·la de Francesc Viadiu que Tv3 convertiria en minisèrie; els llibres d’historiadors com Claude Benet i el bloc Pirineus en guerra van fer els oficis d’obres de capçalera.
Era el 2014, i ha plogut. En vuit anys moltes coses han passat. Primer, ja ho dèiem, el guardó. Després, l’estrena de l’obra teatral, que des de l’escenari massanenc de les Fontetes va iniciar un periple que la va dur a Catalunya i que encara continua, ara per instituts del país. “I sí, em sorprèn que els alumnes andorrans confessin que desconeixien la història dels passadors al seu país”, admet l’autor. Per cert, que en l’àmbit teatral Franch continua en cartellera: Ximpanzè (el protagonista, Marc, és un home de 42 anys embarassat) ha fet estada al Gaudí de Barcelona abans d’emprendre gira catalana. “Està funcionant bé, però a escala petiteta”, matisa el dramaturg. Amb tot, admet, el que més li agrada és quan se li atansa algun nano per dir-li “no saps ben bé el que has fet per mi, el que aquí expliques és la meva vida”.
Tornem, però, a El fred que crema i a aquesta cinematografia esforçada i incipient que és l’andorrana. “Veig que ha de començar a disparar-se i per aconseguir-ho ens hem d’ajuntar tots, hem d’estar units, el cine a Andorra ha de ser un equip sense fissures”. Una reflexió que ve al fil del qüestionament que una part dels interessats van fer dels intents de l’altra part per crear una Acadèmica del Cinema Andorrà. La idea es va aigualir, però potser tornen a posar fil a l’agulla. “Comencem a parlar per impulsar aquesta petita indústria, a veure si el país s’ho acaba de creure: no és només fer cine, és que genera moviment, diners, i els que veieu la nostra pel·lícula comprovareu que és un preciós anunci d’Andorra: jo tindria moltes ganes de veure els paisatges que hi surten”.
De moment, l’estrena al BCN Film Fest està proporcionant un interessant ressò a la cinta. “És un festival molt jove, especialitzat i crec que aquí han estat molt encertats, en biografies i temàtica històrica o adaptacions literàries, així que nosaltres complíem dos dels requisits”. La repercussió els té prou satisfets, “tot i que confessaré que fa tant de temps que hi treballem, en una voràgine que ens ha xuclat, que ara mateix pensem ‘uf! Ja està’, quan ho hauríem de viure amb més alegria”. Alleujament. O un cert estat de xoc. Fàcil d’entendre, perquè van haver de remuntar problemes de tota mena. Per començar, el rodatge arrencava el 9 de març del 2020 i en pocs dies, ja sabem tots, l’equip sortia frontera avall cames ajudeu-me abans de quedar-se bloquejat al país.
El projecte sencer quedava en l’aire i el primer revés de gran importància era la caiguda de l’elenc de la protagonista femenina, Aida Folch. Per sort, van enrolar Greta Fernàndez (Elisa y Marcela, La hija de un ladrón) i continuaven comptant amb Casamajor: “Penso que és un actoràs que encara està infravalorat; li cal encara un protagonista de pes”. Algun paper que li reporti un reconeixement més gran que el Gaudí al millor secundari que va rebre per Pa negre en 2011. En tot cas, confessa Franch, confia en la tirada dels dos rostres, especialment el de la protagonista femenina, per atreure públic a les sales. Quan toqui, que no serà abans de l’hivern, perquè ara inicien el trajecte per festivals internacionals. “No sé com funcionarà comercialment, això sempre és una sorpresa, confiem en el boca-orella, perquè jo mateix igual pensaria ‘una altra pel•li sobre la Segona Guerra Mundial?'”
La producció, tornant als problemes i incerteses —”Ho vam haver de reconstruir tot, mirant el cèntim”—, es va materialitzar amb el suport de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC), que aportava la primera part del finançament, a la qual se sumaven Televisió de Catalunya i el Govern d’Andorra. Així van arrodonir el més o menys milió dos-cents mil euros de pressupost. “Ara, quan vam dir ‘ho fem’ és quan s’hi va involucrar també Josep Pozo”, director i productor lleidatà establert a Andorra.
Amb El fred que crema ja en marxa com un fill emancipat, Franch i Trullenque s’alien de nou per continuar explorant la foscor: treballen en el teaser de Verdugos, que gira al voltant d’un aprenent de botxí i el dilema que se li presenta el primer cop que ha d’executar algú. Història molt dura, avança el guionista, però no exempta d’algun toc d’humor per ajudar a pair-la, “per deixar respirar una mica el públic”. Però lluny, adverteix, de la cinta de Berlanga. “Precisament per això el títol és només provisional”. Serà només l’última peça, conclou Franch, d’aquest puzle d’un milió de peces que és bastir una pel·lícula.