Amb tots els honors. Al bell mig de la plaça de l’Ajuntament. Amb la presència d’autoritats de signe divers, començant per l’alcalde de la ciutat i la vicepresidenta de la Generalitat. Amb una escenografia cuidada, que inclou un grup de corda, un solista i sis roses per a les famílies que han pogut ser localitzades i han volgut prendre part de l’homenatge.
Així recordava València dijous de la setmana passada els veïns que van ser víctimes del nazisme. La data del 5 de maig no era casual: és el dia que el Govern de l’Estat va establir, l’abril de 2019, per homenatjar cada any les víctimes espanyoles del nazisme.
En el cas valencià, els homenatges s’han succeït en els darrers tres anys, només aturats en els moments més complicats de la pandèmia. La consellera del ram, Rosa Pérez Garijo, va impulsar el projecte “Construint memòria”, pel qual es lliuren uns taulells commemoratius als familiars de les víctimes que han pogut ser localitzats. Ells mateixos els posen al costat dels dels altres conveïns desapareguts o vexats als camps de concentració nazis, i cada consistori s’encarrega de custodiar-los per sempre més amb la dignitat que mereixen tots aquells noms i cognoms. Del cap i casal, en són un total de 85.
El recorregut, que passa per cada comarca a fi de reconèixer els 654 represaliats de 220 municipis, va començar ja fa temps. Amb les de València, en són 514 les plaques de deportats que ha lliurat la Generalitat. “De les 85 de València, només 27 van poder viure novament en llibertat, la resta van morir en aquell infern”, expressava la consellera Garijo durant la seua al·locució en l’acte.
“Gràcies a la investigació, coneguem els noms de les víctimes i la diàspora que van patir”, afirmava l’alcalde de la ciutat, Joan Ribó. “El futur necessita estima, consensos i diversitat, però sobretot necessita memòria per no caure novament en les errades del passat”, sostenia.
Visiblement emocionada, fins al punt de no poder contenir les llàgrimes en el moment de lliurar els taulells als familiars, la vicepresidenta Mónica Oltra subratllava que homenatges com aquest “no signifiquen mirar al passat, sinó divisar el futur des de la mirada digna d’aquells i d’aquelles que van morir lluitant per un futur de democràcia i pau com el que tenim ara”.
De Schindler a Neruda
Les notes de la banda sonora original de La llista de Schindler, interpretades pel conjunt Tarek Tebsamani, van obrir l’acte, conduït de manera magistral per la secretària autonòmica Toñi Serna. “Estem junts, ací, per construir memòria, la memòria col·lectiva de tot un poble, i per impedir que el seu buit provoque el seu oblit”, manifestava. Tant ella com el director general Iñaki Pérez Rico van ser els encarregats de llegir els noms i cognoms de les 85 víctimes de camps com els de Mauthausen-Gusen, Buchenwald o Rävensbruck, topònims sinistres que apareixen escrits en la pàgina més negra de la humanitat.
El cantautor xilè Lucho Roa també desfilava per l’escenari amb dos temes dedicats a la memòria, un dels quals, Libre como el viento, inspirat en un poema de Pablo Neruda. I l’investigador de la memòria democràtica José María Azcárraga, comissari de l’exposició —basada en el món del còmic, a fi d’interpel·lar les generacions més joves— “Vinyetes i memòria de l’atrocitat”, que es pot visitar a la mateixa plaça fins al 15 de maig.
No obstant, els moments més intensos coincidien —com no podia ser d’una altra manera— amb la intervenció dels familiars de les víctimes que pujaven a recollir el seu taulell i dipositar-lo al costat dels altres o que s’adreçaven al públic que contemplava l’acte.
Per exemple, la de Katherine Muñoz, filla del pintor Eduardo Muñoz Orts, Lalo, nascut a València en 1907 i company d’institut, al Lluís Vives, del germà de Josep Renau. Un activista d’esquerres que va combatre en favor de la República al front de l’Ebre i que fou capturat pels nazis en juny de 1940, quan es trobava al sud de França.
El pare de Katherine va acabar a Mauthausen, on va estar-se quatre anys, però va poder eixir amb vida, ni que fora molt deteriorada. De fet, aquell periple dantesc va marcar la resta de la seua existència. “L’olor a carn cremada que eixia dels crematoris, les pallisses de les SS, el patiment físic i psíquic, la manca d’higiene i la fam, sobretot la fam, a més de la manca de notícies de l’exterior, van fer-li veure que cada dia podia ser-ne l’últim.
Lalo va obtenir la condició de refugiat polític i va poder residir a França el tram final de la seua vida, on va mantenir una relació pròxima amb Picasso, qui més suport va brindar-li després del seu pas per Mauthausen-Gusen. Però la seua vida, malauradament, no va ser molt més llarga. “El 10 de maig de 1964, quan jo tenia 14 anys, moria per les seqüeles que va deixar-li tot allò”, relatava la filla.
Després van recollir el seu taulell els familiars —fills, nebots o nets— de Demófilo Camarasa Martín, deportat a Dachau el 20 de juny de 1944 i alliberat per les tropes aliades el 30 d’abril de 1945. Francisco Ballester Pérez, enviat a Mauthausen el 24 d’agost de 1940, on va morir el 19 de novembre de 1941. José Beltrán Pérez, deportat a Mauthausen el 27 de gener de 1941 i mort allà mateix el 20 de setembre de 1941. Vicente Cubedo Casares, deportat a Mauthausen el 27 de gener de 1941 i mort al cap d’un any, el 15 de gener de 1942. Santiago Martínez Martínez, que va anar a parar a Mauthausen el 27 de gener de 1941, d’on va poder ser alliberat el 5 de maig de 1945. I l’esmentat Eduardo Muñoz Orts, destinat a Mauthausen el 25 de gener de 1941 i alliberat el 5 de maig de 1945.
Que els seus noms —la seua tragèdia— ens acompanyen sempre.