Des que es va estrenar, Ozark ha fet la sensació de ser l'última sèrie d'una era, la dels antiherois televisius, que ha donat a les sèries una de les seves èpoques més riques creativament parlant. Però arribar al final té un gran inconvenient: sempre va fer la sensació que era massa deutora de les seves predecessores i sovint va transitar camins que d'altres ja havien fet abans. Malgrat tot, Ozark va aconseguir erigir-se com una proposta sòlida dins del gènere, més fosca en alguns aspectes que d'altres, forjant un relat sobre la criminalitat i el poder que encara continua ressonant amb força en el món en què vivim. Netflix va aconseguir amb Ozark tenir el seu Breaking Bad, el seu The Sopranos, o almenys un derivat prou digne d'aquestes dues sèries de referència. Com a sèrie crepuscular del gènere dels antiherois, va donar un protagonisme excepcional als personatges femenins, adaptant-se als nous temps (un canvi que també trobem a Better Call Saul) que li va sortir molt bé, arribant a eclipsar als equivalents masculins gràcies sobretot al talent de Laura Linney, en el paper de Wendy, i de Julia Garner, que va fer del personatge de Ruth una favorita de l'audiència, convertint-se en una actriu a seguir. De fet, enguany ja ha estrenat com a protagonista la minisèrie ¿Quien es Anna?.
Durant les tres primeres temporades la sèrie va saber explicar molt bé l'instint de supervivència que guiava els protagonistes i, posteriorment, la seva ambició desmesurada. Es van desenvolupar en trames on el drama familiar i els girs tenien un pes determinant. Malgrat això, en arribar a la quarta temporada (dividida en dues parts en un esforç per part de Netflix de cridar l'atenció sobre la sèrie) la sèrie va agafar una dinàmica més meditativa del que era habitual, previsiblement per col·locar les peces per un tram final demolidor. Aquesta expectativa generada té un paper fonamental en la sensació de decepció que després han provocat els últims episodis. Particularment l'episodi final, que en comptes de sorprendre amb girs que no ens vèiem a venir sembla posar el pilot automàtic. El cotxe que anava a tota velocitat i que no sabies quina corba agafaria de cop i volta s'enganxa a uns rails ben ferms a terra i et porta a la destinació que et pots esperar. La sensació que tothom -actors, guionistes, personatges, audiència- saben que estan circulant per un camí predeterminat. Perquè és evident que així és com ha d'anar el final, és el que és més anticlimàtic de tot el procés.
La Ruth (a partir d'aquí, spoilers sobre el final) evidentment mor, i fins i tot el personatge sembla que ho esperi. Aleshores ens encaminen cap a una escena final on llencen el missatge: els malvats sempre guanyen. Si bé la victòria dels criminals trenca una dinàmica del gènere (en les sèries dels antiherois molt sovint es castiga l'amoralitat del protagonista matant-lo), la manera com està feta és matussera, subratllant una idea que, francament, és molt simple. Tant, que es pot resumir en dues línies de diàleg: "El món no funciona així". "Des de quan?". Però és sobretot la manera forçada com es crea aquesta situació, amb el detectiu plantant-se sol a casa dels protagonistes, sabent del que són capaços. És poc realista i sembla que estigui buscant l'escena que justifiqui la frase final. El fill que havia estat el compàs moral fent un darrer canvi d'última hora fa encara més grossa la sensació d'estar supeditant el final de la sèrie al missatge. La idea que recull és coherent amb Ozark però insuficient després de tanta expectativa.
Ozark
Creadors: Bill Dubuque, Mark Williams
Repartiment: Jason Bateman, Laura Linney, Julia Garner
Temporades: 4
Plataforma: Netflix