L’escriptor i assagista Pankaj Mishra, de 53 anys, és una de les veus més importants de l’Índia. Els seus llibres Butter Chicken in Ludhiana i Age of Anger han sigut èxits de vendes internacionals.
—Senyor Mishra, quin conflicte històric ofereix més claus per entendre la guerra d’Ucraïna?
—Valdria més no fer comparacions. Una situació geopolítica com la d’avui, en què potències nuclears com Rússia i la Xina actuen amb tanta determinació i països com l’Índia adopten un paper tan ambivalent, no l’havíem vist mai. Fins i tot podria ser perillós buscar patrons històrics fàcils en aquesta situació.
—No fa gaire vostè va fer justament una comparació: amb els atemptats de l’11 de setembre del 2001.
—Si em pregunten per exemples premonitoris, jo recordaria en efecte la reacció occidental a l’11-S, i no pas, com fan molts polítics i periodistes, Hitler, Munic i la política de conciliació del 1938. Aquell 11 de setembre, els fanàtics d’Al-Qaeda van matar moltíssimes persones i van provocar uns danys enormes. Però la reacció catastròficament ximple als atacs va resultar encara més devastadora a escala mundial que l’acte de violència original: l’inici d’una guerra contra el terrorisme en què es van involucrar molts països i que, com sabem avui dia, va acabar en derrota i humiliació i amb la desintegració política de regions senceres del món.
—Quines lliçons podem extreure d’allò per al conflicte actual?
—Vladímir Putin s’encamina cap a una derrota segura, exactament igual com va passar fa més de vint anys amb Al-Qaeda. Però ara, si s’utilitza una superioritat tal d’armes militars, econòmiques i polítiques, es provocarà uns danys a llarg termini que encara seran més grans.
—Considera exagerades les mesures contra Putin?
—Crec que la reacció a la invasió de Putin és molt extrema. I les seves conseqüències no afectaran només Rússia, els països de la zona i Europa, sinó també països que estan molt lluny de Rússia. Què passarà amb els països que depenen de les exportacions d’energia i aliments russos? Rússia serà un país proscrit per sempre més? Els russos derrocaran Putin i buscaran un líder encara més extrem? Sabem que l’experiència d’humiliació nacional pot provocar desgràcies encara pitjors.
—Doncs com s’hauria d’aturar aquesta guerra, segons vostè?
—Què han fet els nord-americans a l’Afganistan? Han negociat. I han negociat justament amb les persones que d’entrada volien aniquilar.
—Com vol negociar amb un home a qui desenes de converses amb polítics d’alt rang no li han impedit iniciar aquesta guerra?
—No hi ha cap alternativa a la negociació. Jo no soc polític, ni membre dels serveis secrets ni ministre de Finances i no li ho puc explicar amb detall. Però em preocupa que aquestes sancions siguin tan dures que acabin destrossant l’economia russa. I això afectarà un país, una potència nuclear, que està dominada per un home que en alguns aspectes és boig.
—Però encara es pot parlar amb Putin, després de les atrocitats de Butxa? Fins i tot el president Volodímir Zelenski, que sempre ha advocat per negociar, ara ja ho considera molt difícil.
—Després de la brutalitat que han patit els ucraïnesos, els serà molt complicat negociar. Però Zelenski sap que no ho pot descartar. Hi ha cap altra via per aconseguir la justícia i la pau? L’augment de la tensió tant militar com retòrica davant una potència nuclear és la resposta a la crisi de fam i inflació que ja es perfila al sud global?
—És Putin qui ha provocat aquesta reacció...
—Sí, però contra qui es dirigeix ara aquesta reacció? Contra Rússia o contra el món globalitzat? Les conseqüències d’aquesta política destrueixen en última instància el teixit de les dependències internacionals mútues. Occident envia el senyal que pot utilitzar el seu domini de la globalització com a arma. A banda de Rússia, aquest senyal també va dirigit a països com la Xina o l’Índia, i els dona motius per desacoblar-se, per transformar-se en fortaleses digitals, limitar la influència estrangera, expulsar mitjans occidentals...
—... la qual cosa la Xina ja feia abans de la guerra d’Ucraïna. S’està formant un segon bloc de potències com durant la Guerra Freda?
—El model de pensament antiquat de la Guerra Freda –democràcia contra autocràcia, com diu el president Joe Biden– és enganyós. Ens fa tenir la sensació que només hi ha aquests dos blocs. En realitat el món està molt interconnectat. Castigant Rússia, sense voler també esteu castigant molts altres països més pobres. Fomenteu la paranoia i animeu autòcrates a seguir el camí que està seguint la Xina. La pregunta que jo us faig és la següent: ja us ho heu pensat bé?
—Què en pensa vostè?
—Jo no nego que Occident tingui al davant un repte majúscul. Des del segle XIX els líders i antics beneficiaris de la modernitat (és a dir, el Regne Unit, els EUA i França) han hagut de gestionar les aspiracions dels ressagats: primer Alemanya, després el Japó i Rússia, i ara la Xina, l’Índia i altres potències regionals més petites, com l’Iran. Al segle XX van tenir lloc dues guerres mundials catastròfiques. Aquesta opció ara és impensable si tantes d’aquestes potències amb aspiracions disposen d’armes nuclears. Només podrem sobreviure als següents anys si reconeixem la constel·lació única del nostre temps i actuem amb prudència.
—El mateix Putin no és partidari d’una guerra freda? És un home que abans d’aquesta guerra va signar amb el cap d’Estat xinès, Xi Jinping, un manifest en què es posicionaven contra Occident...
—D’entrada la Xina i Rússia volien formar part fos com fos de la modernitat occidental. Al principi Putin era un “occidentalista”, la seva transformació cap a partidari d’una guerra freda és una evolució posterior. I el mateix es pot dir de la Xina. La idea era la següent: formem part d’un ordre mundial que va crear Occident i l’aprofitarem. Deixarem entrar capital occidental i invertirem a Occident. Però, al llarg dels anys, s’ha anat covant la sospita que al capdavall la globalització era un instrument d’Occident per refermar la seva hegemonia.
—Putin és un “occidentalista”? Un agent del KGB que va iniciar la seva presidència amb una guerra brutal a Txetxènia?
—Sisplau, no reescriguem la història. Totes les visites de Putin als EUA i al Regne Unit, on el rebien amb pompa George Bush fill i Tony Blair: Putin abraçava Occident i Occident abraçava Putin (i els seus oligarques). Fes el que fes a Txetxènia, allò no molestava a ningú, perquè aleshores Putin era “el nostre home”. Era un col·laborador en la guerra contra el terrorisme. Els EUA i Rússia en aquell moment tenien molta proximitat.
—Avui dia la Xina té proximitat amb Rússia.
—El pensament a la Xina i Rússia ha coincidit d’una manera misteriosa. Xi Jinping havia seguit una altra via, que sobretot havia estat marcada pel mandat de Donald Trump i la seva guerra comercial contra la Xina. Però al final tots dos països han arribat a la conclusió que havien de deixar de dependre d’Occident. Aquesta és la base de la seva amistat i el motiu pel qual la Xina fins ara ha callat respecte a Ucraïna.
—El South China Morning Post l’ha descrit a vostè com un realista “funest” i l’ha comparat amb el politòleg nord-americà Francis Fukuyama. Per a Fukuyama, la resistència d’Ucraïna demostra el renaixement de “l’esperit del 1989” i ens recorda el valor de l’ordre mundial liberal.
—Jo observo el món i les societats sobre les quals parlo tal com són. Els que fan això han de saber que se’ls tractarà de pessimistes. Però a mi em sembla una bajanada plantejar que, amb el renaixement mundial de la llibertat, la història es torna a acabar. Ja fa trenta anys que sentim que la democràcia liberal d’Occident és el model definitiu i que la majoria de societats l’acabaran adoptant, tot i que la realitat rebat aquesta autoadulació de manera inequívoca.
—141 de 193 Estats s’han posat de part d’Ucraïna a l’ONU, només 4 han votat amb Rússia i 35 s’han abstingut.
—Si compta els països que s’han abstingut o que han rebutjat sumar-se a les sancions contra Rússia, veurà que són l’àmplia majoria de la població mundial. Tots tenen les seves raons per no participar en les sancions i no condemnar la invasió. La idea que tota la comunitat internacional està unida contra Rússia és un autoengany.
—Vostè parla de països. En aquest cas, potser valdria més diferenciar entre els governs, que voten a l’ONU, i els seus ciutadans?
—Així només puc parlar per l’Índia i potser per Indonèsia, on Putin té una popularitat impressionant. És pertorbador, però per a molta gent és un home que actua contra un país que té el suport d’Occident. Amb això sol ja n’hi ha prou perquè algunes persones li facin costat. A l’Índia n’hi ha moltes d’aquestes; són gent que també és simpatitzant del primer ministre Narenda Modi. Aquí també tenim una societat fragmentada en què és molt difícil que hi hagi unitat inclús davant del mal absolut, la invasió d’Ucraïna. És important entendre la diversitat de motius, en lloc de moralitzar i prendre decisions que podrien resultar precipitades i destructives.
—A Occident sorprèn a molta gent que l’Índia no es posicioni contra Putin.
—Aposto que a Occident molta gent no sap que amb Modi l’Índia ha laminat sistemàticament l’autonomia del Caixmir, garantida constitucionalment. Sobre aquesta qüestió no se n’ha sentit parlar a Occident, i encara menys s’hi ha fet res en contra. I aquesta és només una de moltes contradiccions. On van ara els països occidentals després de sancionar el petroli rus? Van a Veneçuela i l’Aràbia Saudita. Al sud global molta gent està empipada per com el ric Occident ha acaparat vacunes. Aquí es veu de sobte que aquesta actitud moral és hipòcrita i buida, i fomenta veus antioccidentals als països pobres.
—Com podrien aprofitar els països occidentals la seva recuperada unitat per impedir això?
—Si aquesta unitat es redueix a castigar Rússia i, per tant, molts països dependents de Rússia, aleshores és una unitat negativa i en darrer terme destructiva. Si té com a objectiu una cosa de més abast, una reflexió sobre com es poden evitar aquesta mena de situacions en un futur, llavors seria fantàstica. Tothom ha de reflexionar sobre quins errors ha comès.
—Tenint en compte que un país n’ha envaït un altre, no està allunyat de la realitat animar totes dues parts a reflexionar sobre els seus errors?
—L’alternativa seria dir que només una part ha comès errors. I això no sona ridícul, per no dir totalment idiota?
—No, perquè és Putin qui ataca i perquè es tracta d’una crisi aguda i no pas de relativitzar errors històrics.
—És important preguntar-se com hem arribat a aquesta situació i què en podem aprendre. Fixar-nos només en el present i adoptar una actitud de superioritat moral és perillós. Totes les potències grans i mitjanes, tant si han arribat més aviat o més tard a la modernitat, són culpables de crims horribles, des de l’esclavitud o l’imperialisme fins a agressions bèl·liques i genocidis. En aquest estadi tardà i decisiu de la història del món contemporani, no fem com si hi hagués algú innocent.
Traducció d'Arnau Figueras