Ursula von der Leyen tenia moltes ganes de demostrar fortalesa. Europa “donarà una resposta ràpida, col·lectiva i coordinada”, va prometre la presidenta de la Comissió Europea dimecres com a reacció a la jugada de Putin amb el gas.
Poc abans, Rússia havia fet efectives les seves amenaces i havia tancat l’aixeta del gas a Polònia i Bulgària. Gazprom, l’empresa que té el monopoli del gas, va suspendre immediatament els subministraments. Justificació: aquells dos països s’havien negat a pagar en rubles, com exigeix des de fa poc Putin.
Europa està “preparada per a aquest escenari”, va assegurar Von der Leyen. Les autoritats europees havien treballat durant els mesos anteriors, va dir, per “trobar fonts de subministrament alternatives i les millors reserves possibles per a tota la UE”.
Brussel·les reaccionava amb un missatge bonic a la “provocació” –deia Von der Leyen– de Putin; malauradament, però, massa bonic per ser veritat. De fet, les paraules de la presidenta de la Comissió no van tranquil·litzar gairebé gens. Van tranquil·litzar tan poc com el que va assegurar just després el canceller alemany, Olaf Scholz, segons el qual els alemanys ja sabien “què hem de fer” en cas d’una aturada abrupta del subministrament. Per contra, des de dimecres impera la sensació d’alarma en moltes capitals europees. La qüestió central de les darreres setmanes es debat amb una nova urgència: Europa podrà passar l’hivern sense el gas rus?
En comptes de respondre a aquesta pregunta, setmanes enrere els comissaris de Von der Leyen havien donat uns objectius ambiciosos. Abans de final d’any, va assegurar el vicepresident de la UE, Frans Timmermans, els països membres substituirien dos terços dels subministraments russos de gas gràcies a contractes amb altres països, amb retallades i amb l’ampliació de les energies renovables.
Al mateix temps, abans del novembre havien d’emplenar els dipòsits a un 80% de la capacitat màxima per poder passar l’hivern següent sense el gas rus. Això era “terriblement difícil”, segons Timmermans, “però possible”.
Molts experts tenen una altra opinió. Segons ells, aquestes dues promeses de la UE no es poden complir alhora. Com a mínim si la UE vol reduir tan dràsticament les importacions de gas com ha promès Brussel·les. I encara menys si es produeix un embargament complet del gas de la UE o una aturada dels subministraments russos a tot Europa.
El conflicte entre els diversos objectius només es podria resoldre amb una acció dràstica: la UE hauria d’obligar grans parts de l’economia a renunciar al gas a la primavera i l’estiu, i ho hauria de fer durant diverses setmanes.
Això és el que es desprèn d’un model de càlcul del Centre de Recerca Jülich. Els científics arriben a aquesta conclusió: si Europa redueix els subministraments russos en dos terços, com ha anunciat, els dipòsits no es podran omplir prou per a l’hivern.
Segons el model de l’Institut per a l’Anàlisi de Sistemes Tecnoeconòmics, aquest any caldria estalviar més de 300 terawatts hora de gas (uns 30.000 milions de metres cúbics) a tota la UE, la qual cosa correspon aproximadament a un terç del consum anual de gas de tot Alemanya. Aquesta seria la xifra fins i tot amb la suposició més optimista, que les importacions de gas natural liquat (GNL) i de gas transportat per gasoducte procedent d’altres països es tornessin a augmentar considerablement.
D’una manera semblant que el pla alemany d’emergència per al gas, la recepta europea d’emergència preveu que clients “protegits” –en primer lloc les llars, però també serveis socials com per exemple hospitals o productors de calefacció comunitària– tinguin prioritat a l’hora de rebre el subministrament de gas. Les úniques que podrien estalviar, doncs, serien les empreses que necessiten gas per produir o com a combustible per a les centrals elèctriques.
Segons els supòsits dels investigadors, caldria tancar el gas en totes les plantes d’acer, fàbriques químiques o plantes de ciment de la UE des d’ara fins a final de juliol. I a les centrals que van amb gas gairebé tot el juliol. Aquesta seria l’única manera d’assolir l’objectiu de la UE d’omplir els dipòsits fins a un 63% abans de l’1 d’agost. Segons el model, a l’octubre s’hauria de tornar a fer retallades a la indústria per arribar al llindar del 80% abans de l’1 de novembre.
“Si els dipòsits s’han d’omplir segons les normes previstes i al mateix temps s’han de reduir en un grau tan considerable els subministraments de Rússia, això només és possible amb reduccions importants a la indústria i les centrals”, afirma Jochen Linẞen, professor al Centre de Recerca Jülich i un dels autors del model.
Les limitacions de consum també es podrien allargar en cas que l’objectiu intermedi de l’agost no s’aconseguís. O també seria possible treure més gas a les centrals i menys a la indústria. O tancar l’aixeta als consumidors finals privats, com ja reclamen alguns representants de companyies. El president del consell d’administració d’E.on, Karl-Ludwig Kley, per exemple, va reclamar aquesta setmana que la indústria hauria de tenir prioritat en el subministrament.
Tant se val com es faci: abans del novembre s’han de deixar de gastar 30.000 milions de metres cúbics tant sí com no.
La renúncia, anunciada per Timmermans, de prop de 100.000 milions de metres cúbics de gas rus per part de la UE no es pot compensar amb gas addicional arribat de Noruega, Algèria o l’Azerbaidjan ni tornant a augmentar la quantitat de GNL, per exemple amb l’ajuda de vaixells cisterna.
Ara Europa ja importa unes quantitats rècord de GNL. Des de començament d’any ja s’utilitza fins a un 61% de la capacitat dels terminals. Arribar a més d’un 75%, com se suposa al model, no és gaire realista. La major part de la capacitat disponible pel que fa a terminals la trobem a Espanya. Però des d’allà és quasi impossible transportar el gas cap a l’Europa central: els gasoductes que travessen els Pirineus són massa petits.
I el GNL és cada cop més limitat. Aquest any l’oferta mundial de GNL creixerà en 30.000 milions de metres cúbics a tot estirar, segons investigacions de la multinacional Shell i altres pronòstics. Només els EUA poden incrementar la producció significativament. La major part dels 15.000 milions de metres cúbics addicionals que el president Joe Biden ha promès als europeus per a aquest any ja s’han lliurat.
Al mercat internacional no se’n pot aconseguir gaire més. Qatar, per exemple –que exporta gairebé tant de GNL com els EUA–, ven prop d’un 80% de la seva producció a través de contractes de subministrament a llarg termini, segons explica l’expert Casimir Lorenz, de l’empresa d’assessorament Aurora Energy Research. La major part del que produeix va a parar a l’Àsia oriental.
D’entrada, la situació tampoc canvia gaire amb la “col·laboració energètica” que el ministre d’Economia alemany, Robert Habeck, va anunciar en la seva visita a l’emirat. I el primer terminal marítim de GNL que hi haurà davant la costa alemanya, prop de Wilhelmshaven, no entrarà en funcionament fins a final d’any, com a molt aviat: massa tard per omplir els dipòsits abans de l’inici de la temporada de fred. I el mateix es pot dir de mesures com l’ampliació de les energies renovables o la prolongació de la vida activa de les centrals nuclears, com es planteja la Comissió Europea.
Si bé les reserves de gas alemanyes ja tornen a estar a prop d’un terç, la quantitat està molt lluny dels nivells mínims previstos en la nova llei de reserves de gas. A Alemanya, l’1 de novembre es preveu que s’arribi no tan sols a un 80%, sinó inclús a un 90%. I el Ministeri d’Economia i l’agència reguladora de l’energia a Alemanya de moment no es volen apartar d’aquests objectius.
Si Alemanya no emplena els dipòsits fins a dalt de tot abans de la tardor, el país estarà a la mercè de Putin, aquesta és la por que tenen a Berlín i els reguladors de Bonn. En aquest cas, l’Estat alemany seria susceptible al xantatge: des de Moscou podrien amenaçar en qualsevol moment amb tancar l’aixeta del gas a l’hivern. En el pitjor dels casos, milions d’alemanys no podrien calefactar els seus habitatges. El terrible escenari en què al final s’haguessin d’escalfar en pavellons i altres espais comunitaris és una situació que els responsables volen evitar com sigui.
Però, per fer-ho, ara per ara necessiten una cosa: el gas rus.
Per això, des que va començar la guerra, el ministre Habeck alerta insistentment del perill de proclamar precipitadament un embargament del gas rus. Per continuar omplint els dipòsits, el titular d’Economia alemany vol que aquest estiu es tanqui l’aixeta com a mínim de les centrals que funcionen amb gas per produir energia elèctrica, cosa que repercutirà en el clima. Perquè les hauran de substituir les centrals de carbó i lignit. Habeck també sap que amb això no n’hi haurà prou.
Després de la demostració de força de Putin a Polònia i Bulgària, ara hi ha damunt la taula el dubte de si govern i empreses han de cedir a les condicions del líder del Kremlin i han d’utilitzar un compte en rubles a Gazprombank per pagar el gas. Els actors no tenen clar ni tan sols si això seria possible sense incomplir el que disposen les sancions occidentals.
Sobre això, la Comissió Europea va anunciar dijous que els pagaments en euros fets al banc rus no infringeixen les regles de les sancions. Però no van dir res dels comptes en rubles, el que exigeix Putin, a través dels quals Gazprombank canvia euros en rubles per encàrrec dels clients de l’energia russa. En aquest procediment hi intervé el banc central rus, que és objecte de les sancions de la UE.
El fet que es pugui aconseguir l’objectiu de Timmermans de renunciar a dos terços del gas rus abans de final d’any sembla que no se’l creu ni tan sols el consell dels països membres de la UE. En les seves nombroses resolucions sobre la qüestió energètica, aquest òrgan encara no ha confirmat cap de les xifres que ha presentat la Comissió, ni sobre les retallades de les importacions ni sobre l’estat de les reserves; només ha declarat que hi ha la voluntat de posar fi a “la dependència del gas rus tan aviat com es pugui”.
Aquest no és precisament el missatge més potent. Però és realista.
Traducció d'Arnau Figueras