Al Ministeri d’Exteriors austríac tenen les antenes ben parades per captar els senyals més recents que arriben de l’est i el sud-est d’Europa. Al capdavall, la ciutat ucraïnesa de Lviv –anomenada aleshores Lemberg en alemany– va ser governada des de Viena fins al 1918, igual que Sarajevo o Banja Luka, a Bòsnia.
Per això des d’Àustria últimament no tan sols miren amb preocupació cap a Ucraïna, sinó també cap a l’oest dels Balcans. “Tots sabem que Moscou també pot causar problemes en altres àrees del món”, diu Alexander Schallenberg, ministre d’Exteriors austríac. Als Balcans, afegeix el ministre, ara la principal amenaça és a Bòsnia i Hercegovina.
En cas que el conflicte d’Ucraïna s’estengués al territori de l’ex-Iugoslàvia, les repercussions per a Europa serien devastadores, alerta Schallenberg: “Si hi ha un esclat de violència a l’oest dels Balcans, afectarà, per dir-ho d’alguna manera, el pati interior de la UE”. Els sis països balcànics que no formen part de la UE s’haurien d’integrar a la unió tan de pressa com fos possible: “Per autoprotecció, no pas per altruisme”.
En efecte, els senyals que arriben dels territoris on viuen serbis –el poble ortodox germà dels russos– són alarmants. A banda de la mateixa Sèrbia, això inclou Bòsnia, Kosovo, Montenegro i Macedònia del Nord. Però on podria haver-hi incidents és sobretot a la República Srpska (RS), de majoria sèrbia i una de les entitats que conformen Bòsnia. Fa mesos que, amb la benedicció de Moscou, l’home fort de la regió, Milorad Dodik, intensifica el projecte que té de fa anys: escindir la RS de l’Estat de Bòsnia.
Si bé Dodik representa Bòsnia i Hercegovina com a membre de la presidència estatal tripartida, al mateix temps es refereix al país com una “criatura deformada” o d’un “Estat del dimoni”. “Visca Sèrbia, visca Rússia, visca la República Srpska”, va cridar Dodik a plena veu a mitjan abril davant de seguidors seus a Bijeljina sense ni tan sols esmentar Bòsnia.
Trenta anys justos després de l’esclat de la guerra de Bòsnia, en què van morir unes 100.000 persones, augmenten els senyals que alerten d’un altre conflicte armat a l’antiga Iugoslàvia. S’està parlant d’un eix amb intencions bèl·liques que va de Moscou a Banja Luka –capital de la RS– passant per Belgrad i del fet que els separatistes partidaris de la Gran Sèrbia podrien tenir el suport del Kremlin.
El secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, va esmentar Bòsnia expressament en l’anàlisi de riscos que va presentar a començament d’abril. I Živko Budimir, que havia sigut el representant croat a la presidència tripartida, preveu inclús que, en cas d’una declaració d’independència de la regió sèrbia, el Kremlin reconegui diplomàticament la nova entitat estatal.
Però Vladímir Putin gosarà repetir el model de les “repúbliques populars” de Donetsk i Lugansk en territori bosnià?
Des de la tardor passada, la RS bloqueja la majoria d’institucions de tot l’Estat per ordre de Dodik. Han estat derogats més de 200 lleis i actes jurídics. La RS, que ocupa gairebé la meitat del territori estatal, vol crear un exèrcit propi i no vol sotmetre’s més a la justícia ni a les autoritats fiscals del conjunt del país.
Aquesta pla no busca sinó la destrucció d’aquella fràgil estructura que es va crear el 1995, un cop acabada la guerra, amb els Acords de Dayton: una Bòsnia i Hercegovina federal en què bosníacs (musulmans), serbis i croats havien de viure sota un mateix paraigua i seguint unes normes compartides.
El 1914 un atemptat a Sarajevo va desencadenar la Primera Guerra Mundial. Tres generacions més tard, a Sarajevo i rodalia va viure’s la més sagnant de les guerres derivades de la desintegració de Iugoslàvia. Quines lliçons en va aprendre el món?
La missió militar de la UE Eufor Althea ha acumulat gairebé el doble de personal. Els EUA i el Regne Unit han imposat sancions a Dodik i altres alts càrrecs de la RS. La UE, per contra, de moment no gosa actuar: probablement toparia amb el veto no tan sols de Viktor Orbán, sinó també de Croàcia.
Amb el pretext que la població croata és discriminada sobretot a Hercegovina, el portaveu croat, Dragan Čović, fa front comú amb Dodik contra les institucions de l’Estat. El partit croat HDZ –aliat del Partit Popular Europeu– li dona suport fent pressió a Brussel·les.
Fa dues setmanes, el govern alemany va paralitzar amb caràcter provisional 105 milions d’euros en inversions per al territori de Dodik. Allò va ser un avís. I a començament d’abril Christian Schmidt, alt representant de la comunitat internacional a Bòsnia, va fer ús per primera vegada de les seves “atribucions de Bonn”: va declarar nul un dels projectes legislatius serbis. En una manifestació a Banja Luka celebrada dimecres passat no l’altre, uns manifestants van entonar càntics insultants i amenaces de mort contra Schmidt davant del mateix Dodik.
Dodik només és un peó en el gran tauler d’escacs de Vladímir Putin, un peó molt desplaçat cap a l’oest. Des de la seu del govern de Dodik, no hi ha ni cinquanta quilòmetres fins a la frontera de la UE. Aquest ultranacionalista serbi juga amb foc davant dels ulls de l’Europa unida i es vanagloria dels seus contactes amb l’inquilí del Kremlin, que al desembre el va rebre per enèsima vegada. Dodik rep avisos estratègics regulars a través del ministre d’Exteriors, Serguei Lavrov i de l’ambaixador rus, Igor Kalabukhov.
El diplomàtic del Kremlin ja ha deixat clar preventivament què li passaria a Bòsnia en cas que es plantegés un major acostament a l’OTAN més enllà de “la col·laboració per la pau”: “Amb l’exemple d’Ucraïna hem demostrat quines expectatives tenim; quan se’ns amenaça, reaccionem”. Aquestes paraules s’han vist com un acte intimidatori, i no tan sols a Sarajevo.
“He dit a Dodik que no creï cap exèrcit i ell ho ha acceptat”. Amb aquesta frase, el president serbi Aleksandar Vučić va intentar deixar clar fa dues setmanes qui mana realment en el sector serbi. Vučić també manté relacions intenses amb el Kremlin i és rebut regularment per Putin. Això sí, va donar suport a la condemna de la invasió russa d’Ucraïna al Consell de Seguretat de l’ONU. En canvi, rebutja la invitació de la UE a sumar-se a les sancions.
Vučić és considerat un gran mestre en l’art d’esquivar la claredat. Aquest eficient autòcrata governa el seu país –el més poblat de l’antiga Iugoslàvia– amb mà de ferro i amb un joc a dues bandes perfectament calculat.
Sèrbia és candidat a entrar a la UE, la qual cosa no impedeix que el president flirtegi amb el Kremlin, que alabi la col·laboració serbo-xinesa i que a Washington es presenti com l’únic pilar de l’estabilitat als Balcans.
Reelegit no fa gaire per a una altra legislatura, des que va començar la guerra a Ucraïna Vučić rep més pressions per adoptar una posició clara: per part de la UE, però també dels EUA, que a final de març van enviar un pes pesant a l’ambaixada de Belgrad, Christopher Hill, expert en els Balcans. Vučić, però, continua evitant posicionar-se clarament. Fa poc el seu país s’ha armat amb sistemes de defensa aèria xinesos, entre altres coses, per a un cas d’emergència.
“Molts [actors]”, va expressar Vučić fa poc de manera vaga –com és habitual en ell–, tenen interès a desestabilitzar els Balcans. Però no pensava en ell mateix. El diari sensacionalista Informer, que pertany a un amic proper a Vučić, va titular al començament de la invasió russa: “Ucraïna ha atacat Rússia”. I milers de persones van recórrer el centre de Belgrad cridant “Putin, Putin. Sèrbia i Rússia, germans per sempre”. L’any passat, dos terços dels serbis afirmaven tenir una imatge “molt positiva” de Putin.
Vučić necessita Rússia com a potència amb dret de veto per impedir el reconeixement definitiu de l’antiga província sèrbia de Kosovo al Consell de Seguretat de l’ONU. I necessita Rússia com a exemple il·lustratiu quan vol recordar una vegada més els bombardejos del 1999 contra Sèrbia, duts a terme per dinou Estats de l’OTAN.
Igual que Rússia basa les seves ambicions imperials en el concepte “ruski mir” (‘el món rus’), a Sèrbia cada cop es parla més del “srpski svet” (‘món serbi’): un concepte que inclou el dret de protecció de tots aquells territoris on viuen persones sèrbies.
No tant per convenciment sinó per càlcul, sembla que Vučić també afavoreix la retòrica de la Gran Sèrbia dels anys noranta, en temps de Slobodan Milošević. Segons una enquesta de l’abril, per primera vegada la majoria dels serbis estan en contra d’entrar a la UE.
Vučić somia “una Sèrbia gran i poderosa que faci por, que sigui admirada i que atorgui l’únic càrrec significatiu del país sempre a la mateixa persona: a ell”, diu el politòleg Vedran Džihić, professor a Viena. A Sèrbia, i també a Kosovo, s’està produint un rearmament massiu.
A Bòsnia, per la seva banda, hi ha el perill que “Dodik comenci a jugar amb foc per aquí i per allà i que obri un petit front secundari de la guerra d’Ucraïna: estic convençut que a la RS ja hi ha bastants agents dels serveis secrets russos”. En conjunt, la situació als Balcans és “extremadament delicada”, diu Džihić, “ara mateix a la regió no hi ha gairebé cap element tranquil·litzador”.
L’evolució dependrà en bona mesura del president francès, Emmanuel Macron, reelegit fa poc. En els dos mesos que queden de presidència francesa de la UE, aconseguirà avançar en la integració de l’oest dels Balcans a la UE? Aconseguirà forçar l’obertura de negociacions d’entrada amb Albània i Macedònia del Nord i obtindrà avenços en la qüestió de Kosovo?
La manera i el tempo amb què la UE reaccioni a les tensions que hi ha la seva rodalia immediata seran determinants. També per al Kremlin.
Traducció d'Arnau Figueras