Catorze anys després de l’estrena d’Iron Man (Jon Favreau) i exactament una dècada després de TheAvengers (Joss Whedon), punt fundacional d’una iconografia de la cultura pop, podria ben passar que l’espectador no avesat a l’Univers Cinematogràfic Marvel se sentís acoquinat i superat. En quina fase som? Què ha passat entre la primera part de Doctor Strange i aquesta segona? És possible que assimilem la continuïtat argumental entre obres i històries sense que perdem l’oremus? Cal prendre nota de tot, repassar i reconnectar fets per ser feliços en el visionat d’una nova obra de superherois marvelians? I sobretot: podrem veure Doctor Strange in the Multiverse of Madness i seguir-la amb normalitat si no hem vist els esdeveniments que es relaten a les altres pel·lícules i sèries, estrenades a cor què vols entre sales i el supermercat pirotècnic de la plataforma domèstica de Disney?
Després de l’èxit recent de Spider-Man: No Way Home i de Wandavision, una resposta molt pertinent a aquestes preguntes n’és Doctor Strange in the Multiverse of Madness, dirigida per Sam Raimi, que torna a la càrrega amb el galop i l’ambició rústica dels millors dies, amb els angles de càmera fascinantment decrèpits i amb la inquietud de qui sap coreografiar la presència del mal. Director de culte i ordidor d’obres de fantasia còmica plenes de sang com The EvilDead (1981) o Army of Darkness (1992), però també la ment desvetllada —i visionària, vist tot el que ha vingut després— que va fer meravelles amb la primera trilogia (2002-2007) de l’home aràcnid, protagonitzada per Tobey Maguire. Raimi torna a dotar de vida les vinyetes en aquesta barreja explosiva entre el cinema d’autor d’alta diversió terrorífica i la marca de fàbrica de les produccions Marvel, sota el comandament de l’estrateg Kevin Feige. Un doble tirabuixó que es nota: per moments costa de seguir i entendre, però el que proposa és tan frenètic, intens i divertit, que tant se val tota la resta.
És tota una festa, aquesta obra de Raimi que beu de l’essència diabòlica dels seus primers films, especialment de l’avidesa mòrbida en l’inframón de Possessió infernal, mentre juga a fer del CGI un recurs artesanal i emplena l’acció de mecanismes de bruixeria i d’espectres d’aparença autòmata. Quin festí de depravació, terror i foscúries: tenebrosament carnavalesca, amb dimonis, morts vivents, encanteris, violència, espants de traca i malsons angoixosos. Doctor Strange in the Multiverse of Madness s'embolica i atordeix, sobretot en l’intent de lligar trames (impossibles d’entendre, de tantes i tan recargolades) i en l’adveniment d’acudits matussers, però és entretingudíssima.
Una farsa de terror i fantasia, amb un Benedict Cumberbatch que s’ha guanyat el seu paper a pols; amb una poderosa Elizabeth Olsen, en tots els sentits; amb secundaris com Rachel McAdams, Chiwetel Ejiofor o Benedict Wong. Dit això, si el segell Raimi —si és que aquesta manera de fer cine us remou i apassiona— encara no fos suficient com per decidir-vos, el nou Doctor Strange té l’al·licient de les aparicions inesperades, inserides per obra i gràcia del fan service. Pur espectacle, amb tots els ingredients per sucar-hi pa i devorar crispetes.
Doctor Strange in the Multiverse of Madness
Direcció: Sam Raimi
Estats Units, 2022
Durada: 126 minuts
Guió: Michael Waldron, Jade Halley Bartlett
Música: Danny Elfman
Fotografia: John Mathieson
Repartiment: Benedict Cumberbatch, Elizabeth Olsen, Benedict Wong, Rachel McAdams, Chiwetel Ejiofor, Xochitl Gomez, Soo Cole, Tony McCarthy.
Acció.