Quan necessita relaxar la ment, Kim Ryon-hui puja pel camí del parc del seu barri i després escolta balades nord-coreanes al mòbil. De vegades també escolta el cant dels ocells a Seül, la capital de Corea del Sud. En aquests moments, les preguntes que li turmenten cada dia desapareixen, diu Kim: Com està la seva mare cega d'un ull a Corea del Nord? Què ocorre a la vida de la seva filla? Tornarà a veure-les algun dia?
"Per a mi, la vida al Nord era bona", diu Kim Ryon-hui en veu baixa. A casa seva, que es trobava a Pyongyang, capital de Corea del Nord, confeccionava vestits per a homes. Era una "dissenyadora de moda", diu, i fins i tot ara es vesteix elegantment amb un abric bordeus amb coll de pell o una jaqueta de tall ample. El seu marit, Ri Geum Ryong, treballava com a metge i la seva família formava part de l'elit afí al règim de la capital, igual que altres privilegiats de Pyongyang. En conseqüència, la família de Kim es va deslliurar en gran manera de la fam i les privacions que patia la majoria de la població.
Fins ara, uns 34.000 nord-coreans han arriscat les seves vides per a fugir a Corea del Sud. Molts accepten un viatge arriscat i sovint costós que pot durar mesos. Passa per la Xina i és organitzat per contrabandistes. Alguns mai arriben a Corea del Sud i, en canvi, Kim Ryon-hui ha anat en direcció contrària des de la seva arribada al Sud el 2011. Va aterrar-hi per un terrible error, diu.
Fa onze anys que lluita pel seu retorn a Corea del Nord, i el seu compromís l'ha fet famosa més enllà de la península de Corea. Kim s'ha manifestat davant de la residència del president sud-coreà, ha fet una crida a l'ONU i ha rebut a reporters de cadenes de televisió. Malgrat això, no se li permet tornar perquè en arribar al Sud, Kim va adquirir la nacionalitat sud-coreana, i el govern de Seül prohibeix als seus ciutadans viatjar al Nord per una polèmica llei de la Guerra Freda. La frontera, que és gairebé infranquejable i divideix de llavors ençà Corea del Nord i Corea del Sud, ha separat a moltes famílies coreanes. No obstant això, la història de Kim Ryon-hui és única.
Els seus millors records de Corea del Nord són les excursions amb els seus col·legues, diu Kim. Ara es troba asseguda al seu lloc favorit, en un banc del nord de Seül, des d'on té una vista de les muntanyes de Bukhansan, als afores de la ciutat. Si es tracés una línia des d'aquí fins a la frontera amb Corea del Nord, hi hauria menys de 50 quilòmetres. "Les muntanyes em recorden a la meva llar i sento que em criden de casa", diu Kim.
No és que Ryon-hui tingui molts admiradors a Corea del Sud. De fet, la majoria dels sud-coreans la miren amb una barreja de sospita i menyspreu i es pregunten el següent: Per què aquesta dona anhela tornar a la pobra Corea del Nord, on un règim brutal oprimeix milions de persones? No ha ajudat el fet que encara s‘anomeni a si mateixa "ciutadana de Pyongyang" i parli amb un fort dialecte nord-coreà.
Ryon-hui s'ha acostumat al rebuig. Quan algú li parla de la prosperitat de Corea del Sud, ella respon: "Què m'importen els seus gratacels elegants i els seus cotxes ràpids? La meva família no pot substituir això". El seu to solia ser burlaner, però ara sona trist. "Només soc una mare que vol tornar amb la seva filla. Trobo a faltar la meva família i potser no vull admetre que em sento sola", diu ella.
Kim té cinquanta-dos anys i viu en un petit pis al nord de Seül, on els cables elèctrics s'estenen com les teranyines pels carrers i les motos sotraguegen pels carrerons. El seu pis està ordenat i tot té el seu lloc, només que sembla que ella encara no ha trobat el seu a Corea del Sud.
En una foto que està penjada al costat del seu llit, la seva filla Ri Ryon Gum porta un uniforme escolar gris, igual que quan es van acomiadar a l'estació de Pyongyang el maig del 2011. "Mama, passa-t'ho bé i porta'm regals", havia dit Ri Ryon Gum, que aleshores tenia divuit anys. I així es van acomiadar, pensant totes dues que només seria un adéu per poc temps.
A Pyongyang, va estar malalta durant sis mesos. Patia d'una malaltia hepàtica, diu Kim. Va viatjar a la Xina amb tren a casa dels seus familiars perquè esperava rebre un millor tracte allà. A la ciutat de Shenyang, va treballar en un restaurant, però el salari no era suficient per pagar les despeses mèdiques, diu Kim. Els contrabandistes li van prometre que podria guanyar els diners que necessitava en pocs mesos a Corea del Sud. Va arribar a Seül el setembre del 2011 per Laos i Tailàndia.
Allà, com tots els que arriben de Corea del Nord, va ser interrogada pel servei d'intel·ligència i portada a un centre de formació on va aprendre sobre la vida quotidiana a Corea del Sud capitalista. Després de les classes, va signar un document en què renunciava al comunisme i es comprometia a ser d'ara endavant una ciutadana respectuosa amb la llei de la República de Corea. "En aquell moment, no sabia com era d'important aquest document. Firmar-lo va ser un error”, diu Kim.
A partir d'ara, té prohibit viatjar a Corea del Nord sense un permís especial. Com va insistir a tornar, se li va negar el passaport sud-coreà, per la qual cosa no va poder sortir del país legalment. A més, els contrabandistes ja li havien tret el passaport nord-coreà.
Kim va concebre el pla de contractar un altre contrabandista per portar-la de tornada, però, segons ella, va exigir 20 milions de wons sud-coreans, l'equivalent a gairebé 15.000 euros. Com que no tenia tants diners, va trucar a un consolat nord-coreà de la Xina i va demanar ajuda. També va recórrer a l'ambaixada vietnamita de Corea del Sud i fins i tot va intentar falsificar un passaport. Va recollir noms i números de telèfon de 17 nord-coreans i va dir a la policia que Pyongyang li havia ordenat espiar. Segurament un agent nord-coreà seria extradit, suposava Kim. No obstant això, Corea del Sud no deporta els espies.
Del juliol del 2014 a l'abril del 2015, va estar a la presó i la resta de la condemna va ser suspesa. Va obtenir una sentència indulgent, perquè hi havia "raons per creure que no era una espia comú", va dir el tribunal.
En un documental, es veu Kim dirigint-se cap a un partit d'hoquei sobre gel entre Corea del Nord i Corea del Sud el 2017. "Deixeu-me veure només una vegada la gent de la meva ciutat", va pregar a les forces de seguretat sud-coreanes. Una vegada i una altra els guàrdies l'empenyen cap enrere, i finalment cau a terra. També havia intentat suïcidar-se diverses vegades.
Gràcies a la seva lluita, es va convertir en una activista contra la Llei de Seguretat Nacional, la qual impedeix el seu retorn a Pyongyang. Segon aquesta llei de 1948, qualsevol que doni suport, lloï o vulgui fugir cap a Corea del Nord posa en perill la seguretat de l'Estat. Per aquest motiu, els governants de Corea del Sud van fer perseguir milers d'opositors polítics entre els anys seixanta i vuitanta. Tot i que la llei ja no s'aplica estrictament a la democràcia actual, continua vigent.
Els representants governamentals de Seül diuen que no poden ajudar Kim Ryon-hui per aquest motiu, però ho lamenten personalment. Kim va iniciar al Sud una batalla pels cors de les persones, mitjançant l'opinió pública. Va escriure un llibre, va pujar vídeos a YouTube i va organitzar protestes a Seül. Els representants de les organitzacions d'ajuda a Corea del Sud creuen que podria haver tingut una oportunitat d'escapar a Corea del Nord si hagués fet menys soroll al respecte. Es calcula que almenys 30 nord-coreans han tornat al seu país en els darrers deu anys. Alguns repatriats es presenten a la televisió estatal del Nord, on condemnen amb llàgrimes l'"infern de Corea del Sud".
Tornar pot ser perillós, ja que els desertors que la Xina deporta al Nord són copejats o castigats en camps de treball. Kim diu que no té por: "Si hagués de morir, almenys estaria a prop de la meva família".
Pyongyang va descobrir la seva història el 2015 i va començar a explotar-la amb finalitats propagandístiques. Segons el lloc web nord-coreà Uriminzokkiri, Kim havia estat enganyada i segrestada per un agent sud-coreà i la Cort Penal Internacional ha d'intervenir davant d'aquesta “violació dels drets humans”.
Fins ara, Kim no s'ha distanciat públicament del règim. Els quatre últims dígits del seu número de mòbil sud-coreà corresponen a la data de naixement del fundador de Corea del Nord, Kim Il Sung, segons va explicar als periodistes. El venera com el seu pare i continua lloant "l'assistència sanitària gratuïta" del Nord tot i que no la va poder ajudar quan va estar malalta.
També hi ha una sensació d'obstinació. "Si els nord-coreans diem coses positives sobre el nostre país, truquen immediatament a la policia. Només quan diem coses negatives ens deixen en pau", diu. Altres nord-coreans que han fugit del seu país se senten igual. "Som com burilles que es llencen descuidadament", diu Kim.
Fins a la pandèmia, alguns periodistes van visitar la família de Kim a Pyongyang i van portar cartes i missatges de vídeo al Sud. Kim es va assabentar que la seva filla Ri Ryon Gum havia guanyat una competició de voleibol, s'havia mudat a un nou i còmode pis amb el seu pare i havia aconseguit feina com a cuinera.
L'acostament entre Corea del Nord i Corea del Sud del 2018 va donar esperances a Kim. Els atletes nord-coreans havien viatjat al Sud per als Jocs Olímpics d'Hivern. Kim va abraçar els delegats i es va sentir més a prop del retorn que mai. També va vendre la seva màquina de cosir i va comprar anells per a Ri Ryon Gum com a regal del Sud.
El president sud-coreà Moon Jae-in va convidar el líder de Corea del Nord a Seül el setembre de 2018. "Kim Jong Un vindrà aviat", va dir un conegut seu. "Potser me'n vaig a casa amb ell", va respondre Kim Ryon-hui. "Això seria genial. Un pot somiar, després de tot".
Malgrat això, Kim Jong Un mai va arribar a Seül i les relacions entre el Nord i el Sud es van refredar. Mentrestant, el dictador del Nord torna a provar míssils balístics intercontinentals. Els anells de Ri Ryon Gum es troben al saló de Ryon-hui en un joier de color morat, guardat en un armari que hi ha sota el televisor.
Els nord-coreans li aconsellen el següent: aconseguir un marit, casar-se i començar una nova vida a la pròspera Corea del Sud., però Kim només sacseja el cap davant d'això. No vol tornar a començar, sinó que vol tornar a casa abans que sigui massa tard. De fet, li van diagnosticar un càncer de fetge a l'agost de l'any passat.
"Va ser com si el meu món s'hagués esfondrat", diu mentre camina pel seu barri. El sol il·lumina la cara a través de les cases. "La nostàlgia encara és més difícil de suportar amb el diagnòstic de càncer i potser no tornaré a posar-me bé", diu. Kim parpelleja per treure's les llàgrimes. "Sento que no em queda gaire temps per tornar".
Quan va ser operada al setembre, alguns coneguts li van enviar flors i targetes a l'hospital. "De sobte vaig tenir la sensació que aquí també tenia una cosa semblant a una família". Sembla sorpresa per l'escalf que experimenta. Fa unes setmanes que treballa en una sastreria i se sent ben acollida. A més, els seus col·legues li parlen de Corea del Nord de manera imparcial. "No he conegut mai gent tan amable i de tan bon cor". Serà que acaba d'arribar a Seül després de tots aquests anys?
Ella no admet aquest pensament públicament. Si alguna vegada tornés a Pyongyang i es presentés a la televisió estatal nord-coreana, diu, donaria les gràcies a la gent de Corea del Sud "que em va recolzar quan estava a punt d'ensorrar-me". Sembla que finalment vol fer les paus amb la pàtria forçada.
Traducció de Maria Zafra