Les últimes obres acaben de donar una segona vida als maons vermells de l’Arsenal. Juxtaposant l’església dels Carmelites, esventrada per la Wehrmarcht el 1944, l’antiga caserna militar del segle XVII va deixar lloc el 2005 a una ample concentració cultural, on els uniformes caquis, les botes i els quepis s’han bescanviat per ballarines, gorres i videoprojectors. A la primera planta, seguint unes fresques de grafits i després de les classes de ball modern i jazz, l’Institut Jean Vigo ha instal·lat el seu niu com un cucut, gestionat pels seus vuit assalariats i una petita armada de benèvols. Si es mereix amplament el nom de cinemateca, aquesta denominació pareix sent massa humil a l’hora de presentar la quantitat d’accions que concentra. Com l’ocell, la institució compta amb més d’un corda vocal al seu cant, i pregunta la immobilitat de la imatge d’un cinema tradicionalment paralitzat en les seves sales de projeccions.
A les seves primícies, la història de l’institut segueix la d’apassionats, que varen aconseguir a perpetuar i donar forma al que era, al principi, un aplec d’afamats de cinema. El 1962 es constitueix l’associació dels Amics del Cinema, que compta entre els seus membres el jove llicenciat en lletres, Marcel Oms. Professor al liceu perpinyanès del Clos Banet -que conserva avui dia encara una filera de cinema- el jove institutor participar a desenvolupar la petita associació de cinèfils aficionats. El 1965, organitzen la primera edició del festival Confrontation, que segueix actualment proposant la mateixa formula inèdita a Catalunya Nord: explorar temàtiques diverses, una per cada edició, per presentar tot un ventall de pel·lícules de gènere, de cinema independent o -inevitablement- popular.
Les primeres accions dirigides pel cineclub porten poc a poc cap a una concentració faraònica de material cinematogràfic i de productes culturals. Les projeccions alimenten ràpidament discussions i polèmiques, que s’estructuren en col·loques. Aquests últims s’armen, evidentment, de publicacions, mobilitzant elles mateixes tot un catàleg de cartells publicitaris històrics, fotografies, revistes i articles, pel·lícules i eines de projeccions. Els primers despatxos, al Palau dels Congressos de Perpinyà, esdevenen ràpidament massa estrets pel grup d’aficionats, que s’instal·len més tard a prop del museu Rigaud, al carrer Mailly.
A principi dels anys 1980, s’esbossa la institucionalització de l’associació. El 1981, els estatuts de la nova entitat són firmats, i el club dels Amics del Cinema canvia de nom pel de Jean Vigo, el 1985. Un doble homenatge, ja que el mateix Jean Vigo, fill d’anarquista d’origen català, va fundar un cineclub dels Amics del Cinema a Niça als anys 1930, abans d’aixecar les primeres pedres del que serà la Nouvelle Vague francesa. Els seus pocs anys de creació cinematogràfica d’abans guerra varen impactar nogensmenys les fundacions d’un cinema francès revoltat, avantguardista i innovador. Aquest esperit de modernitat, però també d’insurrecció cultural, continua dictant el pas de l’institut. Adoptant aquests tres ordres, la cinemateca segueix la voluntat d’agafar camins poc habituals, en paral·lel del cinema més tradicional i comercial que inunda els grans complexos cinematogràfics de la perifèria de Perpinyà. D’aquesta manera, el ritme de l’associació comença a trobar, als anys 2000, una certa estabilitat. El 2005, després d’unes negociacions entre l’ajuntament i l’exèrcit, l’antic Arsenal és deixat a la municipalitat, que hi aixeca la Casa Musical, centre cultural i educatiu. Les velles barraques s’omplen aleshores de tot el material acumulat per més de quaranta anys de projeccions. Rehabilitats, els locals ofereixen un nou impuls a l’institut que s’expandeix i que acaba per pagar-se el luxe d’una sala de projecció privada, d’aules hermètiques destinades a la conservació, i d’espais dedicats a la consulta d’obres.
Les parets de l’institut, pintades dels mateixos colors elèctrics que els passadissos de l’hotel Overlook, de la pel·lícula d’en Stanley Kubrick, guarden unes cambres plenes a rebentar de més de 10 000 rodets de pel·lícules de tots formats: alguns Super 8 i uns 5 000 rodets de 16 mil·límetres, molt sovint provinent de donacions i col·leccions privades d’aficionats, als quals s’ajunten unes 3 500 peces de 35 mil·límetres, representant uns 2 300 llargmetratges. Les pel·lícules són emmagatzemades en uns camemberts de ferro blanc, que recorden les municions en macarrons d’una metralladora Thompson. Veritables armes de divulgació cultural, serveixen a il·luminar les dues sessions de projeccions cinematogràfiques setmanals de l’institut. A la primavera, els cine-débats de l’Institut Jean Vigo envaeixen l’esplanada de l’Arsenal, a sota de l’esquelet tremolós de l’església dels Carmelites. Les projeccions se pinten llavors d’una forma de celebració puntual al setè art, a l’aire lliure, tornant a la llum del projector unes pel·lícules originals, que han pogut a vegades escapar al sender habitual de les sales de cinema franceses. Sempre amb la mirada que el cinema obra els espais, transgredeix els tòpics i revoluciona el seu temps.
Nogensmenys, el material cinematogràfic no es restringeix a la única pel·lícula. Acompanyant les projeccions, un veritable desplegament artístic s’exprimeix en les revistes especialitzades, la Revista dels Arxius o els Quaderns de la Cinemateca, els cartells i els avanços publicitaris que venen a compartir les prestatgeries dels arxius.70 000 cartells publicitaris són conservats en els locals, que segueixen tota la història del cinema d’ençà de “l’any 0”. I fins i tot d’ençà de la prehistòria del cinema, amb com a punt de partida la tela publicitària d’un pantomima del 1982. Els cartells són minuciosament conservats en rotlles de paper japonès, sortits per les exposicions temàtiques o impresos pels catàlegs de l’institut. Al segle del numèric, aquestes tècniques de conservació contrasten amb un art visual viscut únicament a través dels ulls. El paper, les còpies i la pel·lícula recorden que el cinema és en primer un art de pintors, de dissenyadors, d’enginyers i de modelistes; un art manual abans de ser un art únicament visual, sorgit del laboratori d’un científic boig. En testimonien les 75 000 fotografies i els 33 000 dossiers de guions i de notes de rodatges, classificats segons les pel·lícules, els directors o els actors, que esperen actualment uns nous locals per poder ser arxivats.
La institucionalització de l’associació ha permès desenvolupar també tota una sèrie de xarxes i de col·laboracions, amb els fons dels arxius espanyols, en primer, que en Marcel Oms ja havia començat a desenvolupar als anys 1970. Però també fons polonesos, txecs i nacionals, treballant amb la Federació Internacional dels Arxius de Pel·lícules, les Universitats de Perpinyà i Montpeller, la cinemateca de Tolosa del Llenguadoc o encara el Museu del Cinema de Girona. Les interconnexions amb les altres institucions permeten mobilitzar una quantitat de material, sempre en moviment, a destinació de les projeccions o dels tallers pedagògics. Al nivell local, l’institut s’ha imposat una missió educativa, intervinent amb els joves dels establiments del departament a través d’un dispositiu escolar. Conscient de la seva situació geogràfica, en el passadís cultural que representa la Catalunya Nord, Jean Vigo es troba al mateix moment al cor d’un projecte transfronterer, la Memòria Fílmica del Pirineu-Mediterrani, que té com a lema “No tireu les vostres pel·lícules”, en col·laboració amb la cinemateca de Tolosa del Llenguadoc, la Filmoteca de Catalunya i l’Arxiu del So i de la Imatge de Mallorca. Sembla que l’Institut Jean Vigo hagi desenvolupat un reflex de reciclatge patològic -gairebé obsessiu- de tota mena de producte cinematogràfic. A partir del dipòsit de pel·lícules d’aficionats privats, de donacions familiars o de fons recuperats, nodreix els seus fons d’explotacions, proposant després uns muntatges temàtics. Les donacions venen a enriquir, en un segon temps, els arxius històrics de l’institut. Un treball essencial, on unes imatges descuidades han permès tornar a encendre les memòries esborrades del territori, ajudant a vegades a cicatritzar la ferida d’esdeveniments traumàtics. Les donacions varen participar a il·lustrar uns treballs memorials per exemple, amb el Museu de la Retirada de la Jonquera, o el Memorial del Camp de Rivesaltes, però també els anys desconeguts del litoral rossellonès abans dels efectes del turisme massiu. Finalment, el temps fort anual i veritable vitrina de la institució, el festival Confrontation, que aplega pel 57è any consecutiu professionals del món cinematogràfic, instal·lant-se el temps d’una setmana en les sales emblemàtiques del cinema Art Deco del centre de Perpinyà, El Castellet. Per l’any 2022, entre el 5 i el 10 de maig, una temàtica oberta a les interpretacions, “Filmar el cos”, com una invitació per tornar a trobar un contacte, pell a pell, amb un públic perdut durant els dos últims anys de privació sanitària.
Més enllà de la imatge, darrera la pantalla, el treball de l’institut proposa una veritable reutilització del material audiovisual. Jugant amb els testimonis del passat per continuar a produir, ens pregunta indirectament sobre el nostre ús de la cultura cinematogràfica. No només com a espectadors passius, ens convida a prendre part en la creació i la sensibilitat del material cinematogràfic, qüestionant el codis, desconstruint els generes i barrejant els suports de creació. Entre cinemateca, arxiu històric i treball memorial, divulgació i eina educativa, l’entitat proposa una experiència cinematogràfica que va més enllà del seu paper de consum, sobrepassant la gran pantalla.