-En una entrevista que li va fer Angelina Jolie per a la revista TIME vostè va relatar que, de xicoteta, es vestia com un xic per poder assistir a l’escola. Com va ser la seua infantesa?
Efectivament, aquella era l’única forma de poder anar a classe en una país que, aleshores, estava controlat pels talibans. Em feia dir Mohammed. Va ser la manera com vaig poder estudiar. Afortunadament, en la meua família els homes estaven convençuts que les xiques també havíem de poder formar-nos. Jo vaig estudiar dret però em vaig adonar que podia ser més útil explicant les històries d’injustícies que patien moltes dones i que, de fet, no disposaven de cap altaveu.
Abans de fundar Rukhshana Media vostè havia treballat una dècada com a periodista. El seu darrer treball abans d’emprendre aquest projecte va ser com a responsable de comunicació en l’Ajuntament de Kabul. Per què va decidir fundar Rukhshana Media?
Rukhshana Media és un mitjà de comunicació que va nàixer el novembre de 2020 per cobrir l’actualitat afgana i, sobretot, tractar els temes que afecten les dones i que, habitualment, no rebien cobertura mediàtica. El panorama mediàtic afganès està determinat per una visió androcèntrica i partiarcal. Els homes han estat i encara són els qui decideixen què és notícia i que no és notícia; marquen l’agenda. Rukshana vol transformar aquesta perspectiva i posar les dones en el centre de la notícia però també de la mirada.
El nom del mitjà no és casual: vam decidir anomenar-nos d’aquesta manera com a homenatge a Rukhshana, una jove de 19 anys, acusada d’adulteri, que va ser dilapidada pels talibans el 2015 en la província de Ghor.
-Amb l’arribada dels talibans vostè, com moltes altres persones, va haver de fugir del seu país i, en l’actualitat, resideix a Londres. Al món occidental ens van arribar les imatges de milers de persones intentant eixir de l’aeroport de Kabul. Les escenes eren realment agòniques. Com va ser la seua eixida?
Mai havia imaginat que un dia hauria de viure com una refugiada. Estic enamorada del meu país. Però quan els talibans van arribar al poder totes les dones van perdre els seus drets i la por es va estendre per tot arreu. En el meu cas, vaig rebre un correu de l’ambaixada britànica a Kabul i, a través d’aquest salconduit, vaig poder abandonar el meu país. Ha sigut l’experiència més trista que he viscut mai. M’hauria agradat poder-li dir adéu al meu estimat Kabul, però l’avió amb què vam marxar no tenia finestres. El 15 d’agost, vam perdre la legislació i les normes construïts al llarg de 20 anys, però també 20 anys de les nostres vides. Això no pot ser fàcil de cap de les maneres.
Molts periodistes com vostè han hagut de fugir del país. Tanmateix, Rukhshana Media continua en actiu. Com s’ho fan?
Moltes companyes de professió han hagut de fugir, però continuem tenint periodistes que treballen des de dins d’Afganistan. Tenim un compromís amb la informació i les persones que ens donen suport. Amb tot, però, estic molt preocupada per la seguretat de les meues col·legues i de les seus famílies. Per això intentem prendre mesures de seguretat. Jo mateixa no he aconseguit traure els meus pares del país. Tots els matins em desperto sobresaltada i el primer que faig és comprovar que no els ha passat res ni a la meua família ni al meu equip a Rukhshana.
Vostès reben avui el Premi Llibertat d’Expressió de la Unió de Periodistes. Quina és la situació de la llibertat de premsa a l’Afganistan en aquests moments?
La llibertat de premsa al meu país està en risc seriós. Més de 500 mitjans de comunicació han hagut de tancar des que els talibans van accedir al poder. Centenars de periodistes, tant homes com dones, han perdut les seues feines. Centenars de mitjans han hagut d’establir els seus centres d’operacions fora de les fronteres del país. A hores d’ara, els periodistes que han tingut la valentia de quedar-se dins d’Afganistan treballen en unes circumstàncies complicadíssimes. A hores, contar la veritat pot costar-los la vida, un empresonament o la tortura. Les dones periodistes estan especialment en risc. Estan desapareixent del panorama mediàtic afganès simplement pel fet de ser dones.
Per vostès, continuar informant ha de ser un esforç titànic.
Ho és, però necessitem contar les històries de les dones i les xiquetes que viuen, en aquests moments, un context d’apartheid pel seu gènere. A hores d’ara, les dones tenen molt difícil estudiar o fins i tot triar la forma de vestir-se. A Rukhshana volem explicar què significa perdre no només els teus drets, sinó també la teua feina i la teua identitat social. La prohibició per a les dones de practicar esport; la imposició del hijab; els matrimonis forçats; els assassinats sense resoldre,... Són coses que nosaltres no podem deixar d’explicar.
Al món occidental l’arribada al poder dels talibans va ocupar els primers llocs de les notícies l’estiu passat. A hores d’ara, però, la invasió d’Ucraïna per part de Rússia acapara tota l’atenció política i mediàtica. Tem que la situació a l’Afganistan acabe sent ignorada per la comunitat internacional?
Efectivament, amb la invasió d’Ucraïna, la comunitat internacional s’ha oblidat de l’Afganistan. De fet, després de la guerra d’Ucraïna, l’actitud dels països cap als refugiats afganesos ha canviat. Aquesta diferència de tracte em fa molt trista i ens fa sentir que som persones inferiors, amb menys drets. La comunitat internacional hauria de tenir present que les persones sol·licitants d’asil tenim les mateixes necessitats ara que abans de l’esclat de la guerra a Ucraïna. Cap demandant d’asil afganès no ha tingut les facilitats que sí han tingut els ucraïnesos. Per suposat que comprenem les seus dificultats i pensem que se’ls ha d’ajudar. Però nosaltres som víctimes involuntàries d’una discriminació.
Confia que algun dia podrà tornar al seu país?
Compto els dies que em falten per poder tornar al meu país. Si aconseguisc sentir-me segura a l’Afganistan, hi vull viure. És difícil descriure l’enyorança i el malestar interior que et genera haver de viure lluny del teu país.