La victòria d’Emmanuel Macron a les eleccions presidencials franceses ha suposat un general alè, no tant pel seu èxit com per la derrota de la candidata ultradretana, Marine Le Pen. Durant la campanya, el candidat d'En Marxa va fer contínues referències a la necessitat d'una Unió Europea (UE) forta. De fet, d'ençà que creà el seu moviment, el 2016, aquest ha estat un dels eixos ideològics característics: la defensa aferrissada del màxim poder per a la UE, un camí que cal que França –sol explicar – ha de seguir fent de la mà d'Alemanya. És ben possible que aquesta aposta política sigui l'única que de bon de veres resulta inequívoca dels primers cinc anys de gestió presidencial. La resta s'ha vist sotmesa a contradiccions més o menys intenses en l'àmbit social -en el qual és acusat per l’esquerra de ser de la dreta sense complexos-, l'econòmic –se li retreu que digui ser liberal però que a la vegada es mostri fortament intervencionista en àmbits que considera estratègics –, a més, entre d’altres, de tenir una actuació erràtica en immigració.
En el debat cara a cara amb Le Pen —per a la segona volta dels comicis a l’Elisi— la part dedicada a la política exterior fou on amb més contundència Macron acorralà la candidata ultra. No li deixà cap escletxa sense atacar. Que si el seu partit havia rebut crèdits de la banca russa, que si s’havia arrenglerat amb Vladímir Putin en no poques ocasions, que volia sortir de la UE i que encara que ara hagi rectificat segueix sense tenir una idea clara de què voldria al respecte... Sobre tots els atacs del president contra l’aspirant sobrevolava una de les apostes més controvertides de Macron: que la UE assumeixi d’alguna manera que la Force de frappe —“força de xoc”, literalment, fa referència al poder armamentístic nuclear francès— és també de la Unió i que, per tant, la resta de països socis se n’haurien de corresponsabilitzar d’alguna manera. El destinatari del missatge presidencial és clarament Alemanya. Així ho va dir el 2020 i hi va insistir el mes de febrer passat, quan ja veia que la crisi d’Ucraïna s’estava complicant en excés.
Es tracta d’una qüestió que és molt probable que sigui l’eix fonamental de la política exterior de Macron per al segon mandat: assolir que Alemanya debati i en el seu cas assumeixi que s’ha d’implicar en el manteniment i eventualment el reforçament de la Force de frappe, perquè, encara que segueixi sent francesa, estigui a disposició de la defensa de tots els països de la UE. Cal recordar que París és l’únic membre de l’associació que disposa de caps nuclears, atès que el Regne Unit ja no fa part del club europeu. En el fons, segons han interpretat diversos mitjans de comunicació, el que proposa el resident de l’Elisi és —sense dir-ho expressament— que els altres països ajudin econòmicament a mantenir —i, si fos el cas, a reforçar— l’arsenal nuclear a canvi no ja del compromís polític —que se dona per fet que ja existeix— d’usar-lo com a resposta a una agressió d’igual naturalesa a qualsevol aliat, sinó fins i tot podria implicar cedir alguns d’aquests enginys a governs europeus —per exemple amb la condició de doble clau, és a dir que no el pugui usar sense l’acord de París— per repartir la força nuclear i, així, incrementar la capacitat de dissuasió continental.
“Necessitem una Europa més forta i integrada. I perquè Europa avanci, necessitem un eix francès-alemany de confiança. El que férem amb la cancellera Merkel ho estem fent avui amb el canceller Scholz”, assegurà Macron durant el debat amb Le Pen. En aquesta aposta política de l’Elisi, de reforçament de la UE, el paper de la defensa nuclear pot resultar ser una de les claus principals.
La ‘Force de frappe’
La idea de crear el seu propi arsenal nuclear va sorgir a mitjans de la dècada de 1950. Però no es concretà fins al 1960, quan així ho ordenà el president Charles de Gaulle. Des dels temps de la Segona Guerra Mundial, el cap de l’Estat francès desconfiava del paper dels Estats Units com a defensor del món lliure, en general, i de la llibertat francesa, en particular. Així que tot d’una que tornà al poder, el 1959, desenvolupà un programa propi d’armes nuclears. Sense dissimular-ho, el veterà general parlava de la necessitat de la “independència francesa” davant de la superpotència americana, voluntat que es concretava en tots els àmbits —cultural, econòmic...— i sobretot en el de la de política exterior. A la pràctica es tractava també de la independència francesa de l’OTAN, organització de defensa conjunta de la qual en feia part des de la seva creació, el 1949, però d’on el 1966 De Gaulle decidí retirar-se del comandament militar —el que decideix les estratègies a seguir—, tot i que políticament França seguí fent part de l’associació. A partir de 1993, amb Bill Clinton a la Casa Blanca i Jacques Chirac a l’Elisi, les relacions entre Washington i París milloraren força, quant a col·laboració militar. A poc a poc la bona sintonia s’anà intensificant fins que el 2009, amb Nicolas Sarkozy a la presidència, França es reintegrà en el comandament militar de l’OTAN, tot i que amb condicions que asseguren la seva independència a l’hora de decidir sobre el seu arsenal nuclear.
Amb els Estats Units de la mà de Donald Trump, a partir de 2017, actuant al marge de la UE i amb la Gran Bretanya abandonant el vaixell comunitari europeu, Macron recuperà la idea tradicional de Charles de Gaulle de la independència nuclear de França, ara adaptada a la realitat de la Unió Europea. Així, començà a identificar la fortalesa de la UE amb disposar d’una defensa pròpia, perquè els interessos de Washington no sempre han de coincidir per força amb els europeus continentals.
No va ser fins a principis del mes de febrer de 2020 quan l’inquilí de l’Elisi aprofità un discurs oficial que va fer a l’Escola Reial Militar, a París, per desplegar formalment i públicament el que és la seva aposta de futur. Deia el 7 de febrer d’aquell any que —segons informava France 24— els europeus no poden ser “simples espectadors” de la cursa armamentística mundial i que si bé és favorable a una “agenda internacional de control d’armaments”, la realitat s’imposa i que, per tant, cal que “França mobilitzi els seus socis europeus per fer les bases d’una estratègia comuna”. Al seu entendre, el món s’enfronta a una “competició global” entre les grans superpotències, que provoca “una erosió global accelerada de l’ordre jurídic intencional”, cosa que obliga la UE a adoptar les mesures necessàries per gaudir d’una “major autonomia estratègica”. Amb més claredat: “França està convençuda que la seguretat a llarg termini d’Europa passa per una aliança forta amb Estats Units”, però afegí que “la nostra seguretat passa també, inevitablement, per una major capacitat d’acció autònoma dels europeus”. Encara amb més concreció: “La capacitat nuclear francesa reforça la seguretat d’Europa pel fet d’existir i té també una dimensió autènticament europea”. Per tant, es declarà convençut que els altres països que ho vulguin s’han de poder unir “a les forces franceses de dissuasió”.
Des del Govern alemany, presidit per Angela Merkel, alguns portaveus expressaren extraoficialment als mitjans de comunicació del país i a diversos francesos la seva “sintonia essencial” amb la idea de la capacitat de dissuasió autònoma de la UE.
Després, la pandèmia sepultà durant la resta del 2020 el debat que només s’havia encetat. L’any passat, però, amb la creixent mobilització de tropes russes a prop de la frontera d’Ucraïna, Macron tornà a insistir en la seva idea. A Washington hi havia hagut el canvi de l’administració federal, ara amb Joe Biden al capdavant, un demòcrata que a priori pareixia més sensible als interessos europeus. Però la tensió creixent amb Rússia indicava que si més no Macron no veia del tot igual que Biden el conflicte potencial. I, de fet, des que Putin ordenà la invasió del país veí, ha resultat evident que l’Elisi no analitza l’enfrontament del tot igual que la Casa Blanca.
Quan a mitjan febrer passat la tensió a la frontera russa amb Ucraïna creixia desmesuradament i el perill bèl·lic començava a ser una preocupant possibilitat, se celebrà —del 18 al 20 d’aquell mes— la Conferència de Seguretat de Munic —un fòrum independent creat el 1963 que anualment reuneix centenars d’experts, ministres i caps d’executius i d’estat per analitzar el moment de la seguretat internacional—, en la qual Macron aprofità per recuperar oficialment la seva idea expressada en públic dos anys abans.
El cap de l’Elisi, en el discurs que llegí a la dita Conferència, insistí en l’eix Berlín-París com a essència de la UE i, per tant, que calia activar a Alemanya el debat que no s’acabà d’encetar el 2020 sobre la possibilitat que el país assumeixi, d’alguna manera, que la Force de frappe sigui, de fet, la pròpia de tota la Unió. El dia 2 la cadena de ràdio i televisió internacional alemanya DW —Deutsche Welle— reconeixia que el debat “no serà gens senzill” en el país. Contextualitzava que el cost econòmic de “modernitzar” els caps nuclears francesos costarà “els pròxims anys uns 35.000 milions d’euros”, cosa que en un país com França, “amb un deute del 100% del seu PIB” —en realitat és del 112,9%—, el manteniment de la Force de frappe resulta ser “una vertadera gesta”. I afegia: “No és d’estranyar que ja a l’any 2007 el president Nicolas Sarkozy oferís a Alemanya cofinançar el costós sistema de protecció. Berlín s’hi va negar”.
El ministre d’Afers Exteriors teutó, Heiko Mass, va ser l’únic interlocutor oficial que contestà la invitació francesa. Ho feu, com sol aconsellar el protocol diplomàtic en aquestes ocasions, sense dir que sí ni que no, procurant no disgustar el soci que vol que la UE sigui militarment més autònoma dels Estats Units alhora que feia vots per mantenir la col·laboració amb Washington: “Acceptarem aquesta invitació al diàleg estratègic”, assegurà, però afegint acte seguit que no creu que “allunyar-se dels Estats Units” sigui un camí factible.
Val a dir que, tal com recordava DW, “Macron no va presentar a Munic plans específics” sinó que únicament es limità a demanar un debat sobre “una defensa més forta per a Europa”. Per tant, es podria concloure que tot està molt verd. Tanmateix, per ventura, seria una interpretació equivocada: “És possible que Berlín i París hagin avançat més del que se sap públicament en les converses sobre el tema nuclear”, deia la ràdio i televisió alemanya citada, i afegia que en un recent informe del Parlament alemany diversos experts en defensa “no descartaren que ambdós països hagin agregat algun paràgraf secret sobre aquest punt” en la renovació del tractat d’amistat que firmaren l’any passat. Així mateix, DW feia referència a una enquesta sobre el particular, feta per la Fundació Körber —dedicada a temes d’anàlisi internacional—, que assegurava que el 40% dels alemanys estan a favor d’un paraigües nuclear francogermànic, mentre que només el 22% està d’acord amb un d’igual amb els Estats Units.
Quatre dies després de finalitzar la Conferència de Seguretat esclatava la guerra, quan Rússia envaïa Ucraïna. Una nova situació respecte a la defensa europea que probablement ajudarà a impulsar el debat que vol Macron. •
• Geografia de l’armament nuclear
Nou països del món disposen d’armes nuclears: Corea del Nord, Israel, Índia, Pakistan, Regne Unit, França, Xina, Estats Units i Rússia. El nombre total dels enginys de mort massiva ascendia a principis d’aquest 2022 a 12.700, segons les dades fetes públiques per la Federació de Científics Estatunidencs (FAS, per les seves sigles en anglès). El 2019 l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm estimava que hi havia a tot el món 13.865 armes nuclears. Per tant, el nombre total disminueix, però no cal caure en l’engany quantitatiu. Es desmantellen les armes més obsoletes i se’n creen de noves que són molt més eficients. Aquest mateix Institut ja advertia fa tres anys que tots els estats que tenien aquesta tecnologia “continuen modernitzant els seus arsenals nuclears”.
Segons la FAS, del total existent, 9.400 bombes nuclears estan emmagatzemades en arsenals militars, en disposició de ser instal·lades en míssils, avions, vaixells i/o submarins. D’aquestes, 3.730 estan en disposició operativa, és a dir ja es troben desplegades, i 2.000 estan “llestes per ser utilitzades” de forma immediata. La resta són les més obsoletes i formen la bossa de la qual es van desmantellant progressivament.
Diu la mateixa font que, dels països que tenen aquest tipus d’arsenal, Corea de Nord és el que disposa de menys bombes nuclears. A principis de 2022 eren 20 en situació de “reserva/sense desplegar”, és a dir, emmagatzemades en els arsenals: Israel en disposa de 90 en la mateixa disposició; Índia compta amb 160, també sense desplegar —en aquest cas la FAS alerta que en 2019 en tenia entre 130 i 140, per tant està clar que està incrementant força el seu arsenal nuclear. El país veí —i tradicional enemic—, Pakistan, en té 165, igualment estotjades en els arsenals; en el Regne Unit n’hi ha 225, de les quals 120 estan desplegades; França presenta 290 armes nuclears, quasi totes desplegades (280) ; Xina disposa de 350 bombes d’aquestes característiques, una xifra que pot resultar baixa, però cal tenir present que n’està fabricant a marxes forçades. Al respecte, segons la FAS, en els últims tres anys —de 2019 a 2021— se n’han fabricat 60 i adverteix que el ritme de fabricació “s’està accelerant”. Estats Units té 5.428 armes d’aquesta condició —el 2019 eren 6.185—, de les quals 1.644 estan desplegades tant en el seu país com en d’altres; i, finalment, Rússia, atresora 5.977 d’aquests enginys de mort massiva, dels quals en té desplegats 1.588.