En el darrer tram del segle XIX el capitalisme industrial dels Estats Units vivia entre l'opulència i les crisis recurrents. Com a Europa, cada crisi suposava un sotrac per als empresaris i un infern per a la mà d'obra que quedava sense feina. I quan en tenien, de feina, els treballadors estaven sotmesos a la disciplina que els imposava l’empresari. La mà d'obra esdevenia una simple peça més de l'engranatge industrial. Amb gairebé els mateixos drets que una màquina. Si calia que fes moltes hores, les havia de fer. L'objectiu era el benefici de l'empresa. Res més interessava. Així que les jornades laborals eren extremadament llargues. Depenien de cada empresa, però en general superaven amplament les dotze hores.
En aquell context, a diferents ciutats industrialitzades dels Estats Units els incipients moviments obrers exigien que s'imposés la “norma de les vuit hores”, basada en “vuit hores per treballar, vuit per descansar i vuit per dormir”. El 1886 en efecte el president Andrew Johnson va decidir establir les 8 hores, però bona part dels estats -en especials els més industrialitzats- trobaren escletxes legals per permetre pel seu compte jornades de feina superiors.
Chicago 1886. Entre les ciutats industrials on més es deixava notar el moviment obrer s'hi trobava Chicago, que a la dècada de 1880 era la segona localitat més poblada del país. El dia 1 de maig de 1886, dotzenes de milers d'obrers es declararen en vaga, exigint les vuit hores. En alguns centres ja s'havien esdevingut parades de producció des de dues setmanes abans. Una de les fàbriques afectades era la McCormik, de maquinària industrial, a la qual la resposta del patró davant la vaga fou contractar esquirols, o mà d’obra per rebentar l’aturada obrera. El 2 de maig, després que una manifestació d'unes 50.000 obrers hagués estat dissolta amb salvatge violència per la policia , davant les portes d'aquesta fàbrica es concentraren diversos líders obreristes que feren enceses proclames en contra de l'empresa i dels esquirols. Quan sonà la sirena de canvi de torn per als esquirols, una part d'aquests que sortien de la feina i els vaguistes s'enfrontaren a cops. Aleshores aparegué la policia que sense cap avís disparà i assassinà a 6 obrers.
Com a protesta, es convocà per al dia 4 a la tarda una gran concentració obrera a la plaça Haymarket. L'acte es desenvolupà pacíficament, però quan acabà, cap a les 21:30, una gernació -uns 20.000 obrers - seguí allà concentrada. Aleshores el comandament de la policia desplaçat in situ -al capdavant d'unes 180 agents– ordenà que els concentrats es dissolguessin i, sense esperar resposta, carregà. Quan aparegueren les porres i s'iniciaren els enfrontaments, un artefacte explosiu esclatà i matà un policia -en va ferir un grapat més– i acte seguir la resposta uniformada fou traure els revòlvers i començar a disparar contra els obrers. No es conegué mai el nombre de morts i ferits. Dotzenes, estimà la premsa. El governador declarà l'estat de setge i el toc de queda a la ciutat, amb el resultat de centenars d'obrers detinguts, torturats, milers d'acomiadats de la feina per sospitosos de ser sindicalistes. La immensa majoria dels represaliats foren immigrats europeus. La premsa més conservadora animà les autoritats a “penjar els estrangers” i els “anarquistes”.
Mes i mig després, el 21 de juny, s'inicià el judici a 31 obrers considerats responsables de la violència. Finalment només 8 van condemnats. La resta van ser exonerats davant l'evidència que els atestats policials eren una infame suma d'invencions, exageracions i mentides. Ni tan sols hi havia proves en cap dels casos dels condemnats i clarament se'ls volia castigar pel seu activisme anarquista. Tres van ser penats amb presó i cinc foren destinats a morir a la forca.
L'execució dels cinc innocents -perquè mai es va provar cap culpabilitat– pel simple fet de ser activistes obrers i anarquistes es convertí immediatament en un crit de resistència sindical arreu d'Amèrica i Europa. Els “màrtirs” -tal i com foren coneguts a partir d'aleshores per la premsa obrerista – no moriren per res. Fruit de l'impacte dels fet de Chicago, abans d'acabar l'any diversos sector patronals acceptaren la jornada de 8 hores per a centenars de milers d'obrers a diferents estats, i els anys següents passà igual a d'altres indrets dels Estats Units.
Des de llavors el moviment obrer celebra cada 1 de maig com la diada del treballadors. No per tot, però. Curiosament no als Estats Units, on el Dia de la Feina és l'1 de setembre, està deslligat de la càrrega sindicalista de la festa del treball de la primavera i no té cap relació amb els fets de Chicago.