El 12 de juliol del 2018, a dos quarts de nou tocats, Donald Trump va dir al seu assessor de seguretat, John Bolton: “Vol fer història, avui?”. El president dels EUA havia passat la nit a l’ambaixada nord-americana de l’OTAN a Brussel·les, l’esperava un dia de cimera i tenia ganes que passessin coses.
El sopar de la nit anterior amb els caps d’Estat i de govern de l’aliança transatlàntica l’havia posat de mal humor: novament la majoria de socis de l’OTAN no s’havien compromès a destinar més diners a la defensa. A més a més, la cancellera alemanya, Angela Merkel, continuava negant-se a aturar la construcció del gasoducte Nord Stream 2. “Deixarem l’aliança”, va anunciar Trump als seus perplexos assessors i, en referència a Vladímir Putin, va afegir: “No entrarem en combat amb algú que rep diners d’altres països de l’OTAN”.
Bolton, com explica a les seves memòries, es va preguntar si havia de dimitir aquell mateix dia en cas que Trump fes efectiu el seu pla. Però, juntament amb el responsable d’Exteriors, Mike Pompeo, Bolton va aconseguir dissuadir una vegada més el president de fer sortir els EUA de l’OTAN. Ara bé, en cas que Trump torni a la Casa Blanca amb les eleccions del 2024, el final de l’aliança podria estar escrit. “Si hagués obtingut un segon mandat, probablement hauria dit adeu a l’OTAN”, va dir Bolton a començament de març. “I em penso que Putin esperava que passés justament això”.
La guerra a l’est d’Europa ha destapat molts autoenganys. Com ara que la idea que el subministrament de gas rus no es podia utilitzar com a arma política. O la creença que les fantasies de superpotència de Putin només eren el típic folklore del Kremlin. “Qui utilitza la violència per modificar les fronteres ho tornarà a fer”, ha dit el canceller Olaf Scholz. “I per això ens hem d’enfortir junts perquè això no passi”.
En els propers anys, el canceller vol destinar 100.000 milions d’euros a la capacitat de defensa d’Alemanya. La ministra d’Exteriors, Annalena Baerbock, ha promès per a final d’aquest any una estratègia de seguretat nacional en què s’han de definir els interessos alemanys: fins ara no hi havia ni tan sols això.
Ara, però, ja s’entreveu la gran dificultat que podria suposar trobar una resposta convincent a la pregunta vital de la seguretat d’Europa. Què s’ha de fer si els EUA es retiren de l’OTAN i deixen Europa sola davant d’un dictador que infringeix totes les normes i que fa massacrar civils sense miraments?
Aquesta és una qüestió que de moment ocupa més els think-tanks nord-americans que el govern alemany. Un cop més, a Berlín s’instal·la la negació de la realitat. “Sincerament, ja em va desconcertar la passivitat amb què Alemanya va reaccionar a l’elecció de Trump el 2016”, diu Max Bergmann, que treballa al Center for American Progress, un think-tank proper als demòcrates amb seu a Washington. “Els europeus fan com si no hagués canviat res i com si, en cas de crisi, els nord-americans sempre haguessin de córrer a ajudar-los”.
Això potser serà així mentre a la Casa Blanca hi hagi Joe Biden. Però el president, de 79 anys, obté uns mínims històrics a les enquestes i tampoc es preveu que per a les eleccions del novembre del 2024 els demòcrates trobin cap candidat prometedor.
Al Partit Republicà, en canvi, hi ha una ala dura que voldria sortir de l’OTAN. Dimarts, a la Cambra de Representants 63 diputats republicans van votar en contra d’una resolució amb què es reafirmava el suport dels EUA a l’OTAN. L’endemà, el Pew Research Center va publicar una enquesta en què el 82% dels votants demòcrates afirmaven que creien que els EUA es beneficien de pertànyer a l’aliança atlàntica, mentre que dels republicans només ho creien el 55%. No és cap idea descabellada que Trump faci campanya amb una proposta explícita anti-OTAN i que pugui guanyar les pròximes eleccions, assegura Michael O’Hanlon, que fa recerca a la Brookings Institution, a Washington, i forma part de la Junta sobre Polítiques de Defensa del Pentàgon. “En aquest cas, Europa hauria d’abordar qüestions molt fonamentals, una de les quals podria ser la construcció d’una estratègia de dissuasió nuclear europea”.
Aquest és un tema que fa dècades ja va generar debat a Alemanya. Als anys cinquanta, el canceller Konrad Adenauer i el seu ministre de Defensa, Franz Josef Strauẞ, van negociar amb França i Itàlia la fabricació d’una bomba atòmica europea. El novembre del 1957, Strauẞ va signar un acord secret amb els seus homòlegs de París i Roma. Volien que Europa no fos dependent de la protecció nuclear nord-americana. Tanmateix, el pla va ser desbaratat per Charles de Gaulle, que a mitjan 1958 va assumir la presidència francesa i s’estimava més tenir armes atòmiques pròpies. Després d’això, la idea d’una potència nuclear europea comuna mai més va agafar embranzida, cosa que va contrariar molt Strauẞ, que fins a la seva mort va considerar que era un error que l’exèrcit alemany depengués dels EUA en matèria d’armes atòmiques.
Però Strauẞ es va anar quedant sol amb les seves ganes de tenir la bomba. Als anys vuitanta, la Doble Decisió de l’OTAN va fer sortir centenars de milers de persones al carrer. L’oposició en el si de l’SPD al rearmament amb míssils nord-americans Pershing era tal que el 1982 va ser un dels factors que van fer caure el canceller Helmut Schmidt. El 2010, l’aleshores ministre d’Exteriors, Guido Westerwelle, volia convertir Alemanya en una zona lliure d’armes nuclears. Els nord-americans havien de retirar les seves armes nuclears que estan emmagatzemades a l’aeròdrom militar de Büchel. Fins fa poc destacats socialdemòcrates com el cap del grup parlamentari, Rolf Mützenich, han impedit que l’exèrcit alemany adquireixi nous avions de combat que en el marc de l’anomenada compartició nuclear també podrien llançar aquestes bombes atòmiques nord-americanes. I ara la UE s’hauria de plantejar convertir-se en una potència nuclear?
En qualsevol cas, amb la invasió de Putin el govern alemany ja ha decidit comprar avions de combat nord-americanes F-35. Aquests aparells podrien portar caps nuclears nord-americans fins ben endins d’un territori enemic. “La dissuasió nuclear de l’OTAN ha de continuar sent creïble”, va dir Baerbock a l’inici del debat sobre l’estratègia de seguretat nacional. Però tanmateix, totes les reflexions del govern parteixen de la base que es podran continuar refiant de l’OTAN i de Washington, cosa que veient l’evolució als EUA és una posició irresponsable. “És objectivament possible que als EUA arribi al poder un president que torni a qüestionar l’OTAN i, per tant, la protecció nuclear nord-americana d’Europa”, diu Ekkehard Brose, president de l’Acadèmia Federal de Polítiques de Seguretat, amb seu a Berlín. “Això ens ha de preocupar”.
La independència de les armes nuclears nord-americanes pot acabar sent més perillosa que la dependència del gas rus. Putin té el quart exèrcit més gran del món i compta amb 900.000 soldats armats. L’exèrcit alemany només té 180.000 homes i dones. El prestigi de les tropes russes s’ha vist afectat notablement des que a Ucraïna ni tan sols han aconseguit conquerir Kíiv.
Ara bé, el seu potencial amenaçador no es basa només en els tancs i l’artilleria, sinó també en els gairebé 6.000 caps nuclears amb què es podria destruir Europa. En l’arsenal nuclear rus també hi ha “armes nuclears tàctiques”, amb una potència explosiva comparativament baixa, que es podrien utilitzar contra tropes enemigues o sobre territori inhabitat per fer rendir l’adversari.
“El fet que de moment Putin no hagi jugat la carta nuclear a Ucraïna demostra que l’OTAN és forta”, diu Maximilian Terhalle, professor visitant de Ciències Polítiques al King’s College de Londres. Però la capacitat de dissuasió nuclear de l’OTAN es deu gairebé exclusivament als EUA, que tenen prop de 5.400 caps nuclears de diversa magnitud a les seves reserves, els quals poden apuntar cap a l’objectiu amb diversos sistemes de suport: míssils intercontinentals, bombarders indetectables per radar o míssils de creuer.
Com que fa anys que l’orientació estratègica dels EUA es dirigeix cap a la Xina, Terhalle aposta pel fet que Europa creï la seva pròpia capacitat nuclear. El desembre del 2018, juntament amb l’assessor polític francès François Heisbourg, va demanar que França ampliés la seva limitada capacitat atòmica i així protegís també aquells països europeus que no disposen d’armes nuclears. “Aquest compromís també podria incloure que es despleguessin avions de combat francesos que poden portar bombes atòmiques en diversos països europeus de l’OTAN de manera alternada, per exemple a Alemanya”, escrivien els dos experts. Aleshores aquella idea només va generar enrenou en cercles especialitzats en les polítiques de seguretat. Però això ara ha canviat.
“L’agressió de Putin a Ucraïna i les seves amenaces nuclears ens han fet tornar a prendre consciència de manera clara de la importància que tenen per a la nostra seguretat l’OTAN i la protecció nuclear que ens ofereix”, diu Christoph Heusgen, exassessor sobre polítiques de seguretat de la cancellera Merkel. “Però també veiem que els EUA consideren que el principal perill és la Xina, i nosaltres hem de tenir en compte possibles evolucions de política interna als EUA”.
Això és una manera de dir diplomàticament que ens hem d’armar per a un escenari en què ja no puguem refiar-nos dels nord-americans. Heusgen va assessor Merkel durant dotze anys a la cancelleria i és un dels experts en polítiques de seguretat amb més experiència d’Europa. L’estiu del 2017, mig any després que Trump arribés al poder, Heusgen va ser enviat com a ambaixador alemany a l’ONU, a Nova York, i ara presideix la Conferència de Seguretat de Munic. El període a l’East River li va fer prendre consciència del fet que les antigues certeses transatlàntiques ja no eren vàlides. Per aquest motiu, entre altres, ara proposa que els europeus s’armin.
Els europeus han d’estar disposats a fer molt més per la dissuasió i la defensa, diu Heusgen. El paquet de 100.000 milions d’euros per a l’exèrcit alemany, afegeix el diplomàtic, és absolutament necessari. “Però jo crec que a més també hauríem d’iniciar un diàleg estratègic amb França sobre com els europeus podem col·laborar en la dissuasió nuclear contra Rússia. Un model seria que els governs alemany i d’altres països de la UE es comprometessin a participar econòmicament en la capacitat nuclear francesa, sempre que a canvi tinguessin dret a participar en les decisions de planificació i utilització de les armes atòmiques franceses”.
A Heusgen li agradaria que les converses estiguessin integrades en els esforços per crear una veritable unió política que continués sent un aliat dels EUA. Perquè sap, evidentment, que a París sempre hi ha la temptació de desacoblar-se de Washington. No fa gaire, el president francès, Emmanuel Macron, va declarar que l’OTAN estava “en mort cerebral”: unes paraules que a Berlín molts van trobar extremadament desafortunades. Perquè quin sentit té malparlar deliberadament de l’aliança de defensa transatlàntica? Per a Heusgen crear una capacitat nuclear d’àmbit europeu no seria un objectiu en si mateix, sinó una garantia per si l’OTAN es desintegra.
D’ençà del Brexit, França és l’única potència nuclear de la UE. Els altres 26 països membres es van comprometre en el marc del Tractat de No-Proliferació d’Armes Atòmiques a no desenvolupar armes nuclears. A més, Alemanya es va comprometre, en virtut del Tractat Dos més Quatre, a no fabricar ni adquirir armes de destrucció massiva. Per aquesta raó, la via més senzilla seria que França europeïtzés la seva Force de frappe.
Tanmateix, els problemes comencen ja amb les qüestions tècniques. França té uns 300 caps nuclears. En teoria, amb això n’hi ha prou per a una dissuasió efectiva. Però, en realitat, com a plataforma de llançament per a les armes nuclears franceses, tan sols hi ha quatre submarins disponibles, dels quals normalment només dos estan operatius. Els experts en seguretat tenen dubtes que una flota tan petita sigui suficient per deixar clar a Putin que després d’un primer atac hauria de fer front a un segon de devastador. Els EUA disposen només de divuit submarins de la classe Ohio, amb potència nuclear; cadascun disposa de plataformes de llançament per a 24 míssils intercontinentals.
La situació es veu agreujada encara més pel fet que França només disposa d’armes nuclears estratègiques. Un míssil francès del tipus M51 té capacitat per a fins a sis caps nuclears, dels quals cadascun té una força explosiva de cent quilotones de TNT: vuit vegades el que tenia la bomba que els EUA van llançar sobre Hiroshima el 6 d’agost del 1945. Rússia, per contra, també disposa de petits caps tàctics, l’ús dels quals pot servir per obligar l’adversari a rendir-se: una manera d’actuar que els experts militars occidentals anomenen “escalar per desescalar”.
A la Nuclear Posture Review publicada pel Departament de Defensa dels EUA l’any 2018, es diu que Rússia no tan sols ha ampliat considerablement el seu arsenal nuclear, sinó que també ha previst la possibilitat d’un atac nuclear limitat. Per això el president nord-americà necessita una bona quantitat d’armes atòmiques per poder contraatacar de manera flexible.
Això la Force de frappe francesa de moment no ho pot fer. “Si volen dissuadir de manera efectiva un país com Rússia, han de disposar d’opcions flexibles”, diu Oliver Thränert, que dirigeix el Center for Security Studies de la Universitat Politècnica Federal de Zuric. Segons Thränert, sense aquesta flexibilitat Rússia podria forçar Europa a rendir-se ràpidament. Perquè París només podria respondre al llançament d’un petit cap nuclear rus amb una gran arma estratègica, amb la qual cosa s’arriscaria al fet que en un contraatac quedés destruïda tota l’Europa occidental. I quin president voldria això?
Evidentment seria possible que França, amb l’ajuda dels socis europeus, ampliés i diversifiqués la seva potència nuclear. “El problema d’una dissuasió nuclear comuna no seria l’ampliació tècnica dels mitjans disponibles actualment”, diu Heisbourg, de la Fondation pour la Recherche Stratégique de París. “El problema seria la cadena de comandament: qui decideix quan i amb quins objectius? Però això requereix una estratègia comuna i planificació política”.
I d’això no n’hi ha. Les bombes atòmiques són el nucli de la sobirania francesa. La Force de frappe va crear-se durant la presidència de De Gaulle, que sent tinent coronel va veure com la primavera del 1940 la Wehrmacht envaïa el seu país. Les armes atòmiques havien de servir perquè França no hagués de viure mai més una humiliació com aquella. Per això De Gaulle sempre va ser contrari a confiar en altres països en matèria de defensa. L’any 1966 va fer sortir França de l’estructura de comandament militar de l’OTAN. El país no s’hi va reintegrar fins al cap de 43 anys, amb el president conservador Nicolas Sarkozy. Encara ara París no forma part del grup de planificació nuclear de l’OTAN, que entre altres coses dissenya escenaris d’utilització d’armes nuclears.
Això sol ja fa palès com serà de complicat que les armes nuclears franceses es posin al servei d’Europa. França està realment disposada a amenaçar amb armes nuclear en cas d’un atac a Polònia i Letònia? O fins i tot a utilitzar-les? En teoria, qualsevol membre de la Unió Europea està obligat a prestar ajuda a un altre en cas que aquest sigui atacat, igual com passa amb l’OTAN. “En cas que el territori nacional d’un Estat membre sigui atacat, la resta d’Estats membres han de prestar tota l’ajuda i el suport possibles”, es declara en l’article 42 del Tractat de la Unió Europea. Aquestes paraules tenen molta força, però poden significar que l’ajuda es limiti a mantes i benes.
La Force de frappe enforteix la seguretat a Europa tan sols amb la seva existència “i també té una dimensió europea”, va dir el president Macron el febrer del 2020 en un discurs inaugural a l’Escola Militar de París. Clément Beaune, secretari d’Estat per als Assumptes Europeus del Ministeri d’Exteriors francès, va afegir posteriorment que es podia debatre amb els alemanys sobre la dissuasió nuclear.
Macron fa anys que reclama una política comuna de seguretat i defensa que faci que Europa sigui menys dependent dels EUA i l’OTAN. El setembre de l’any passat, quan Austràlia va rescindir un contracte sobre submarins amb França i va tancar un negoci amb els EUA i el Regne Unit, Beaune va qualificar la situació com un “senyal d’alarma per als europeus”. La invasió de Putin, va dir més endavant, és un electroxoc. “Aquesta guerra portarà transformacions radicals”.
Però quines? En ocasions passades, els alemanys han tingut experiències més aviat decebedores amb Macron i els francesos. A Nova York els diplomàtics alemanys han vist com, d’una banda, París elogiava públicament la col·laboració europea, mentre a l’ONU frustrava qualsevol intent de convertir la plaça francesa al Consell de Seguretat en una plaça europea. Fins ara no hi ha hagut per part de Macron cap oferta autèntica per a una compartició nuclear, diuen des de cercles de seguretat de Berlín.
D’altra banda, els alemanys no s’han ocupat mai realment de les qüestions estratègiques. Un problema és que el nombre d’experts en armes atòmiques fins i tot en les institucions especialitzades és molt limitat, diu Ekkehard Brose, president de l’Acadèmia Federal de Polítiques de Seguretat. Però això, com tantes altres coses, aviat podria canviar. “Abans qui parlava de la necessitat de la dissuasió estava a la defensiva. Ara, quan algú diu que necessitem opcions nuclears, per exemple per protegir-nos del xantatge rus, veu que la població i els polítics l’escolten amb les orelles ben obertes”.
A Berlín hi ha l’esperança que, després de les eleccions presidencials a França, finalment s’iniciï un debat estratègic. Com que Macron continuarà a l’Elisi, “Olaf Scholz s’ha d’asseure amb calma amb parlar amb ell i ha de sondejar quines possibilitats hi ha”, diu un assessor polític de Berlín. En cas que França no estigui disposada a ampliar la protecció nuclear a tota la UE, una opció seria que alguns països avancessin en el marc d’una major col·laboració. No seria ni de bon tros una solució ideal. “Però per algun lloc hem de començar”.
Traducció d'Arnau Figueras