A Carla Simón només li han calgut dues pel·lícules —i quines dues— per confirmar un gran talent per construir històries amb una elevada precisió discursiva i autoconscient. Dues obres amb moltes capes i lectures, però sense enfarfegar ni sobresaturar, partint de la intimitat i des del pur enlluernament pel llenguatge, com si això fos un do innat, lluny d’artificis i additius precuinats. Sense rendicions a una indústria que repeteix clixés de manera inclement. Alcarràs és a una altra lliga. No només per la fita històrica d’haver guanyat l’Ós d’or a la Berlinale —la primera pel·lícula en la nostra llengua en fer-ho—, sinó per tantes idees ben resoltes, per la veritat en cru i la contenció precisa, pel punt d’esclat oportú, pel subtext que tot ho emplena i per un profund amor al cinema.
El primer que veiem és un paisatge ("el" paisatge) i un nom. Un lloc, un univers. Tot seguit, els nens que juguen dins un cotxe quan, de cop, sentim un soroll. És la mirada pura, aquella que crida "hi ha una grua al pantà!" i que escolta amb fascinació les històries que expliquen els avis. I és, també, la càmera que no s'aparta del seu rostre, astorats per la troballa, tal com va jugar a fer, de manera magistral, Spielberg, en escenes i pel·lícules que han fonamentat una formació sentimental cinèfila. Un fora de pla i una mirada. Perquè ens interessen ells, més que el monstre que comença a destruir-ho tot.
Aquest és el moll de l’os. Simón ens està relatant un món que s’acaba, el de la pagesia i els acords verbals, el de les plagues de conills i el camp que es llaura, el de l’amor a una terra que has treballat i que t’ha vist créixer. I ho fa des de la mirada més innocent: impressiona com ho explica, partint del més íntim fins arribar a teixir una conjuntura social, gairebé política. "És més fàcil criar porcs que criar fills", diu un dels personatges. O "si el sol fos jornaler no matinaria tant", més endavant. Una saviesa desvergonyida, que diu les veritats i que aquí és essencial, com ho són totes les peces de la història. Com la bufetada —doble— de la Dolors (Anna Otín). Com ho és en Quimet (impagable Jordi Pujol Dolcet). Com tots els actors, del primer a l’últim, convertits en un sol batec.
Més refinada en la imatge que Estiu 1993, sense el nervi d’alguns moviments de càmera i amb una fotografia bellíssima, Alcarràs també compta amb una intensa presència musical, amb aparicions de cançons populars ("ton pare no té nas"), amb Dr. Calypso a la discoteca, amb la melodia infantil als crèdits finals. No és una tria innòcua, com no ho és l’ànima popular. I també és un mostrar-se tal com s’és, amb la Bruixa avorrida i les Tres bessones a la tele, amb porrons i barretines, amb gralles, correfoc i diables. És la disbauxa de la festa major, al punt just abans del clímax, l’anunciat esfondrament d’aquest món a punt de desaparèixer.
De la manifestació ("volem preu justos!" per salvar la pagesia) al darrer pla general, amb l’excavadora. Els més joves, amb el padrí, i la mirada de nou fora de pla. I els presseguers, el paisatge, la terra, tantes collites. Un relat senzill i coral, amb la improvisació totalment controlada, de muntatge eficaç i actuacions que sotraguen. Cinema de resistència, viu, alquímic, poderós i captivador. Paraules majors d’una gran cineasta.
Alcarràs
Direcció: Carla Simón
Catalunya, 2022
Durada: 90 minuts
Guió: Carla Simón i Arnau Vilaró
Música: Andrea Koch
Fotografia: Daniela Cajías
Repartiment: Jordi Pujol Dolcet, Anna Otín, Xenia Roset, Albert Bosch, Ainet Jounou, Josep Abad, Montse Oró, Carles Cabós, Berta Pipó.
Drama rural.