El filòsof Michel Eltchaninoff, nascut el 1969 a París, és el cap de redacció de la revista francesa Philosophie Magazine. Els seus avis van emigrar de Rússia a França, i els seus pares van parlar-li en rus. El 2015 Eltchaninoff va publicar en alemany el llibre Dins el cap de Putin, que investiga les influències filosòfiques i ideològiques del president rus i ofereix una perspectiva del seu pensament. La setmana passada, el llibre va aparèixer en una nova versió alemanya actualitzada i ampliada amb un capítol nou.
—Senyor Eltchaninoff, en el llibre vostè explica que, quan va iniciar l’atac contra Crimea el 2014, Vladímir Putin va fer repartir textos filosòfics a funcionaris, governadors i quadres del partit. De quina mena d’obres es tractava?
—Al Kremlin Putin va repartir Les nostres missions, d’Ivan Ilyín, La filosofia de la desigualtat, de Nikolai Berdiàiev, i La justificació del bé, de Vladímir Soloviov. Obres de pensadors russos del segle XIX i de començament del XX.
—Qui són aquests autors i per què són importants per a Putin?
—Ilyín no és un filòsof gaire famós, però per a Putin és el més important. L’ha citat moltes vegades en grans discursos. L’octubre del 2021, el president va subratllar de nou en el seu discurs al Club Valdai que tenia els llibres d’Ilyín al prestatge, no gaire lluny. Ilyín és la seva referència més important.
—Qui va ser aquest home?
—Un adversari dels bolxevics, seguidor de l’Exèrcit Blanc i feixista eslavòfil. Als anys quaranta i cinquanta, exiliat a Alemanya, va escriure textos sobre com podria ser una Rússia postsoviètica. I com hauria de ser un líder postcomunista. En aquells textos hi ha formulacions en què Putin es deu haver sentit identificat. Perquè evidentment es tractava d’una Rússia que no obeeix a les regles de la democràcia occidental. Una Rússia que no es doblega al dictat d’Occident. Crec que Putin va tenir una mena de xoc quan va llegir Ilyín. Hi ha frases d’Ilyín que actualment defineixen el putinisme. Impregnen la manera de parlar de Putin, la seva manera de veure el món.
—Doncs déu-n’hi-do. I els altres dos, qui són?
—Vladímir Soloviov és un metafísic de final del segle XIX que va conèixer bé Dostoievski i Tolstoi. Defensava una visió religiosa del món i va treballar en la idea de crear un Estat cristià a Europa. Putin també es veu a si mateix com el salvador dels mites i religions cristianes contra la profanitat d’Occident.
—I el tercer?
—Nikolai Berdiàiev és un dels filòsofs russos més destacats. Pel que sembla, Putin se n’ha enamorat. S’ha enamorat sobretot del seu llibre sobre la desigualtat, que Berdiàiev va escriure després de la Revolució Russa del 1917. En l’obra s’expressa amb un to gairebé de pànic sobre la revolució, la violència i el fanatisme. En el llibre hi ha un capítol famós que es titula “Conservadorisme”. Berdiàiev hi exposa una crítica ontològica existencial de l’utopisme, el qual contrasta amb un conservadorisme fonamental. Berdiàiev diu que no ens podem desvincular com si res del passat, les tradicions i les arrels de la història. A Putin li encanta aquest capítol. El cita sovint. Malauradament, no l’interpreta bé.
—En quin sentit?
—La idea de Berdiàiev era la d’un conservadorisme metafísic. És el model contrari a un món utòpic, un món de “l’home nou”, com imaginava el totalitarisme. Segons ell, s’haurien de crear i mantenir lligams amb el passat. A Putin, en canvi, no li interessa gens aquesta idea de la filosofia històrica; a ell el que li importa és justificar un conservadorisme polític i social, com el que practica. Contra la modernitat, contra els homosexuals, contra el feminisme i els drets de les minories.
—Va ser una acció seriosa l’enviament de llibres per part de Putin? Què volia aconseguir amb allò?
—L’objectiu era posar de manifest que el putinisme és una autèntica ideologia. Un model de pensament per a l’Estat rus que s’ha de prendre seriosament. I pretenia deixar clar als funcionaris que no obeeixen un Estat qualsevol, sinó un Estat que té una missió històrica. Per això a Putin li agrada tant el títol del llibre d’Ilyín: “la nostra missió”.
—Un aspecte que no és insignificant per fomentar l’actitud favorable a la guerra.
—Però, malauradament, la ideologia de Putin és un tapís de retalls. Patchwork. Una teoria amb geometria variable. Això es veu en el fet que es contradiuen components dels tres grans corrents de què se serveix: el paneslavisme, el conservadorisme antimodernitat i l’eurasiatisme.
—Ja amb l’annexió de Crimea, el 2014, es deia que Putin duia a terme un pla eurasiàtic, segons el qual Rússia s’ha de convertir en el centre d’un imperi orientat cap a l’est. I que estava influenciat per un personatge sinistre, defensor d’aquest moviment, anomenat Aleksandr Duguin. El coneix?
—Duguin és un defensor del neoeurasiatisme. Barreja art, filosofia i racisme i concep una civilització russa que no té res a veure amb l’Europa occidental. A més a més, hi afegeix referències tradicionals de l’extrema dreta i del pensament feixista. Duguin és fins i tot massa extrem per a Putin, si més no per declarar-se seguidor seu públicament. Té un diari d’extrema dreta que és molt popular i li agrada fer-se retratar com una mena de guru, amb barba llarga i mirada mística. És un ideòleg dur d’extrema dreta. Però la cosa realment fascinant és que alguns dels seus textos coincideixen amb el que està fent Putin a Ucraïna.
—A què es refereix?
—El 2014, mentre treballava en el llibre Dins el cap de Putin, vaig parlar per telèfon amb Duguin. Em va dir: “Miri, el següent pas després de l’annexió de Crimea és conquerir la riba est del Dnièper i integrar-la a l’Estat rus. I després, a l’altra banda del riu, a l’oest, crear-hi un petit Estat folklòric sense cap poder”. Tot el que va dir s’ha fet realitat: la gran guerra contra un Occident decadent.
—Què significa realment l’euroasiatisme?
—És un moviment interessant i seriós. Va ser creat als anys vint per pensadors que havien fugit de la revolució bolxevic i que es van trobar en diverses ciutats europees, a Berlín, Praga o Sofia. Van elaborar una teoria segons la qual Rússia era el nucli d’una unitat física i civilitzatòria que es diferenciava fonamentalment d’Europa, que aleshores ja es veia com un element decadent. Però Euràsia és una simfonia de pobles eslaus i turcs, un espai en harmonia entre ortodoxos i musulmans, amb tota la part oriental de Rússia, però també amb països de l’Àsia central com el Turkmenistan o el Kazakhstan.
—A la població russa li serveix d’alguna cosa aquesta superestructura ideològica?
—No. Però tampoc cal. Tot plegat és per demostrar la sublimitat de Putin. És evident que ni tan sols els alts funcionaris s’han llegit aquests llibres. D’altra banda, el poble rep els missatges simplificats pels canals estatals. El famós cineasta i amic de Putin Nikita Mikhalkov, per exemple, ha rodat un documental sobre Ivan Ilyín per a la televisió estatal.
—Putin ha llegit realment totes aquestes obres?
—A Ilyín el deu haver llegit. De Berdiàiev com a mínim el capítol sobre el conservadorisme. Però des de fa uns quants anys es presenta sobretot com a historiador. I parla sempre dels “arxius”, en què suposadament ha trobat documents desconeguts fins aleshores. L’agost del 2019, quan va visitar Emmanuel Macron al sud de França, a la seva residència de vacances de Fort de Brégançon, de sobte va parlar del polític de l’SPD Egon Bahr. Va dir que havia trobat materials sobre ell segons els quals en l’època de l’Ostpolitik Bahr proposava un pla per crear una arquitectura de defensa europea sense l’OTAN. El juliol del 2021, quan va publicar un article sobre la unitat dels pobles rus i ucraïnès, també va afirmar que feia la feina d’un historiador.
—És cert que no llegeix diaris i que evita internet?
—Ha dit diverses vegades que desconfia d’internet. Cosa que no sorprèn si pensem que des de fa com a mínim deu anys fa treballar la seva pròpia màquina propagandística a internet. Si ens fixem en el seu discurs del 21 de febrer, en què fa una classe d’història sobre les relacions entre Ucraïna i Rússia, transmet conscientment la impressió que se serveix d’arxius i llibres històrics i no pas d’informacions que són accessibles a la gent normal. El missatge que hi ha al darrere és que el president té una mirada completa del passat i del futur.
—Es refereix al discurs del 21 de febrer, que Putin va oferir per televisió tres dies abans de l’atac a Ucraïna.
—Aquella no va ser la primera vegada que parlava sobre les relacions entre russos i ucraïnesos i sobre la història soviètica d’Ucraïna. Però en aquell discurs va passar alguna cosa. Jo era a l’hotel a Zuric. Me’n recordo: era el vespre, el vaig poder seguir en directe, des de l’habitació de l’hotel. I aleshores vaig saber que Putin començaria una gran guerra.
—Com ho va saber?
—Perquè en aquell discurs va establir les bases per poder dir més tard: haig de protegir la gent del Donbass dels nazis. Implícitament allò significava que atacaria Ucraïna. Havia parlat sobre la història del Donbass i sobre la necessitat de reconèixer les repúbliques. Però aquesta vegada hi havia un to obsessiu en el discurs. Va parlar a tot el poble, que en aquell moment de màxima audiència estava sopant davant la tele, durant una hora. Fins i tot es va disculpar una mica, però va dir que havia d’explicar la història sencera. Va fer, doncs, una classe d’història. Més completa, més llarga que tot el que havia explicat abans només a historiadors. Però aquell 21 de febrer es va crear una mena de destil·lat ideològic. Un destil·lat que prové de la voluntat de desplegar una visió de la història de l’URSS, de Rússia i del món. Putin volia deixar enrere finalment el patchwork i crear un sistema coherent.
—En què consisteix aquest sistema?
—Va traçar un fil que arribava fins a l’imperi tsarista. Després va parlar de la fundació de la Unió Soviètica i de l’error de Lenin, que hauria hagut de fer cas de Stalin. Lenin, antixovinista, volia que cada república tingués un cert grau d’autodeterminació. Stalin hi estava en contra. Tot allò es va convertir en un sistema en el seu gran discurs. I de cop i volta va sorgir una unitat ideològica que abans no existia.
—A Occident es debat si Putin pateix un trastorn psicològic.
—Per a mi, algú que s’ha convençut a si mateix de la seva ideologia no és forçosament un boig en un sentit psiquiàtric.
—No?
—A mi em preocupa una altra cosa: fa anys que estudio la ideologia de Putin, que s’ha anat endurint i que ha servit de manera pragmàtica per justificar diverses accions. Però ara em fa l’efecte que no hi ha flexibilitat, que en aquest sistema ja no hi ha portes obertes. Potser creu realment que els governants ucraïnesos són neonazis. Repeteix obsessivament les mateixes coses: parla del bombardeig de Belgrad del 1999, de l’OTAN, dels neonazis ucraïnesos. Fa la impressió d’haver quedat engabiat ideològicament. No pateix necessàriament un problema psiquiàtric, però sí una autoradicalització ideològica.
—Vostè com s’explica aquesta radicalització?
—Hi ha dues etapes: el 2018 va ser votat per quarta vegada, després d’anunciar que Rússia disposava d’unes armes innovadores contra les quals Occident no podia fer res. Després del retorn de Rússia a l’escena internacional, després de l’annexió de Crimea, després de la intervenció de Síria el 2015: després de tot això, la idea d’una Rússia per a la gent havia d’ocupar un lloc central. Aquesta era la seva agenda per a després del 2018: una Rússia per a la gent. En canvi, però, van venir anys en què hi va haver un gran cansament del putinisme. La corrupció encara era elevada, el poble no veia que la vida hagués millorat gaire. La pobresa augmentava, van caure les condicions de vida. La gent esperava millors hospitals, escoles i carreteres.
—Com va reaccionar Putin a aquella situació?
—És estrany. L’observava i em preguntava per què no es refeia. Des del 2018 que m’ho he preguntat. Per què no feia alguna cosa que tornés a generar entusiasme. Ivan Ilyín descriu la nova mena de democràcia, la que somia Putin, com un sistema que es basa en l’aprovació del poble. En l’entusiasme! No pas en l’aritmètica dels vots ni en la qualitat dels debats, ni en el nom dels adversaris, sinó en l’entusiasme envers una acció històrica.
—Una guerra?
—D’entrada no. Primer va modificar la constitució per poder-se mantenir al poder fins al 2036. Molt bé. Després va fer empresonar Navalni. Però llavors va arribar la covid. Allò també va ser un cop dur per a ell. Primer va anunciar orgullós que Rússia seria el primer país del món que tindria una vacuna. Va instar la població a vacunar-se. Va forçar la seva filla a fer-ho públicament. Però els russos no es fien de la vacuna Sputnik.
—L’autoradicalització ideològica podria tenir a veure amb l’aïllament durant la pandèmia?
—És cert que vam veure un Putin que s’aïllava molt físicament perquè tenia molta por de posar-se malalt. Però aquell Putin ja s’estava preparant per al temps postcovid. A parer meu, el pla per envair Ucraïna el té pensat des de fa un any, com a mínim. Estava al soterrani i teclejava com un boig redactant el seu assaig sobre la unitat de russos i ucraïnesos. Aïllat i sens dubte decebut per un poble que no es volia posar la vacuna Sputnik. Per tant, havia arribat l’hora de tornar a posar la màquina en marxa.
—I fer realitat una ideologia?
—Segons va dir una vegada Hannah Arendt, la ideologia sorgeix quan una idea desplega la seva pròpia lògica. Putin ha mostrat que viu en la seva ideologia. I que té un problema amb la realitat. Per això va cometre molts errors quan va decidir emprendre la invasió. En va cometre perquè es va obsessionar amb la seva pròpia retòrica, que gira sempre al voltant de les mateixes frases: salvarem els nostres germans ucraïnesos dels neonazis. Els europeus són massa febles perquè estan massa enfonsats en la seva cultura homosexual, atrapats en la cultura woke, que no poden fer res masculí. I els nord-americans estan pendents d’altres coses, fa temps que estan centrants en la Xina.
—Li va faltar contrastar les seves idees amb la realitat?
—Si bé hi ha una racionalitat absoluta en la seva ideologia, el problema sembla que té a veure amb la connexió d’aquesta racionalitat amb la realitat, tal com mostra la massacre de Butxa: soldats russos van massacrar civils ucraïnesos. Però en el sistema de Putin aquella gent eren germans, membres del mateix poble.
—Putin pot trobar alguna cosa en les seves teories i llibres per justificar les atrocitats?
—Als llibres no hi troba cap justificació, però probablement sí que hi troba moltes idees sobre estratègia. En el cas de Butxa, el president recorre a una pràctica soviètica demostrada i explica que van ser els mateixos ucraïnesos els que van matar els civils. En el seu discurs del 3 de març, és a dir, al començament de la segona setmana de guerra, Putin es va veure obligat a admetre pèrdues de tropes russes. Abans ja havia dit: lluitem com van lluitar els nostres avis contra els nazis. I els nazis ja van fer servir, va dir Putin, escuts humans. I això era el mateix que feien ara els ucraïnesos. Així Putin explica que els civils morts són escuts humans, com van fer llavors els nazis.
—I sembla que parts de la població russa encara se’l creuen.
—En un país posttotalitari és possible tergiversar així la realitat. Ja deu conèixer aquell acudit soviètic: quan llegeixo el diari Pravda, em dic a mi mateix el contrari del que hi diu. Així sé què passa. Putin encara segueix una lògica posttotalitària. Això li permet trucar a l’ONU i queixar-se pel que els ucraïnesos fan amb els civils. És una justificació que a la Unió Soviètica es va utilitzar durant dècades. Com se’n deia, del Mur de Berlín, en el cosmos soviètic?
—Mur de protecció antiimperialista.
—Doncs això mateix.
—Vladislav Surkov, persona propera al president rus que ha estat descrit com el Rasputin de Putin, va publicar fa uns quants anys un article en què recomanava el putinisme com a model de futur.
—Surkov sap fer uns textos molt entretinguts. És autor de diverses novel·les distòpiques de ciència-ficció. I adorna els seus textos per defensar el putinisme amb un vocabulari modern. Surkov va entendre el potencial exportador del putinisme i va iniciar una campanya de seducció internacional. Es tractava de trobar en altres països motius que poguessin acostar parts de la població a Putin. A França, l’extrema esquerra antiimperialista, l’extrema dreta –fascinada pel culte a un líder–, fins i tot els gaullistes i els conservadors de dreta. Surkov va posar els fonaments teòrics per a un putinisme mundial. Creu que el putinisme sobreviurà a Putin. També veu el trumpisme com un fill del putinisme. Mentre que la democràcia liberal porta en ella mateixa la llavor de l’autodestrucció, el putinisme està cridat a persistir en el temps.
—Què pot fascinar del putinisme la gent d’Occident?
—El moviment interpel·la totes aquelles persones que estan en contra de la correcció política. Persones que no pertanyen forçosament a partits polítics, però que busquen un autèntic bad boy: gaullistes, brexiters, separatistes catalans, trumpistes. Ha trobat punts de contacte arreu del món, perquè a tot arreu hi ha la voluntat de dividir, de generar polèmica, contra la teoria de gènere, contra els drets de les minories, contra la ideologia woke. Putin apel·la a la nostàlgia romàntica envers un món que no s’ha globalitzat del tot. On encara hi ha diferències culturals, una ànima russa i un Orient Llunyà xinès.
—Com s’ha convertit en el bad boy internacional un president rus que el 2001, després d’un discurs al Bundestag, va ser aclamat amb una gran ovació?
—Durant el seu primer mandat, li agradava citar Immanuel Kant. Llegia fragments de Per la pau perpètua i deia que érem la generació que resoldria els conflictes per vies diferents de la guerra. Tot i això, amb prou feines va arribar al poder va iniciar la segona guerra de Txetxènia. La mateixa ambivalència la veiem en la seva activitat als anys noranta, quan Putin era proper a l’alcalde liberal de Sant Petersburg, Anatoli Sobtxak. Sobtxak era considerat un reformista, però al mateix temps tenia relacions amb la màfia. Era, doncs, un liberalisme en aparença. Això és el mateix que passa amb Putin.
—No ha tingut mai la intenció real d’establir unes bones relacions amb Occident?
—No ho crec. A més, aviat van arribar una sèrie d’esdeveniments que el van allunyar encara més d’Occident: la Revolució de les Roses a Geòrgia, el 2003, la Revolució Taronja a Ucraïna, el 2004, les adhesions a l’OTAN dels països bàltics i de l’est d’Europa. Sobretot el van afectar les revolucions, ja que Putin, com a exagent del KGB, no pot veure una revolució com res més que una operació orquestrada pels serveis secrets.
—Podria ser que se sentís menystingut després dels seus intents d’acostament a Occident?
—No puc dir gaire res d’aquesta tesi. En primer lloc, perquè el que ell suposadament va viure com una humiliació comença, de fet, abans d’arribar al poder: la caiguda del Mur, la reunificació alemanya, la seva experiència a Dresden, quan té por de la multitud enfurismada que vol assaltar la seva mansió del KGB. La fi de la història. Però sí, ha jugat amb la teoria de la humiliació. I a partir d’allò ha creat el relat que Rússia sempre és arraconada.
—I encara ara continua explicant aquest relat.
—Però ha començat a presentar la seva ideologia d’una manera més ofensiva. Occident ara no és només el responsable de l’aïllament geopolític de Rússia, sinó també un adversari espiritual i ideològic. Això es va fer palès quan, després de l’esclat de la guerra, el patriarca Ciril –amic seu–va dir que allò era una guerra metafísica entre la civilització occidental i el món rus.
—Una guerra metafísica complicaria les coses, oi?
—I tant. En el fons, un conflicte geopolític es pot resoldre. Les parts es poden posar d’acord. Però un conflicte de valors, una guerra de civilitzacions, només es pot acabar amb una victòria o una derrota. No es pot debatre amb aquesta gent que organitza desfilades de l’orgull gai, com va dir el patriarca Ciril. Per això és una terrible guerra de civilitzacions. Crec que això ha portat al que hem vist a Butxa. L’exterminació de la cultura de l’altre. I això és espantós.
—Si fem com vostè i mirem d’endevinar què passa pel cap de Putin, podem extreure conclusions sobre quina és la millor manera de plantar-li cara en aquest conflicte?
—Sí. Però les conclusions no són esperançadores. El model de Putin són les víctimes del socialisme soviètic. Va perdre dos germans que van morir abans de néixer ell, poc abans i durant la Segona Guerra Mundial. Putin ofereix al seu poble la mitologia de la Segona Guerra Mundial: amb nazis, víctimes i ucraïnesos que han de ser alliberats. Per això han de morir soldats. Hi haurà moltes pèrdues. Però només pot acabar amb la victòria de Rússia. Putin no pot concebre perdre aquesta guerra. Vol mantenir-se en aquesta mitologia, tant se val el nombre de víctimes que hagin de patir els russos o els ucraïnesos. Així doncs, si intentem entendre el sovietisme de Putin, veiem que malauradament aquesta guerra pot durar molt de temps.
—I la famosa culpa d’Occident?
—Crec que tots hem pecat. No ens vam prendre seriosament el que Putin feia anys que deia. Fa deu anys que diu el mateix: Occident, el liberalisme, l’amenaça de Rússia. I crec que no ens el vam prendre seriosament perquè ens pensàvem que era impossible que hi hagués una guerra.
—Senyor Eltchaninoff, moltes gràcies per l’entrevista.
Traducció d'Arnau Figueras