Les trucades anaven arribant inesperadament, una darrere l’altra. La gent buscava un pis o, encara millor, una casa, a Tel Aviv, Herzlia o Netanya, de 500 metres quadrats o més, i deien que els diners no serien un problema.
“La cosa va començar fa unes quatre setmanes”, diu Shira Orion mentre treu el mòbil. Ens ensenya unes fotos d’un àtic dúplex. Carrer Nissim Aloni, pisos 38 i 39, habitacions de cinc metres d’altura, parquet de fusta noble i banyera amb vistes al Mediterrani. Preu: 55 milions de xéquels, més de 15 milions d’euros. “Se’l vol quedar un rus”.
Shira Orion somriu satisfeta. Ens ha convidat a un cafè del nord-est de Tel Aviv, situat just a sota de les torres de luxe de Park Tzameret, on ara passa bona part de les seves jornades. Orion, de cabells llargs i una fugaç capacitat d’atenció, ha vist moltes coses en els vint anys que fa que treballa com a agent immobiliària de luxe. Entre els seus clients hi ha Tarantino i altres famosos. “Però el que està passant ara és una bogeria”.
Des que va esclatar la guerra a Ucraïna, explica Orion, es podria dir que un de cada dos russos rics vol traslladar-se. A Israel. La majoria busquen cases moblades, “segurament perquè no saben quants de temps es quedaran aquí”.
Darrerament, d’anècdotes com aquestes se’n senten cada cop més sovint, a Israel. A vegades corre el rumor que els intermediaris d’un rus ric han forçat el propietari d’una mansió a vendre. O d’altres vegades, que de cop i volta s’han venut parcel·les al costat del mar per entre trenta i quaranta milions de dòlars.
I des que a mitjan març Roman Abramovich va ser fotografiat a l’aeroport Ben Gurion, una cosa és clara: ara els oligarques també s’interessen més que abans per aquest petit país de la riba del Mediterrani. I tenen un bon motiu per fer-ho. Israel és una de les últimes democràcies que no s’han sumat a les sancions contra Rússia. Hi ha qui tem que per aquest motiu el país es podria convertir en un refugi segur per als amics adinerats de Putin.
Per al govern de Jerusalem, el debat és espinós. Certament, el ministre d’Exteriors, Yair Lapid, va assegurar: “Israel no serà una via per esquivar les sancions”. Però just després el govern va crear un grup de treball interministerial per analitzar el règim de sancions occidental amb detall. Des d’aleshores, el grup gairebé no ha piulat; sí que ha fet enrenou, en canvi, la quantitat d’avions privats –inusualment alta– amb destinació a Israel.
El fet que els aliats més estrets d’Israel segueixen aquesta evolució amb preocupació ja es va fer palès a mitjan març amb unes declaracions de la secretària d’Estat dels EUA, Victoria Nuland. Referint-se veladament a Israel, va alertar que cada país ha de reflexionar a fons sobre si “vol convertir-se en el refugi dels diners tèrbols amb què es finança la guerra de Putin”.
Jerusalem tenia pocs arguments per fer front a aquelles crítiques. Cada cop es veu més clar que la guerra d’Ucraïna –que té lloc a 2.000 quilòmetres– està posant el país en un dilema polític.
Fa setmanes que Israel intenta fer equilibris. No vol fer enfadar els EUA, la seva potència protectora, però tampoc Ucraïna, on fins que va començar la guerra vivien unes 200.000 persones amb orígens jueus, entre elles el president, Volodímir Zelenski.
D’altra banda, a Israel també creuen que no poden renunciar a la simpatia de l’impulsor de la guerra, Vladímir Putin. En un comunicat molt revelador emès al febrer, el ministre d’Exteriors, Yair Lapid, ja va respondre a la qüestió de les sancions contra Moscou: “En certa manera, compartim una frontera amb Rússia”.
Es referia a la situació a la veïna Síria, immersa en una guerra civil, l’espai aeri de la qual està controlat per l’exèrcit rus. És de domini públic que Putin tolera que els avions de combat israelians bombardegin combois d’armes per a Hezbol·là al Líban.
Aquesta concessió és tan fonamental per al govern israelià que, des que va començar la guerra, Lapid fa uns estrambòtics malabarismes retòrics per no fer enfadar Putin. Així, al començament de la invasió va criticar només els vagues “passos que s’han fet a l’est d’Ucraïna”, sense ni tan sols esmentar Rússia.
La fugida d’estudi israeliana va ser semblant després de l’atac contra la ciutat ucraïnesa de Babin Iar, escenari d’una de les més grans massacres contra els jueus durant la Segona Guerra Mundial. I fins i tot després de les atrocitats de Butxa, el govern de Jerusalem encara dubta de si sumar-se a les sancions contra Rússia.
Per això, des del punt de vista de molts russos, de sobte Israel s’ha convertit en la terra promesa. Si més no per a tots els que tenen orígens jueus. D’acord amb la llei israeliana del retorn, qualsevol persona que tingui com a mínim un avi o un cònjuge jueu pot instal·lar-se a Israel i sol·licitar-hi la ciutadania. Sembla que ara molts tenen pensat fer això, però no tots pels mateixos motius.
“Cada dia rebo centenars de correus electrònics i trucades de persones de Rússia”, diu l’advocat Eli Gervits. “Tots envien missatges de SOS. Uns volen dir ‘save our souls’; els altres, ‘save our savings’”. Alguns volen salvar la vida; d’altres, el patrimoni.
Gervits, que va néixer a Ucraïna amb el nom d’Ilià i que fa dècades que viu a Israel, s’ha especialitzat en l’assessorament als nous ciutadans d’origen rus. No fa gaire ha tingut de clients fins i tot milionaris i multimilionaris, diu, “si bé per sort fins ara cap oligarca sancionat”. Per als rics, explica, també és rellevant una altra llei israeliana: els nous ciutadans no han de declarar fiscalment el patrimoni obtingut a l’estranger durant els primers deu anys ni han de fer públiques les seves relacions comercials fora d’Israel.
Ara, doncs, Israel s’està convertint en un imant per a tots els oligarques amb orígens jueus però que a Occident ja no són benvinguts en gaires llocs? No seria la primera vegada. El 2014, quan Putin va annexionar Crimea, i el 2018, quan el Ministeri de Finances nord-americà va publicar una llista de sancions exhaustiva (“la llista de Putin”), Israel ja va acaparar els focus.
Com a mínim divuit dels prop de cent oligarques llistats aleshores tenen orígens jueus. Un d’ells, Roman Abramovich, va aconseguir aquell mateix any la nacionalitat israeliana, a més d’adquirir diversos béns immobles a Tel Aviv i Herzlia i d’invertir milions en start-ups israelianes i organitzacions jueves.
Poc abans de la invasió d’Ucraïna, Abramovich va fer un donatiu milionari al monument commemoratiu de l’Holocaust Yad Vashem. Primer els representants de la institució van intentar evitar que el govern nord-americà imposés sancions contra el multimilionari, però al final van suspendre la “col·laboració estratègica” amb el magnat.
Durant els últims anys, també hi ha altres oligarques russo-israelians de la llista de Putin –com ara Mikhaïl Fridman i German Khan– que han fet donatius molt generosos a organitzacions que es dediquen a commemorar l’Holocaust i a la lluita contra l’antisemitisme. A més, dies després de la invasió de Putin, Fridman, Khan i Piotr Aven van pagar deu milions de dòlars a comunitats jueves d’Ucraïna.
Probablement per aquest motiu, entre altres, el govern de Jerusalem té tantes dificultats per sumar-se a les sancions occidentals. No perjudiquen només adinerats mecenes i persones amb intenses relacions comercials amb Israel, sinó també ciutadans del país. I això ho prohibeix la raó d’Estat israeliana.
A més, diversos oligarques tenen unes relacions excel·lents amb alguns membres del govern. El magnat del petroli i l’alumini Viktor Vekselberg, per exemple, a qui no fa gaire l’FBI va confiscar el iot Tango de manera espectacular a Mallorca, ha sigut un gran inversor de l’empresa tecnològica Fifth Dimension, que durant molt de temps va dirigir l’actual ministre de Defensa, Benny Gantz.
A començament d’abril, trobem rosegant pipes sense parar al seu despatx de Herzlia una persona que creu que l’actitud tova d’Israel podria ser un greu error. Leonid Nevzlin no es creu que als oligarques de Putin els importi Israel: “Només inverteixen aquí per protegir-se, per si el règim de Putin acaba fent fallida”.
Nevzlin també va ser oligarca, però ara prefereix la denominació de “filantrop i periodista”. Va fer diners als anys noranta, en l’època de Borís Ieltsin. Amb Mikhaïl Khodorkovski va dirigir la companyia petroliera Yukos, però a diferència de Khodorkovski, ell va aconseguir que Putin no l’enviés a la presó.
El 2003 es va traslladar a Israel, on és copropietari del diari liberal Haaretz, que des de fa setmanes segueix meticulosament la pista dels oligarques de Putin. La seva posició respecte a la guerra de Rússia queda patent amb el llaç blau i groc que porta al pit. No fa gaire va renunciar a la ciutadania russa. “Aquest ja no és el meu país”, declara. “En comptes de viure-hi, hi combatria en contra”.
Hi ha una cosa que, segons Nevzlin, tothom ha de tenir clara: per més que de cop i volta els oligarques russo-israelians facin donatius generosos a institucions jueves, formen part igualment del “règim mafiós” de Putin. A ell, doncs, li agradaria més que Israel els imposés sancions. Si no, hi ha el risc que arribin diners tèrbols de Rússia al seu país d’adopció.
L’advocat Gervits, en canvi, no comparteix aquesta idea. Afirma que, encara que de moment Israel es negui a decretar sancions, als rics d’aquest món no els és gens fàcil trobar un lloc segur per a ells i el seu patrimoni.
Israel, assegura Gervits, té una de les legislacions més estrictes del món sobre blanqueig de capitals i, des que van començar les sancions occidentals, els pocs bancs que hi ha al país fan anàlisis encara més detallades per evitar pressions. “Estic segur que ara mateix fins i tot Roman Abramovich té problemes aquí”.
L’adquisició més recent d’Abramovich està situada a trenta minuts a peu del despatx de Gervitz a Neve Tsedek, el barri més antic i un dels més elegants de Tel-Aviv. Al carrer Shalom Shabazi, enmig d’un eixam d’establiments de luxe, botigues d’artesania, cafès i restaurants, tot un bloc de carrers està bloquejat amb un mur blanc.
Al darrere encara hi ha runa, i al damunt d’uns taulons de fusta i unes barres de ferro hi ha muntades càmeres de vigilància. Per entremig d’una escletxa del mur, es veu un forat d’uns sis metres de profunditat i d’uns seixanta metres de llarg on hi ha uns fonaments de ciment acabats de fer.
Fa dos anys, poc abans de la pandèmia, unes màquines pesants van entrar en aquest carrer per excavar la terra. Aquí tothom sap per què. “Això serà una residència d’estiueig per a Abramovich”, diu un veí. De tota manera, encara està per veure quan s’acabarà la construcció. Perquè fa unes quantes setmanes els paletes se’n van anar tot d’una i des d’aleshores no se senten obres al carrer Shalom Shabazi. Per aquí corre el rumor que últimament el propietari té problemes per pagar els sous.
Algunes persones creuen que passarà més temps del previst fins que el nou veí es traslladi des de Rússia.
Traducció d'Arnau Figueras