MINISTERI DEL FUTBOL

'Futbolítica': gols per l'esquerra, gols per la dreta

En ‘Futbolítica: històries de clubs políticament singulars’, Ramon Usall presenta una seixantena d’equips identificats amb una ideologia concreta o que el poder ha tractat d’utilitzar en favor seu i n’ha fet bandera. I és que futbol i política tot sovint han sigut dos elements indestriables. Per a alguns dictadors, la capacitat mobilitzadora d’aquest esport era una oportunitat que no s’havia de desaprofitar.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És l’any 1978. Toca Mundial. El país organitzador és Argentina, que té com a seleccionador César Luis Menotti. Un comunista amb carnet, molt valent, dels que no s’amaguen ni en plena dictadura. De fet, la junta militar que de fa dos anys comanda Argentina, amb Jorge Videla al capdavant, anhela instrumentalitzar la competició en favor propi, a fi d’exportar una visió amable de la seua manera de fer (i desfer).

Ateses les circumstàncies, Menotti contacta amb la direcció del Partit Comunista de l’Argentina (PCA). Què havia de fer? Continuar com a seleccionador, com si no passara res, o bé dimitir el càrrec i evidenciar així la seua repulsa contra les actituds del colpista Videla? Una reacció d’aquesta mena, poc abans d’una cita tan transcendent, podia representar una crida d’atenció al món sobre allò que passava a Argentina. Una denúncia amb l’altaveu incomparable que és el futbol.

En una entrevista que la revista Jot Down va publicar el maig passat, un bon amic de Menotti, el també ex-futbolista i ex-entrenador argentí Ángel Cappa, explica què va decidir fer el seu col·lega: “Va dir-me que ho va consultar amb el partit i que van dir-li que no s’ho deixara, perquè aquell era un moment d’alegria de la gent. No li feia el joc a la dictadura, sinó que facilitava la possibilitat de reunir-se. I és cert, la gent va eixir al carrer, va aplegar-se, cosa que estava prohibida”.

Efectivament, durant la celebració del campionat, a l’Escola Superior de Mecànica de l’Armada (ESMA) —el centre de tortures més importants d’Argentina— presos i torturadors seguien els partits a la mateixa sala. I és clar, sempre que marcava Mario Alberto Kempes i enlairava els braços amb aquella cara de posseït, trepitjant milers de paperets blancs que havien quedat estesos a la gespa, ostatges i botxins s’abraçaven feliços.

Futbol i política. Política i futbol. Molt sovint, la línia que separa tots dos termes és difusa, finíssima o inexistent. Més enllà de les seleccions i de l’ús que n’han fet els governs, segons quins clubs de futbol també tenen un simbolisme especial. Per raons concretes, són “més que un club”.
Futbolítica: història de clubs políticament singulars (Ara Llibres, 2017), de Ramon Usall, en repassa una seixantena, d’arreu del planeta. Alguns equips sempre s’han caracteritzat per tenir uns seguidors escorats cap a una ideologia definida, mentre que uns altres directament han estat utilitzats pel poder establert —llegiu dictadures o règims totalitaris— per fer-ne bandera.

En l’època dels futbolistes hipertatuats, amb pentinats extravagants i declaracions tan previsibles com insubstancials, lligar futbol i compromís cívico-polític és demanar una mica massa. Per això criden tant l’atenció reaccions com les dels jugadors del Rayo Vallecano, l’equip que porta el nom del districte obrer de Madrid, que van secundar la vaga general del 29 de setembre del 2010 contra les retallades anunciades pel Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero. 

A banda d’aquest fet esporàdic, que podria considerar-se pintoresc, els Bukaneros —el principal grup d’animació del club— acumulen un llarg historial d’actes reivindicatius. Contra els desnonaments, contra la violència de gènere, o també, a través de l’exhibició de banderes republicanes espanyoles, estelades i ikurriñas. Alfonso Fernández, Alfon, detingut per formar part d’un piquet informatiu i condemnat a quatre anys de presó, o Carlos Palomino, un jove antifeixista mort a mans d’un militar espanyol d’extrema dreta, eren dos dels habituals de les grades de Vallecas.

Les contradiccions del futbol modern no han estat alienes al Rayo Vallecano, però. A la dècada dels 90, la família Ruiz-Mateos va adquirir la majoria accionarial del club. Un clan de delinqüents confessos lligat a l’Opus Dei i políticament molt escorat a la dreta, dirigint l’entitat més popular d’aquest barri perifèric.

De clubs tan escorats a l’esquerra com aquest, n’hi ha més. Un altre exemple que repassa el llibre és el del Sankt Pauli, arrelat a Hamburg i que, als seus estatuts, es declara antifeixista, antiracista i antisexista, entès com una lluita contra l’homofòbia. Com passa amb Vallecas, ens trobem amb un barri obrer, de gent treballadora i amb pocs recursos. Usall recorda, però, que el Sankt Pauli no va oposar-se al nazisme i que “va acomodar-se al Tercer Reich, a imatge del que van fer bona part dels treballadors germànics”. Va ser a partir dels anys 80 del segle passat quan va experimentar la transformació a “club de culte per als joves amb idees comunistes i anarquistes”. Fet i fet, l’emblema d’aquests aficionats és l’escut del club amb una calavera pirata.

 

Afeccionats del Sankt Pauli a les grades del seu estadi. / EFE

 

Un tret diferencial que al Camp Nou arriba al minut 17 i 14 segons de cada part, quan milers de persones —un percentatge considerable, si exceptuem els turistes— comencen a entonar els crits “independència, independència”, reflex de l’evolució ideològica que ha experimentat la societat catalana.

 

Pobre, ric; esquerra, dreta
El llibre detalla la rivalitat entre clubs de la mateixa ciutat que, històricament, s’han situat als antípodes. El germà pobre i el germà ric, com passa amb el Llevant UE i el València CF, que en origen van ser el club dels pescadors del Cabanyal —de filiació eminentment republicana— i el de la burgesia local, clarament escorada a la dreta. Un cas idèntic al de l’Atlètic Balears i el Reial Mallorca, que l’any vinent, per cert, coincidiran a la segona divisió B. I de ben poc no s’ha capgirat la truita, perquè el popular Atlètic ha estat a punt d’ascendir de categoria, cosa que hauria representat una fita considerable, encara més enmig de la crisi que travessa el seu gran rival, el màxim accionista del qual és el nord-americà Robert Sarver.

A Torí, en una dicotomia que també hi apareix explicada, la Juventus sempre ha estat l’equip de les classes dirigents, i el Torí (el Toro, com és conegut a Itàlia el Torino), el dels obrers. Amb episodis tan curiosos com que els propietaris de la Juve, la nissaga Agnelli, alhora són els propietaris de l’empresa automobilística Fiat, els operaris de la qual sempre han estat més a prop del Torí. El desencadenant de la caiguda del dictador Benito Mussolini va ser, precisament, una gran vaga iniciada a la capital del Piemont.

Si descendim fins a Roma, el panorama és semblant. Allà hi ha Roma i Lazio. “Mentre la Lazio estava assentada al barri de Parioli, feu de l’alta burgesia romana, la Roma s’establí a la popular barriada de Testaccio, al cor de la Roma humil i proletària”, explica Usall, qui recorda que Mussolini va fer-se soci laziale l’any 1929. Amb el pas del temps, l’afecció ultra de la Roma s’ha dividit entre els tradicionals grups d’extrema esquerra i alguns de nous lligats a l’extrema dreta. En el cas del Lazio, en l’imaginari col·lectiu sempre ha estat situat a l’òrbita feixista. Els Irriducibili, que ocupen l’anomenada Curva Nord de l’Estadi Olímpic, es caracteritzen pel seu radicalisme absolut.

Això explica la salutació feixista —i no va ser l’única— que va dedicar-los el futbolista Paolo di Canio en celebrar un gol l’any 2005, un gest que va aixecar força polseguera. Més recentment, en una aparició televisiva, Di Canio va mostrar un tatuatge amb la inscripció “Dux”, en clara referència a Mussolini. La seua manera de pensar de poc no li costa el càrrec d’entrenador del Sunderland, a petició d’uns seguidors que no el volien veure ni en pintura. Corria el 2013, i, tot i que ell va negar que fóra feixista, va ser destituït... En perdre quatre dels primers cinc partits de lliga.

 

La salutació feixista de Paolo Di Canio als ultres del Lazio, el 2005. / EFE

 

El nazisme ha impregnat igualment el futbol. Així que el Tercer Reich va annexionar Àustria, el març del 1938, el Hakoah de Viena va ser prohibit. Era l’equip predilecte dels jueus locals, i per tant, calia anihilar-lo. Hakoah significa ‘força’ en hebreu.

L’Ajax d’Amsterdam, un club de referència a Europa sencera, que ha exportat el futbol total i una icona pop com Johan Cruyff, també té una petjada jueva. Va nàixer al barri jueu de la capital holandesa, on s’enclavava el seu primer estadi, De Meer. Amb l’arribada del nazisme, l’actitud dels directius de l’Ajax va ser mesquina, però: van expulsar els socis jueus que en formaven part, tal com dictaven les normes producte de l’ocupació.


A Amèrica, també
Futbolítica se centra sobretot en Europa, però també fa esment de clubs de l’altra banda de l’Atlàntic. Per exemple, el Colo-Colo, que encara no ha pogut desempallegar-se del fanatisme que li professava el dictador xilè Augusto Pinochet. Els actuals socis han aconseguit esborrar el seu nom de la cúpula de l’entitat, atès que, fins a 2015, n’era el president d’honor. Però aquell any, la massa social del club de Santiago va votar de manera molt majoritària la defenestració post mortem de Pinochet. Els afeccionats rivals, no obstant això, continuen destacant els lligams entre la dictadura i el Colo-Colo: un rumor estès indica que, el 1980, el règim va aportar 300 milions per a la construcció de l’estadi Monumental.

Cap a l’est, i en contradirecció ideològica, trobem el Club Social Atlético y Deportivo Che Guevara, nascut el 2006 a la localitat de Jesús María (província argentina de Córdoba) i que encara no ha passat de les categories regionals. Sense el suport entusiasta del Che, que no creia en el més enllà, costa d’escalar posicions. 

En realitat, el guerriller va ser un gran fan de Rosario Central, el rival irreconciliable de Newell’s Old Boys a la ciutat argentina. I encara que no és tan conegut, va ser el porter i l’entrenador de l’Independiente Sporting Club, un equip colombià modestíssim de la població de Leticia que, en realitat, mai no ha fet honor al lema del seu integrant més il·lustre. Allò de “hasta la victoria, siempre”. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.