No se si el lector s’haurà adonat que estem tan despistats, o millor seria dir perduts, com a col·lectivitat, que fins i tot gent prou culta del nostre país quan es refereixen als Borja pronuncien impunement aquest cognom llegint-lo en la forma italiana Borgia, o encara pitjor fent la jota amb so velar, com si es tractés d’un nom castellà. I en canvi dels Borja el primer que cal dir és que no sols eren uns valencians que conqueriren Roma —per dir-ho així— sinó que en la seva vida quotidiana i en la seva correspondència continuaren utilitzant el català habitualment. I precisament aquest epistolari, conservat a l’Arxiu Apostòlic Vaticà, és, al marge del seu interès històric, un dels conjunts més importants de prosa catalana dels orígens de l’edat moderna, que estudià i publicà, a edicions Tres i Quatre, el savi P. Miquel Batllori, que el considerava literalment “l’epistolari més important de tot Europa al temps de l’humanisme, en llengua vulgar”.
I el cas és que els Borja són —o haurien de ser— uns dels grans mites de la comunitat catalanoparlant: una família de Xàtiva que aconseguí situar-se al punt més alt de l’autoritat social europea, ja que entre els seus membres va haver-hi dos papes: Calixte III (Alfons de Borja) i el més potent encara, Alexandre VI (Roderic Llançol i de Borja), i, a més, altres personatges que han passat a la mitologia europea més popular, com Lucrècia Borja o Cèsar Borja, fills de Roderic, a part, més endavant, d’un sant tan present en el santoral com el jesuïta Francesc de Borja i d’Aragó, besnet del segon papa (i de Ferran el Catòlic).
Ara, l’historiador de l’art Marià Carbonell i Buades, catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona, membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans i un dels principals coneixedors de l’art renaixentista i barroc de casa nostra, ha publicat un dens llibre sota el títol Els Borja i l’art, sis estudis i una addenda. És el volum 8 de la Biblioteca Borja, editada també per Tres i Quatre, de València, dins el marc de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians. És un volum de gairebé quatre-centes pàgines, amb moltes il·lustracions, que responen més a una funcionalitat documental que a un embelliment llaminer del producte editorial per a perseguir la condició de llibre bombonera que solen tenir moltes de les monografies d’art que es mouen al marge dels circuits universitaris i acadèmics, i que, per tant, persegueixen una venda mínimament massiva més que una aportació cultural de primer ordre, que és la característica principal d’aquest volum.
Els Borja, aquesta família nostra, s’incardinaren a Itàlia a cavall dels segles XV i XVI, i malgrat que hi trobaren una fortíssima hostilitat dels grups de pressió autòctons, aconseguiren arribar per dos cops al capdamunt del poder eclesial, que aleshores equivalia també al poder social i polític, ja que el Papat tenia al darrere no sols el lideratge espiritual del món catòlic sinó un dels estats més importants de la Itàlia central. I generaren un teixit social que els relacionà íntimament amb altres llinatges de la màxima influència allà, i lògicament aquí. Per això, a part de les seves maniobres per assolir-hi l’hegemonia, els Borja es trobaren immersos també en la vida artística d’allà, que passava pel seu moment més estel·lar en segles: allò que coneixem com el Renaixement italià i que esdevingué una etapa mítica de la història de l’art mundial, aquella que resulta poc o molt familiar fins i tot en les orelles dels menys saberuts.
Calixte III regnà com a papa poc més de tres anys (1455-1458) i la seva petjada en el món de les belles arts no fou espectacular. Marià Carbonell diu d’ell que a Roma fou protector d’orfebres i pintors hispans, cosa que el diferencia del que faria Alexandre VI, que preferiria els italians. Tanmateix, al llibre no hi entra en gaires detalls per aquest camí. Singularment, potser l’obra principal que es relaciona amb Calixte III sigui el seu sepulcre, que no va encarregar pas ell, i que ara està desmuntat però exposat a les caves del Vaticà. Una de les aportacions més destacades de Marià Carbonell és precisament l’atribució d’aquest sepulcre considerable a Andrea Bregno, un gran escultor i arquitecte llombard admirat per Miquel Àngel Buonarroti, quan aquest era només una jove promesa artística, i que després el seu prestigi seria precisament eclipsat per la glòria descomunal del deixeble.
Aquest seria un dels noms excelsos de l’art de la generació següent i de tot el Renaixement, Miquel Àngel Buonarroti, que cap a 1495 va fer un Cupido, que esdevindria especialment famós per raons extraartístiques, ja que varen tractar de fer-lo passar per una peça de l’antiguitat en enterrar-lo un temps per envellir-lo. I aquesta estatueta després de passar per altres mans se la quedà Cèsar Borja, el fill més famós del segon papa Borja, Alexandre VI. Avui tanmateix no es té la pista d’aquest Cupido, i allà on sigui, si no s’ha perdut definitivament, passa desapercebut. Cèsar hauria estat en possessió de moltes altres peces d’importància, com les que va fer-li el gran Leonardo da Vinci, a qui va tenir contractat cap al 1502, però en qualitat més d’enginyer que de pintor.
Una petjada molt més fonda en el món de l’art va tenir el segon dels papes Borja, Roderic, el pontificat del qual fou força més llarg (1492-1503) que el del seu oncle Calixte III, i la personalitat del qual és molt més colpidora. I cal dir que un i altre papes Borja no anaren seguits, sinó que entre el pontificat del primer i el del segon hi hagué quatre pontífexs més: Pius II, Pau II, Sixt IV i Innocenci VIII, evidentment pertanyents a famílies italianes, que era el més habitual.
L’artista que va lligat més profundament als Borja és el Pintoricchio. Es deia Bernardino di Betto, era de Perugia, havia estat ajudant del Perugino, i, com ell, va fer alguns dels frescos laterals de la Capella Sixtina. L’obra del Pintoricchio és bigarrada, neguitosa i lleugera —el gran Berenson la comparava amb una olla podrida—, de vegades asserenada mitjançant uns fons arquitectònics pulquèrrims i elegantíssims. Ell pintà, per encàrrec d’Alexandre VI, l’apartament Borja, al Palau Apostòlic del Vaticà (1492-94), un conjunt magnífic que demostra fins a quin punt Alexandre VI estava plenament connectat amb l’art del Renaixement italià, en una època en què a casa nostra vivíem encara del tot en el gòtic.
Precisament, va ser Roderic qui havia portat el 1472 a València —d’on va ser administrador apostòlic i arquebisbe—, la pintura al fresc de les voltes de la capella major de la seu, que varen pintar Paolo de San Leocadio i Francesco Pagano. D’aquesta manera, encara al segle XV, València ja havia disposat d’una obra important que era ressò matiner i directíssim de l’estil d’un Verrocchio, per entendre’ns. No en vàrem ser gaire conscients pel fet que aquelles pintures passarien segles —des del barroc— tapades per reformes arquitectòniques, i no es redescobriren fins aquest segle XXI.
A Roma, els Borja eren vistos com uns intrusos que havien arribat al cim de l’Església catòlica malgrat l’oposició activíssima de les grans famílies autòctones, pedrera de papes, que temporalment es varen veure apartades del pontificat, com els Della Rovere o els Colonna. La frase tants cops repetida “O Dio! La Chiesa romana in mani dei Catalani!”, l’hauria dit precisament un dels Colonna, bé que altres diuen que va ser el cardenal Pietro Bembo qui ho va exclamar. Fos qui fos era la reacció habitual en aquells col·lectius que es veuen amenaçats i desplaçats per forasters, siguin papes o simples treballadors.
En el seu llibre Marià Carbonell, però, no s’ha aturat en aquests noms més famosos de la família Borja; també n’ha estudiat d’altres en la seva relació amb les arts, però de retruc fent aportacions substancials a les seves biografies. Podria semblar que un llinatge tan destacat com aquest ja estigués prou investigat, però resulta que no. Carbonell ens aclareix aquí moltes coses de Joan de Borja i Navarro d’Alpicat (1446-1503), cardenal de Monreale, dignitat amb la qual és més conegut potser que pel seu nom mateix. La seva relació familiar amb la branca central dels Borja no era massa propera: era fill d’un cosí germà del segon papa de la dinastia, però pertanyia al vast teixit familiar, tot un clan, que controlava Alexandre VI, de qui el seu parent cardenal de Monreale acabaria essent un peó de luxe.
No entraré en detalls de les obres d’art que passaren per les mans d’aquest Joan de Borja major —hi havia també un personatge homònim menor—, però sí que esmentaré còdexs miniats magnífics: el missal de Borgia de Chieti o el de la Biblioteca Vaticana, en el primer dels quals hi ha un magnífic retrat de l’eclesiàstic orant, i en el segon —atribuït a Antonio da Monza—hi ha un medalló amb l’efígie del mateix Joan de Borja. I altres bons llibres il·luminats, encàrrecs dels Borja principals o secundaris, es troben ara escampats per biblioteques de Roma, Londres, Viena, Parma o Toledo, i Marià Carbonell els ha seguit la pista, alhora que n’ha reproduït una vintena llarga d’imatges.
Una altra descoberta del llibre és Louise Borgia (1500-a1547), filla de Cèsar Borja, en la seva etapa francesa, que proposà el compromís matrimonial de la nena amb un Gonzaga, cosa que passats els anys no es consumaria, entre altres raons perquè Cèsar morí aviat. D’ella també són encàrrecs artístics importants com el manuscrit il·luminat Ysaïe le Triste (ara a la biblioteca de la Universitat d’Erfurt), el sepulcre de la seva mare Charlotte d’Albret, a l’església de La Motte-Feuilly, encarregat a l’escultor Martin Claustre, o el tríptic de l’Oració a l’Hort en esmalt de Llemotges, obra de Pierre Raymond, i que ara és al Museu de l’Hermitage de Sant Petersburg.
La gran figura del besnet d’Alexandre VI Francesc de Borja i Aragó (1510-1572), el famós sant, que abans tingué temps de ser duc de Gandia, lloctinent de Catalunya o pare de set fills, entre moltes altres activitats, no sembla haver tingut una presència molt intensa en el món de l’art, si descomptem potser que havia estat el constructor i agençador d’alguna sala del palau gandià, i que –això sí– la seva figura generà pòstumament una lògica iconografia hagiogràfica de la mà d’Alonso Cano i de diversos altres pintors i escultors notables, entre els quals molt més endavant Francisco de Goya.
Entre els Borja més o menys col·leccionistes posteriors, cal esmentar el cardenal Gaspar de Borja i Velasco (1580-1645), de la branca dels ducs de Gandia, que entre molts altres càrrecs civils i eclesiàstics va ser virrei de Nàpols i arquebisbe de Toledo. Semblava que arribaria a ser el tercer papa Borja, però no fou així, ja que els vents vaticans li bufaren en contra i ell potser tampoc tenia prou mà esquerra per transitar amb èxit per aquells ambients tan estantissos en els quals es movia. Tenia ja poc de les arrels valencianes dels seus orígens i, defensant el paper de la guerra i la mort per solucionar la “infidelitat”, s’arrenglerà al costat dels monarques hispànics en la guerra dels Segadors. Entre les obres d’art que va tenir, sobresurt molt especialment el seu retrat fet per Diego Velázquez cap al 1645, d’una gran intensitat, bé que ara en parador incert, conegut a través de rèpliques o còpies bones de l’època i per un extraordinari dibuix, aquest sí autògraf del pintor, que es conserva a l’Acadèmia de San Fernando de Madrid.
Encara que no sigui l’objectiu central del llibre, Carbonell ens obre la finestra a veure tot un panorama de complicitats i tempteigs polítics a la Itàlia dels inicis de l’edat moderna, a través d’aquests personatges de segon nivell que interactuen amb altres prohoms no sols del papat, sinó també d’altres cases senyorials italianes —els Sforza, els Este...—, de la casa d’Aragó o fins i tot del tron de França. És tot un món que explica i dona suport a la visió a vista d’ocell que normalment tenim de la història, per fixar-se en detalls que ens diuen molt de l’anar fent al dia a dia en l’assoliment dels equilibris de poder. I també podem veure a través de les pàgines escrites per Marià Carbonell aspectes ben curiosos de la vida quotidiana d’aquelles famílies nobles, com ara posem per cas el consum alimentari de llengua i tripa de balena, o de marsopes salades, o per una altra banda el nombre i especialitats de servents que tenien certes famílies, entre els quals es comptaven no sols els domèstics sinó també capellans o apotecaris.
Prop d’un centenar d’entrades Borja/Borgia hi ha al llibre de Marià Carbonell, i ara tampoc és qüestió, tanmateix, d’anar presentant tots els membres de la dinastia Borja que l’autor fa desfilar al llarg d’aquest volum, enumerant amb més o menys informació les diferents obres d’art que varen encarregar.
Encara que no haguem de ser exhaustius, però, val a dir que els amants de l’star-system trobaran a faltar més presència de Lucrècia Borja en aquest llibre. Hi treu el nas només esporàdicament i de manera purament episòdica, sovint fent referència de passada a l’assistència d’altres personatges al seu casament amb Alfonso d’Este. És un retret que es justifica si es té en compte que el llibre prové de juntar diversos treballs borgians anteriors de l’autor, en algun cas —quan ha calgut— posats al dia, i en ells la celebèrrima duquessa de Ferrara no hi tenia lloc. Carbonell tampoc aborda la qüestió de si està inspirada o no en Lucrècia la delicada figura femenina que apareix en primer terme al mural de La disputa de Santa Caterina d’Alexandria del Pintoricchio, a l’apartament Borja del Vaticà. Reprodueix Carbonell aquest mural en el seu llibre, però sense fer al·lusió a allò que en tants llocs s’ha dit sobre la identitat de la figura esmentada. Encara menys diu —ni en aquest cas el reprodueix— de l’enigmàtica Flora de Bartolommeo Veneto, de l’Institut Städel de Frankfurt, que mostra una daga regalimant sang, el puny de la qual és una creu, mentre ens mira amb ulls d’increïble innocència, i ens mostra un pit adolescent. Aquesta obra, d’una perversitat continguda, ha estat normalment identificada amb Lucrècia Borja, potser per adequar-se força a la imatge perversa que la llegenda negra particular de la família ha creat especialment de Lucrècia, i el cert és que Veneto treballà a la cort de Ferrara en l’època en què ella n’era la duquessa.
Comprenguin tanmateix els erudits la decepció que poden sentir molts que voldrien saber més coses d’algú que arribà a pujar tan amunt en la consideració pública que va protagonitzar una tragèdia de Victor Hugo, derivada en una òpera de Donizetti, i que al cinema va ser interpretada —no entrarem en la versemblança de les històries— per dives com Edwige Feuillère, Paulette Godard, Martine Carol o molt recentment per la deliciosa Maria Valverde —la dona del mediàtic director d’orquestra actual Gustavo Dudamel—, en fins prop d’una trentena de films, si incloem també els produïts per a la televisió, circumstància que avalua el grau de popularitat real del personatge.
Els Borja varen patir la seva llegenda negra, i va ser de grans dimensions, tant que ha transcendit l’àmbit del reducte dels historiadors per a instal·lar-se, com qui diu, en la memòria col·lectiva de l’home del carrer. S’ha discutit molt això, i hi ha qui sosté que aquesta fama és fruit de la consolidació de la versió generada, des de Roma mateix, per les famílies rivals autòctones. En tot cas, cal dir que aquesta llegenda és molt menys demostrable que una altra “llegenda negra” coetània, de molt més abast: la que portaven aparellades les conquestes i colonitzacions de la Hispanidad.
Hem de tenir molt present, doncs, que els Borja varen ser una família valenciana del mes alt nivell, que es va escampar per Europa. L’hipotètic museu imaginari —a la manera d’André Malraux— que es podria aplegar amb les obres d’art que els varen pertànyer o que ells varen patrocinar no les veurem mai juntes, però en les il·lustracions del llibre de Marià Carbonell que hem ressenyat hi trobaren dues-centes vint-i-cinc il·lustracions en color, que, en bona part, constitueixen la representació més aproximada d’aquest corpus.