Les autoritats ucraïneses no paren de fer crides als països de l’OTAN perquè canviïn de forma d’actuar, intentant que assumeixin que la invasió russa no es tracta d’un simple conflicte armat localitzat. A l’estil dels que esclataven a Àfrica i Àsia durant la Guerra Freda i que tenien les dues grans potències –Estats Units i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS)– rere de cada combatent, però evitant el xoc directe entre totes dues. Kíiv assegura, pel contrari, que l’atac del 24 de febrer passat a Ucraïna és quelcom diferent, una invasió que no pararà en el seu país i que Vladímir Putin el que persegueix, en realitat, és refer les fronteres exteriors de Rússia des del sud fins al nord i que, per tant, acabarà per posar entre l’espasa i la part d’altres països o també els envairà, amb el que això suposaria: una nova guerra mundial o, en el seu defecte, un conflicte bèl·lic generalitzat a l’Europa oriental.
Al respecte, el cònsol ucraïnès a Barcelona, Artem Voróbiov, declarava el 24 de març al diari Ara que “alguns governs (europeus) encara creuen que estan a estalvi i no volen provocar Rússia per evitar una Tercera Guerra Mundial. Però la realitat és que ja està passant i, si no aturem Rússia a Ucraïna, demà li tocarà a Polònia, Hongria o als països bàltics”.
La tesi d’una nova conflagració mundial ha estat recurrent d’ençà el 24 de febrer. I ha quallat en l’imaginari popular com a opció si més no possible. És significatiu l’increment de les vendes a les apotecaries de iodur de potassi, que se suposa que protegeix dels efectes de la radiació a certa distància de l’esclat d’una bomba nuclear.
El passat 13 de març un atac rus a Lviv, una ciutat ubicada a l’oest del país, molt a prop de la frontera amb Polònia, a una vintena de quilòmetres, va mostrar de cop que si un míssil se n’anés no massa més enllà de la seva diana podria caure en territori OTAN. Això se suposa que activaria de forma automàtica el protocol de resposta, el famós article 5. “Cada centímetre del territori OTAN serà defensat amb totes les conseqüències”, recordà Jake Sullivan, assessor de seguretat del president estatunidenc Joe Biden.
Els experts que sovintegen en els platós televisius per analitzar el conflicte –quasi tots exmilitars d’alta graduació– han descartat de pla que pugui ocórrer quelcom així. Asseguren que no existeix la possibilitat d’un conflicte general. Tots els governs europeus i el dels Estats Units tenen especial cura a l’hora d’enviar material de guerra a Ucraïna per evitar, justament, que el Kremlin ho pugui interpretar com una escalada en el conflicte i reaccionar amb un increment de la intensitat l’ofensiva, ampliant-la territorialment, cosa que seria perillosa en extrem. Des del principi la doctrina de l’OTAN, en general, i dels Estats Units, en particular, ha estat considerar la guerra limitada estrictament al territori ucraïnès.
Malgrat l’actitud occidental, no passa setmana sense que algun president de govern o cap d’estat faci referència a l’enfrontament massiu. “Hem d’evitar la Tercera Guerra Mundial”, va dir Pedro Sánchez; “No ens enfrontarem directament amb Rússia a Ucraïna, seria la Tercera Guerra Mundial”, digué Biden. En el mateix sentit d’intentar tranquil·litzar, l’exministre d’Exteriors de Polònia, Radek Sikorski, assegurava a la televisió alemanya DW que no hi ha un vertader perill de guerra mundial amb armes de destrucció massiva: “Putin sap que és impossible sobreviure a una guerra nuclear”. A desgrat de la voluntat política de llevar ferro, el simple fet de negar tantes vegades la possibilitat li atorga versemblança. No ajuda gens que Serguei Lavrov, el ministre d’Afers Exteriors de Rússia advertís el 2 de març que “una Tercera Guerra Mundial seria amb armes nuclears” i, per tant, “seria destructiva”.
Konrad Jarausch és un prestigiós historiador, nascut a Alemanya i que va fer carrera als Estats Units, on fou professor de la Universitat de Carolina del Nord –actualment, amb 81 anys, col·labora amb diverses entitats acadèmiques del país–, s’especialitzà en història política del seu país natal, en concret dels anys del nazisme. Ha escrit sobre l’ascens d’Adolf Hitler i sobre com el dictador de la creu gammada portà Europa i el món al desastre de la Segona Guerra Mundial. Doncs bé, Jarausch establia per a DW una certa semblança entre l’estratègia de Putin i la de Hitler el 1939, en el sentit que els països que després foren els aliats contra Alemanya deixaren que els nazis portessin a terme una agressiva política exterior per la por a provocar un nou conflicte europeu. Fou el que posteriorment va ser coneguda com la política de l’apaivagament. Un fracàs absolut.
La política de l’apaivagament. Es coneix amb aquest nom la decisió diplomàtica de fer concessions a una potència agressiva per tal d’evitar conflictes armats pitjors. El nom originari, en anglès, policy of appeasement, va referència a l’actitud del primer ministre britànic Neville Chamberlaian (1937-1940), que intentà apaivagar Hitler, infructuosament.
El context en què es va desenvolupar la doctrina d’apaivagament és el de la segona meitat dels anys trenta, poc més de quinze després de la fi de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), un conflicte que dessagnà Europa, i en el qual moriren prop de 700.000 joves britànics i en resultaren ferits 1,7 milions –molts dels quals mai es recuperaren del tot de les ferides i traumes viscuts–, sobre una població total d’uns 45 milions que tenia el Regne Unit el 1914. El record d’aquell desastre era massa recent i gairebé tots els polítics britànics –un dels pocs que no combregava amb aquesta idea era, com se sap, Winston Churchill– estaven d’acord que era millor pactar el que fos amb Adolf Hitler que arriscar-se a una altra topada armada a gran escala a Europa. Fruit d’aquesta por, quan el 1933 es va saber que Hitler havia ordenat el rearmament de l’exèrcit alemany –en contra del previst en el tractat de Versalles de 1919–, ni França ni Gran Bretanya reaccionaren. Quan el 1936 el Führer envia tropes de la Wehrmacht a ocupar Renània –que pel tractat citat era francesa– tampoc hi hagué reacció. El mateix any, de res no serviren les peticions desesperades d’ajuda de la República espanyola; París i Londres s’estimaren més no ajudar la democràcia en perill davant les tropes revoltades de Francisco Franco, les quals sí que tingueren el suport exprés de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. El març de 1938 Berlín ordenà l’annexió d’Àustria –el conegut com Anschluss– i les potències occidentals li ho permeteren.
El cim d’aquesta política de suposat apaivagament arribà el 1938, quan Hitler anuncià que la població d’arrel germànica de la zona dels Sudets, a Txecoslovàquia, patia la persecució del govern del país –cosa que mai no es va prova– i que la volia incorporar a Alemanya per la seva seguretat. A la Conferència de Munic sobre el particular, per trobar una solució, celebrada el dia 28 de setembre, el Führer es reuní amb els caps dels governs britànic, francès i italià. El govern txecoslovac no fou convidat ni consultat. L’endemà s’anuncià l’acord: els Sudets serien part d’Alemanya.
Quan Chamberlain arribà a l’aeroport de Londres, a peu d’avió mostrà als periodistes el document signat i –en unes famoses imatges que s’han repetit milers de vegades– anuncià, somrient, tot content, que aquell paper era la Peace fou our time –la ‘pau per als nostres temps’. Menys d’un any després, Hitler començava la invasió de Polònia que provocà la Segona Guerra Mundial.
Fa feredat comparar les garanties que donava Hitler a Chamberlain amb les que han donat les autoritats russes. Vladímir Putin assegurà al president de la República francesa, Emmanuel Macron, quinze dies abans de fer esclatar la guerra, que disminuiria la pressió militar a la frontera. En un gest insòlit, el president francès reconegué després que el líder del Kremlin l’havia “enganyat”. Poc abans, el 28 de gener, el ministre d’Afers Exteriors rus, Serguei Lavrov, afirmà en unes declaracions a l’agència de notícies Sputnik, que “si depèn de Rússia no hi haurà guerra”. Uns dies abans de la guerra, Iuri Korchagin, ambaixador rus a Madrid, deia en una entrevista a Antena 3 que “tot el món es pensa de veres que hi haurà una guerra, però no serà així. Ho hem desmentit i hem dit que no estem preparant res (de guerra), però ens tracten de convèncer (Estats Units i l’OTAN) a nosaltres mateixos i a l’opinió pública que sí que hi haurà guerra”.
A la vista de la comparativa, les autoritats russes i en especial el seu líder, Putin, no queden gaire bé. Com a mínim, s’ha d’acceptar que empren la mentida amb la mateixa convicció tàctica que ho feia Hitler: si els convé l’usen sense cap problema.
La Xina. La història ensenya que un conflicte regional pot perfectament convertir-se en quelcom de més abast i, a vegades, en una guerra massiva. Així va començar la Primera Guerra Mundial. El 28 de juny de 1914 fou assassinat a Sarajevo (Bòsnia) l’hereu al tron de l’Imperi austrohongarès Francesc Ferran d’Àustria, per un nacionalista serbi. L’Imperi declarà la guerra a Sèrbia. En primera instància pareixia un conflicte localitzat, regional. Però aleshores la complexitat de les aliances actuà: Rússia es mobilitzà a favor de Sèrbia el 29 i 30 de juliol, Alemanya declarà la guerra a Rússia el dia 1 d’agost i el 3, a França; el Regne Unit la declarà a Alemanya el 4 d’agost... Així, un rere l’altre, fins a 32 països es declararen en guerra i s’inicià la carnisseria d’abast europeu.
Està clar que existeixen paral·lelismes entre com s’iniciaren les dues guerres mundials i la situació actual: guerra localitzada que podria descontrolar-se, mentides de l’agressor, intents d’apaivagament... Però hi ha determinisme. Així ho assegurava a DW el politòleg i historiador Stefan Garsztecki: “No hi ha cap raó perquè hi hagi més nivells d’escalada”, com passà el 1914 i el 1939. I un altre expert, Sven Lange, comandant del Centre d’Història Militar de l’Exèrcit Alemany, també analitzava per a la citada televisió germànica que la situació és prou diferent perquè en 1914 i 1939 les potències en joc tenien la capacitat de provocar el que provocaren; tanmateix, ara “la contribució de Rússia no és decisiva”, perquè “les potències globals” de bon de veres són Xina i Estats Units, i cap de les dues, al parer d’aquest expert, “té cap interès” a fer escalar el conflicte fins a un nivell de perill que pugui suposar l'esclat de la Tercera Guerra Mundial.
El 6 d’abril la BBC entrevistava l’analista britànic Taras Kuzio, expert en Ucraïna, autor del llibre –publicat dues setmanes abans de la invasió russa– El nacionalisme rus i la guerra russa-ucraïnesa. Ell fou l’únic que va avançar –el 2010– que Putin acabaria annexionant Crimea, diguessin el que diguessin els tractats internacionals en els quals es reconeixia la pertinença del territori a Ucraïna. Segons l’analista, el paper de Rússia és avui declinant: “Ha estat apartada de la globalització (per les sancions) i això significarà que entrarà en declivi més ràpidament i suposarà l’ascens, també més ràpid, de Xina com l’alternativa al domini” dels Estat Units. Per a Kuzio, “Xina està feliç; el declivi rus és el seu ascens. Comparteixen la mateixa posició contra Occident, però la diferència és que Xina és una potència en ascens i Rússia en declivi. Se suposava que Rússia era una gran potència militar i ara la gent es demana per què no ha estat capaç de derrotar Ucraïna. Aquesta guerra definirà la Xina com la nova potència antioccidental”.
L’historiador escocès Niall Ferguson comparteix el fons de l’anàlisi de Kuzio. Es tracta d’un dels més brillants analistes internacionals, que ha estat professor de Harvard, Oxford, la London School of Economics i ara exerceix a la Universitat de Stanford, a Califòrnia. Al seu parer, que compartia amb la BBC el 2 d’abril, Xina és la clau avui de tot el complicat joc d’escacs geoestratègic mundial. I respecte a Ucraïna, el paper que hi té Estats Units té molt a veure amb aquest mirar de cua d’ull cap al gegant asiàtic: “Des del punt de vista de l’administració Biden, la Xina és més important que Rússia per un ordre de magnitud. Crec que a Washington hi ha la creença que si la situació actual a Ucraïna resulta malament per a Putin, aleshores això impedirà que la Xina intenti prendre el control de Taiwan”.
L’anàlisi condueix Ferguson a una encadenament d’esdeveniments entre Ucraïna i Taiwan que no pot deixar molt tranquil a ningú: “Hi ha informes que la Xina planejava envair Taiwan l’octubre d’aquest any i això probablement no passarà després dels esdeveniments recents (la guerra d’Ucraïna). Però no crec que renunciï a la idea, perquè Xi Jinping en parla des de fa anys i fins i tot vol allargar el seu mandat per continuar amb el pla. Ara és el moment de la veritat per a la Xina, perquè si Xi Jinping està realment decidit a prendre el control de Taiwan, no pot passar gaire temps. En els propers anys, Occident aprendrà moltes lliçons d’Ucraïna i armarà Taiwan fins a les dents per evitar una invasió de la Xina”.
En resum: no pareix molt probable que per Ucraïna esclati la Tercera Guerra Mundial. Però alerta amb Taiwan.