La nova vida d’Alla Savina és incerta. Aterra a l’aeroport de Tbilisi a les quatre tocades de la matinada. Surt de l’edifici dubtosa i es planteja si ha de demanar un taxi. La ciutat dorm, encara no passen autobusos, però agafar un taxi és car, i Savina té pocs diners. Porta 1.800 euros dins una petita motxilla Adidas, això és tot el que té. Va treure els diners del compte de Rússia a l’últim moment, abans que bloquegessin l’accés al banc. Savina ara no pot accedir al compte on fins fa poc rebia els seus ingressos com a dissenyadora de vestuari. “El tipus de canvi era terrible”, diu. “Però almenys vaig poder rescatar uns quants diners”.
Durant una estona s’està davant del vestíbul d’arribades de Tbilisi passant fred. Dona voltes sobre què ha de fer. S’ha posat una roba massa prima: porta unes esportives, però no té unes botes que escalfin. A la seva nova vida, Savina s’ha endut el que s’estimava, no pas el que era raonable endur-se. Val més passar fred que renunciar al quimono gris que tant li agrada portar a l’estiu. O que renunciar a les aletes de busseig, que a Savina li van perfectes i que espera que l’ajudin a trobar feina a Geòrgia. “Tinc un títol de submarinisme, potser podré treballar de monitora de busseig”, diu, però encara no sap del cert si podrà.
Aquesta dona de 40 anys tampoc sap quant de temps vol quedar-se a Tbilisi ni com serà la seva vida a la capital de Geòrgia. L’únic que té clar és que no vol tornar a Rússia, el seu país. “No pas mentre Putin faci la guerra contra Ucraïna”.
És una guerra contra la qual a Rússia no es pot protestar, que ni tan sols se’n pot dir “guerra”. Per criticar la invasió, que va començar el 24 de febrer, pots afrontar una pena de fins a quinze anys de presó. Així i tot, molts russos han trobat una via per expressar el seu malestar: anar-se’n. Desenes de milers de russos han abandonat el país durant les primeres setmanes de l’atac.
Han fugit sobretot persones joves i formades, i ho han fet cap allà on els duien els pocs vols que quedaven: a Istanbul, a la capital d’Armènia, Erevan, i a Tbilisi. Entre finals de febrer i finals de març, han arribat més de 30.000 russos a Geòrgia, prop del doble que en els mesos anteriors. Tbilisi, com escriu el portal web a l’exili Meduza, s’ha “convertit en el centre dels emigrants polítics russos”.
I un d’ells és Alla Savina. Quan Rússia va envair Ucraïna, ella estava de visita a casa de la seva mare a Hèlsinki, on viu des que fa anys va conèixer un finès en un creuer. A la tele va veure bombardejos contra Kíiv, nens plorant i mares fugint. Però quan va buscar una cadena russa a YouTube, va veure que de la guerra no en deien res. “Allà deien que un míssil ucraïnès havia caigut sobre una ciutat fronterera russa”, diu Savina. “Això era tot. Com si no hi hagués cap guerra”.
Però sí que n’hi havia una, i “amb aquesta guerra jo no hi vull tenir res a veure. Jo no vull donar-hi suport amb la meva presència a Rússia. Ni vull finançar un govern que du a terme una política que no respecta la dignitat humana”. L’única possibilitat que tenia Savina per no fer-li el joc al poder rus era fugir.
Per no haver de tornar a Rússia, va intentar allargar el visat a Finlàndia, però va ser en va. “Els funcionaris van comprendre la meva situació”, diu Savina. “Però com que no era víctima de persecució política, no em van poder ajudar”. La seva sol·licitud va ser rebutjada, i Savina va haver-se’n d’anar.
Mentre en molts països s’acullen refugiats ucraïnesos, els russos que estan en contra de la política de Vladímir Putin amb prou feines tenen opcions per anar-se’n a l’exili. Són pocs els països que els acullen sense visat. Un d’aquests països és Geòrgia.
Ja en temps de la Unió Soviètica, Tbilisi era una destinació anhelada per molts russos. El clima és més agradable que a Moscou o Sant Petersburg i els seus carrerons laberíntics fan que sembli un poblet pintoresc. Alla Savina també hi havia vingut sovint de vacances durant els últims anys. “M’encanta Geòrgia”, diu. “Però no m’hauria imaginat mai que algun dia hi hauria de viure”.
Savina ha canviat uns quants diners a l’aeroport (quaranta euros per començar) i ha optat per agafar un taxi. Mentre es va fent de dia, el cotxe la porta a un bar de la ciutat vella de Tbilisi. Furga durant uns segons en una jardinera que hi ha davant la porta i treu una clau. “El meu amic m’ha amagat la clau aquí”, diu.
El bar i la clau són de l’amic d’un amic: com que les nits darrere la barra s’allarguen molt, l’home s’ha construït un petit habitatge a la casa del costat. Aquí podrà viure de moment Savina. “És una sort enorme”, diu. “Si no, no sé com em podria permetre un pis a Tbilisi”. La seva nova casa és una habitació estreta en què hi ha apilada roba d’home i bosses de plàstic, fa pudor de suat i d’humitat. Però, quan Savina desfà la maleta, se la veu alleujada. No té diners ni objectius, però és lliure. Està alliberada i aquí no se sent culpable per la guerra d’Ucraïna. “Tot i que d’alguna manera tots tenim part de culpa”.
Aquestes darreres setmanes, estan arribant a Tbilisi molts russos que, si bé mai han donat suport al règim de Putin, poques vegades li han plantat cara obertament. Els immigrants expliquen que han assistit a manifestacions, han escrit publicacions crítiques a Facebook, però que més enllà d’això han portat una vida còmoda a Moscou. “El règim va enverinar Aleksei Navalni i empresona mil persones en cada manifestació, però la majoria de russos no han notat la repressió”, diu el periodista Ilià Xepelin, que també ha fugit a Tbilisi. “Fins ara”. Xepelin treballava fins fa poc per a l’emissora Dojd, crítica amb el règim, que ara ha estat tancada, igual que altres mitjans lliures. També ha deixat d’informar Nóvaia Gazeta, el diari d’investigació més gran de Rússia, perquè patia pels seus treballadors.
Olga Vostrosablina es va adonar que havia d’anar-se’n de Rússia quan un matí es va plantejar si era segur emportar-se el mòbil al despatx. I si, de camí al metro, un policia la parava i l’obligava a ensenyar-li els missatges? A Moscou circulen un munt d’històries de transeünts que són aturats al carrer i que se’ls obliga a desbloquejar el telèfon: per una foto crítica o un exabrupte privat contra la guerra, un ciutadà pot acabar a la presó.
Aquesta dona de 31 anys detesta la política de Putin i ho havia expressat amb totes les lletres en missatges a amics. I si per aquests missatges la tancaven a la presó? Qui es cuidaria de les seves dues filles si al vespre no tornava a casa?
Hauria pogut eliminar els missatges: amagar el cap sota l’ala com bona part dels ciutadans russos. “Però no podia. Igual com no podia deixar que les meves filles cresquessin en un país en què ni tan sols es pot estar a favor de la pau”.
A començament de març, Vostrosablina va comprar uns bitllets d’avió per anar-se’n a la zona russa del Caucas. Des d’allà un minibús la va portar fins a Geòrgia. Un país que no havia visitat mai i on no coneixia ningú: “però qualsevol cosa era millor que quedar-se a Rússia”. A la nit, quan el vehicle va travessar la frontera, Vostrosablina i els altres passatgers van cridar el que a Rússia estava prohibit: “No a la guerra!”.
Ara viu amb les seves filles en un pis de dues habitacions als afores de Tbilisi: amb parets sense enguixar i cables elèctrics que pengen de la paret. En comptes de finestres, hi ha forats a la façana. Tot i això, Vostrosablina paga 350 dòlars mensuals a la llogatera, una fortuna a Tbilisi. “Però no teníem cap altra opció”.
Va trobar el pis a través d’una migrant russa que fa anys que va fugir a Tbilisi i que oferia la seva ajuda per Twitter. Com que el govern georgià no ajuda gairebé gens els russos que hi ha al país, els “nous” s’organitzen entre ells: hi ha borses de pisos per internet i grups de Telegram per a qüestions relacionades amb el visat. Es donen feines de sotamà i persones desconegudes n’avalen d’altres davant dels llogaters.
No és només per amabilitat, sinó per necessitat: quasi ningú vol ajudar els russos en la situació actual, encara que s’oposin al règim. Anna, una migrant russa que ens demana que no publiquem el seu nom real, explica com un botiguer de Tbilisi es va negar a despatxar-la: “No venem res a russos”.
La població georgiana està clarament de part d’Ucraïna: en moltes finestres hi ha banderes blaves i grogues, i hi ha voluntaris georgians que s’han unit als combats contra l’exèrcit rus. Ningú ha oblidat que Rússia i Geòrgia també van estar en guerra el 2008. Aquell conflicte només va durar cinc dies, però molta gent tem que, a més de Kíiv, algun dia Putin també podria envair Tbilisi. “Entenc que als georgians els russos no els caiguem bé”, diu Vostrosablina.
Però on ha d’anar, si no? Se n’ha de tornar a casa, on ja s’ensenya “patriotisme” a l’escola bressol? “On l’odi forma part de l’ensenyament?”. Vostrosablina fa que no amb el cap. S’estima més educar les seves filles ella mateixa a la taula de la cuina a Tbilisi. Vasilissa i Aleksandra, de 7 i 9 anys, tenen un posat estoic: no es queixen i se submergeixen obedients en els seus llibres. Vasilissa diu que troba a faltar els seus amics de Moscou, “però la mama ens ha explicat que Moscou no és un lloc segur per a nosaltres si ella diu coses sobre la guerra”. Vostrosablina porta un braçalet blau i groc al canell: els colors d’Ucraïna.
També el porta quan assessora clients com a psicoterapeuta, des de fa poc per videoconferència. Als que donen suport a la guerra Vostrosablina ja no els tracta. Ara per ara la feina, però, és més una distracció que una manera de guanyar diners: els seus honoraris van a parar a un compte rus al qual no pot accedir a causa de les sancions. Té estalvis per a uns quants mesos, després haurà de buscar una altra feina. “Si convingués, rentaria plats i tot”, diu. “El més important és no haver de tornar a Rússia”.
Alla Savina, la dissenyadora de vestuari de Moscou, sap que aviat necessitarà una feina. El primer dia a Tbilisi s’alimenta de fajol i pomes, només es permet el caprici de comprar-se un coixí nou, “perquè el que hi ha al pis és dur com una pedra”. Paga quinze laris georgians al supermercat, uns quatre euros i mig, i a més vint euros per una targeta SIM. Savina empassa saliva, els diners són escassos. Però com a mínim té un lloc per viure, es diu a si mateixa. I té amics a Tbilisi, a diferència de la majoria de persones acabades d’arribar.
A la tarda truca el timbre d’una porta de ferro adornada del centre. Un cop a dins, Lina se li tira als braços. A Moscou treballaven juntes de dissenyadores de vestuari, i ara són a l’exili totes dues. Per casualitat, sense haver-se posat d’acord. “Lina va penjar fotos a Instagram de llocs que em sonaven”, diu Savina. “I li vaig preguntar: Lina, on ets? I va resultar que era a Tbilisi”.
Lina només havia explicat a la seva mare que planejava fugir. Ningú més de Moscou sabia que volia anar-se’n. I tanmateix, Lina no és cap opositora al règim, només una dona jove que es manifestava i que era crítica amb la política de Putin. “Però a Rússia ara n’hi ha prou amb això per acabar a la presó”, afirma.
Des que va començar la guerra, la sensació que tenia al seu país era com si tingués una corda lligada al coll. De dia li venien atacs de pànic i sentia que li faltava l’aire, i de nit, quan estava desvetllada, una veu cridava dins el seu cap: “Fuig, fuig!”. Així doncs, va fugir. A començament de març, Lina va desmantellar casa seva i va comprar un bitllet per Geòrgia.
Ara pateix menys per la seva situació, però més per la de la seva família. A la mare de Lina la van detenir no fa gaire en una manifestació contra la guerra i, tot i que la van alliberar l’endemà al matí, la filla tem pel seu futur. Per això Lina ens demana que no publiquem el seu nom autèntic.
“Com estàs?”, li pregunta Alla Savina. “Estic molt contenta que siguis aquí”.
Amb algú altre al costat, la vida aquí és més fàcil de gestionar: on es troba feina, on s’obre un compte? A Lina uns coneguts li han aconseguit una feina en un hotel, on fa torns a la recepció per 35 laris l’hora, uns deu euros. “Ara hem perdut la feina que teníem a Moscou”, diu Lina. “Però el que estem vivint no és res en comparació amb el que han de suportar els ucraïnesos”, afegeix de seguida Savina.
L’endemà, les dues amigues fan una passejada per la ciutat vella de Tbilisi. Travessen la plaça de la Pau fins al campanar i finalment s’aturen davant una cascada, un imant per als turistes. Uns visitants es fan fotos davant del torrent, i Savina s’adona que gairebé tots parlen rus. “Segur que volien anar de vacances a algun altre lloc però els van cancel·lar els bitllets”, diu. D’aquí a uns quants dies els turistes tornaran a Rússia. Savina i Lina es quedaran a Geòrgia.
En un discurs a la televisió russa, Putin va qualificar les persones que marxen de Rússia en senyal de protesta “traïdors i escòria”. Però en realitat, diu Savina, “el màxim traïdor és ell”. “Mai ningú havia perjudicat tant el nostre país com Putin”. Lina i Savina no volen tornar a Rússia fins que s’hagi derrocat Putin. “La guerra potser s’acabarà”, diu Lina. “Però la repressió continuarà”.
Més tard, de tornada al centre, un guia interpel·la les dones: es pensa que són turistes. “Va, que us faig un tour a bon preu!”, crida l’home.
“No, gràcies”, diu Lina traient-se’l de sobre. “No som turistes”.
“I què sou, doncs?”. El guia queda desconcertat.
“Ciutadanes de Tbilisi”, contesta Lina. “Ara som d’aquí”.
Olga Vostrosablina tampoc es planteja tornar aviat a Rússia. “El govern augmentarà encara més la pressió”, assegura. “D’aquí a no gaire, Rússia serà com Corea del Nord”. Vostrosablina es vol quedar a Geòrgia com a màxim un any, després espera anar-se’n a Europa amb les seves filles d’alguna manera. “Ara som estrangeres a tot arreu”, diu. “Tant a Rússia com aquí”.
Traducció d'Arnau Figueras