Una massa compacta de ciment, carrers, llums i fanals, finestres entreobertes que ens permeten veure què hi ha dins, què s’hi fa, qui hi viu. És el primer que ens mostra Les Olympiades, un conglomerat d’edificis dormitori plens de vides avesades a una incertesa permanent i a la precarietat, amb joves que defugen el lligam, pels qui l’amor i el sexe formen part d’un paisatge naturalitzat i no aclaparador, que treballen, es comuniquen i es relacionen a través de pantalles —sempre presents, en qualsevol quefer, oci i rutina—, que es coneixen per Tinder i es connecten a webcams de sexe en viu.
Podria ser el retrat generacional de qualsevol de les nostres perifèries —si ens allunyem de la imatge estereotipada que encara perpetuem—, però no: és una racó del districte 13 de París, conegut pels vuit gratacels que tenen per nom "Les Olympiades". El cineasta Jacques Audiard hi situa el seu darrer film, centrant-se en tres joves —racialitzats, cultes, guapos i formats— que van i venen, de vides modestes, però absolutament normals. Res de càrregues alliçonadores socio-polítiques, ni discursos agres. Émilie (Lucie Zhang) és d’origen taiwanès, ha estudiat Polítiques i treballa ara de tele-operadora, ara de cambrera. Camille (Makita Samba) és afrodescendent, té una vida sexual activa i despreocupada i exerceix de professor en un institut mentre prepara les oposicions. Nora (Noémie Merlant) ha deixat Bordeus per començar de nou a París, allunyada d’un cèrcol massa asfixiant i amb ganes de tallar fils i respirar aires nous, just quan coneix Amber (Jehnny Beth).
Quatre vides que s’entrecreuen en un paisatge en blanc i negre (magnífica fotografia de Paul Guilhaume) i amb una banda sonora que ens fa avançar a ritme de tecno-dance (signada per Rone, un dels joves creadors més aclamats de l’escena electrònica francesa). Delicadesa i oportunitat, contradiccions i fluctuacions, conjugats sense cap engruna d’almívar. El director d’Un profeta (2009) o Els germans Sister (2018)adapta tres històries de l’il·lustrador Adrian Tomine, ajudat per la mirada determinada de les guionistes Léa Mysius i Céline Sciamma, figures clau per fer enlairar el resultat final i evitar alguns riscos, com el judici moral, tot centrant-se en el tomb tecnològic que ha pres l’amor (i la vida), en el toc despreocupat de la nova mentalitat, en una sensualitat desimbolta, tal com raja, sense perversions recargolades, ni morbositat arbitrària.
Les Olympiades és, sobretot, la creació d’una atmosfera i la constatació d’uns temps —els d’ara, una manera de ser jove—, amb uns personatges que ens guanyen des de la primera escena (menció a banda per a Lucie Zhang, que debuta i ens captiva per la senzillesa normal de cada gest i reacció, tan creïble i vital en tot el que fa) i que voldrem acompanyar fins a saber-ne la resolució final. Fresca, actual, lleugera i amb pòsit. Entre l’amor i el sexe, com si aquesta massa compacta de ciment, carrers, llums i fanals, d’edificis dormitori, contingués també tota la resta de coses que importen.
Les Olympiades
Títol d’estrena: París, Distrito 13
Direcció: Jacques Audiard
França, 2021
Durada: 90 minuts
Guió: Jacques Audiard, Léa Mysius, Céline Sciamma, Nicolas Livecchi
Música: Rone
Fotografia: Paul Guilhaume
Repartiment: Lucie Zhang, Makita Samba, Noémie Merlant.
Drama romàntic.