—Fins ara havia fet sobretot llibres d’història o polítics. La figura de Caimó demanava més una novel·la que estudis i divulgació històrica?
—Sí, demanava una novel·la. Jo vaig conèixer Howard Zinn, catedràtic d’Història de Boston, i li vaig traduir un parell d’obres al castellà. Zinn sempre deia que havia tingut la classe plena, a la Universitat de Boston, però que la història s’hi quedava allà. No anava molt més lluny. Llavors ell es va dedicar a la literatura i va fer una obra de teatre sobre Emma Goldman, Emma, que s’ha representat en teatres dels cinc continents. Per això Zinn deia: “He fet més amb aquesta obra de teatre que a la càtedra tots aquests anys”. Per això calia una novel·la sobre Caimó. A més, hi ha el que deia Marguerite Yourcenar: que amb una novel·la pots explicar més història que amb el clàssic llibre d’història. Un llibre d’història ha de ser molt documentat. I sobre Caimó hi ha grans espais temporals sobre els quals no sabem gairebé res. Per exemple, de la seva estada a Puerto Rico, dels set als 35 anys, no en sabem res. He comprat bitllets a Puerto Rico dues vegades però no hi he pogut anar.
—Explica vostè que li van coincidir amb la pandèmia.
—Sí, aquest és un producte de la pandèmia i no he pogut anar mai a Puerto Rico, però tirant del fil de Mayagüez —que també és el poble natal de la mare d’en Pau Casals— veus que és el nucli revolucionari de Puerto Rico, on van anar a parar els Betances i Ruíz Belvis.
—Com coneix en Caimó?
—La primera persona que em va parlar d’en Caimó va ser en Francesc Ferrer i Gironès, que és clau. Com a senador, va estar a la Biblioteca de les Corts buscant coses per fer un llibre sobre els moviments socials de Girona. Ell és qui va descobrir la Isabel Vila.
—La sindicalista que també feu aparèixer a la novel·la?
—Sí. Va anar a la Universitat de Girona i els va dir que havia trobat una sindicalista que era activa als anys setanta del segle XIX a Girona. Els de la UdG el van enviar a passeig: “Impossible que una dona hagués estat a aquest protagonisme sindical en aquell temps”. Després vaig sentir el que havia fet Carles Rahola. El 1932, en Carles Rahola és convidat per la Generalitat a fer un llibre sobre els herois catalans. Llavors sorprèn propis i estranys quan, en compte de parlar sobre el general Batet, en Moragues o en Rafael de Casanovas, diu que, per a ell, els dos més grans herois de la història de Catalunya són n’Abdó Terrades i en Pere Caimó. Allò és una petita bomba. El fet que set anys després els franquistes afusellessin Rahola va contribuir a enterrar encara més la figura d’en Caimó.
—Encara és desconegut per a molts.
—De fet, fins al 1908 no s’hi fa un homenatge a en Caimó a Sant Feliu de Guíxols. Aquell 1908 sí que es fa un dels grans homenatges que s’ha dedicat mai a un ganxó: hi van anar tots els parlamentaris de les Corts, van anar els intel·lectuals catalans i s’hi va posar a la mateixa alçada de Verdaguer i Pi i Margall. M’emprenya molt aquest centralisme barceloní que despatxa en Caimó com a figura local.
—És un gran personatge però certament desconegut.
—Sí. El 1975, Àngel Jiménez i Josep Clara fan un llibre sobre Caimó que és molt rudimentari, però que explica moltes coses que jo he explicat en el llibre. Àngel Jiménez serà molt molt important com a arxiver de Sant Feliu.
—Opteu per fer una novel·la sense pretensions, molt històrica però molt allunyada dels estàndards dels best-sellers històrics: sense romanticismes forçats ni personatges prototípics...
—Jo tenia clar que no havia de fer un pamflet. Tenia clar que havia de fer un llibre explotant alguns moments bàsicament històrics.
—La captura nocturna de dos vaixells enemics al port de Sant Feliu és de pel·lícula.
—I és absolutament històrica, tot i que a Sant Feliu molts la ignoren. Això vol dir que els historiadors aficionats, que només som uns intrusos en la matèria, també podem trobar coses importants. Crec que el tractament ha estat correcte. Però la primera regla de la novel·la històrica és no dir què és veritat i què no. Hi ha petits detalls que he canviat.
—Per què ningú havia escrit aquesta novel·la?
—Jo he agafat una sèrie d’elements, que potser alguns historiadors havien esmentat de manera aïllada. Algú esmenta que a en Caimó li deien “Pare”. Per alguna cosa seria! Algú esmenta que hi ha un mapa amb una muralla que va fer aixecar en Caimó. Algú esmenta que, quan cau Olot a mans dels carlins, la I Internacional agafa Sant Feliu com la seva capital. Algú explica que la demarcació de Girona no és un lloc absolutament excèntric de la realitat internacionalista europea sinó que és un lloc que visiten importants marxistes i gent destacada de la I Internacional. Élisée Reclus, la mà dreta de Marx, ve a fer un acte a Llagostera i un altre a Sant Feliu. No és veritat que siguem un petit accident extemporani a la realitat europea sinó que aquí també hi havia moviments. I després encara trobo que Sant Feliu és la població de tot Girona on s’ha fet la vaga obrera més llarga de la història: un any i mig. Es fa una vaga obrera de la construcció i durant aquesta vaga s’edifica una muralla per defensar la democràcia! Ningú ha destacat això. Ningú ha explicat què hi feia Isabel Vila a Sant Feliu, però tenim fragments del discurs que ella va fer davant de 3.500 treballadors la nit del 29 d’agost del 1872...
—És molta gent per l’època, pel lloc i per la temàtica.
—Sí. Allò és històric. I ningú no li ha donat massa importància. Jo conjumino totes aquestes dades i afirmo que Sant Feliu de Guíxols és de les poblacions del nostre país que més de prop ha tocat la llibertat. I ni a Sant Feliu no en són conscients.
—No hi ha memòria de tot això? Ni a Sant Feliu?
—Molt remotament. La gent més gran... Desgraciadament no sabem la nostra història. Esquerra Republicana tampoc no sap la seva història. S’imaginen que va començar amb en Macià i en Companys. Jo crec que ve de molt més enrere. La gent ara em pregunta: “Tu, que ets independentista, què fas reivindicant un federal?” Per mi la història no és una foto; la història és un tràveling. No podríem parlar d’en Caimó ni com a independentista ni com a gran catalanista. Tot demana un procés. Si no tenim clar qui van ser els republicans federals i què van fer, tenim una visió molt coixa de la realitat. La gent no sap res dels republicans. Però a les primeres eleccions democràtiques que es van celebrar a la història de Catalunya, el gener de 1869, dels 37 diputats que surten de tot Catalunya, 28 són republicans federals.
—Majoria absolutíssima.
—I després et diuen que t’has d’esperar al segle XX per al naixement del catalanisme, i la politització del catalanisme. Home! El llibre, en part, és també un homenatge als republicans federals. Perquè Clavé és conegut, Monturiol és conegut i mitificat, però ningú sap que eren homes de partit.
—És alhora una ficció molt respectuosa amb la història, però molt novel·lesca. Formalment, recorden més les novel·les històriques d’en Walter Scott que les novel·les històriques que s’escriuen ara.
—Sí, sí... He tingut l’enorme sort que m’he hagut d’inventar poques coses. Potser he subratllat alguns fets, però crec que aquest és el valor del novel·lista. Els fets són extraordinaris. Volia fugir d’un llibre massa polític, però has d’explicar qui és el Narváez i qui és l’O’Donnell, l’Espartero... I tot això té un reflex. Per a l’escena del carnaval, per exemple, he consultat molta documentació. He llegit moltíssim. També reivindico el món dels casinos, com el Casino dels Nois de Sant Feliu, perquè eren molt importants.
—I era lloc de trobada de diferents classes socials?
—Sí. Nois, a l’Empordà no vol dir ‘xiquets’; vol dir ‘homes’. Era el casino dels homes. De moment, d’una manera no forçada he fet present en Clavé, en Monturiol i, d’una manera molt creïble, he introduït les visites de Caimó a Barcelona. Sabem que hi anava sovint i que el van multar per no tenir salconduit quan anava a Banyoles. Després hem d’imaginar quins poden ser aquests viatges.
—I el fa coincidir amb Clavé, Abdó Terrades i Monturiol.
—Sí. La funció d’aquell capítol és per explicar coses de l’evolució política d’en Caimó. No n’estava convençut en aquell moment. Està documentat, per exemple, que, quan van venir els esquirols, ell s’hi va enfrontar.
—És un episodi dins de la vaga d’obrers a Sant Feliu. Quan arriba una colla d’esquirols, en Caimó se’n va a trobar-los i evita que entrin al poble. Això és real?
—Sí, sí. Jo ho faig una mica més gros. Però sí, ell va sortir amb l’escopeta a la carretera. Ho he canviat una mica per fer-ho més social.
—Un altre personatge important a la novel·la és en Duran, un industrial que es fa amic de Caimó, tot i que les seves idees no són les mateixes. És històric?
—He llegit que l’ideal del novel·lista històric és aquell que, després d’un any, li demanes què és real i què no ho és i no ho sàpiga respondre. Doncs, et puc assegurar que no sé d’on surt en Duran. Sé que he llegit en algun lloc que tenia un amic que penso que es deia Duran —ho penso, però no ho puc assegurar. El fet és que necessitava un personatge àncora, amb uns ideals que contrastin amb els d’en Caimó i que reflecteixi l’aliança entre aquells industrials progressistes liberals —que n’hi havia molts— i els revolucionaris. Aquest llibre pretén també retratar un altre tipus d’indians, que també existien. Sempre ens quedem amb l’indià que torna i es fa la gran torre i que després explota els treballadors d’aquí. Però també hi ha l’indià revolucionari, que és el subtítol que fem servir a les presentacions de Caimó.
—Segur que van arribar altres indians revolucionaris, republicans o més conscienciats amb el problema de l’esclavisme però no van trobar un lloc receptiu a les seues idees. Per què Sant Feliu de Guíxols va escoltar Caimó i li va donar tan suport? Què feia de Sant Feliu un lloc diferent?
—És un lloc on l’1 de gener de 1872 es crea el primer gran sindicat del suro. A Sant Feliu hi ha una potentíssima indústria del suro; hi ha una tradició sindical (la defensa de l’obrer és anterior a l’arribada de la I Internacional) i hi ha un sector industrial molt carca —com a tot arreu— però també un sector molt progressista. •