Si Curial i Güelfa foren mil·lennistes és molt probable que tots els malentesos que van patir s’hagueren dissipat amb un curós seguiment de les fotos que ell hauria penjat en el seu recorregut per Europa. Romeo i Julieta haurien pogut lamentar-se de la seua dissort amb missatges de veu enviats per WhatsApp. Qui sap si Anna Karenina i el compte Vronski s’haurien fet match mentre lliscaven, despreocupadament, perfils d’altres pretendents.
L’amor i la necessitat biològica d’emparellar-se —perquè al capdavall els éssers humans som una barreja del nostre jo animal i el nostre jo social— han estat font d’inspiració d’obres literàries, pictòriques i tota mena d’expressions artístiques. Des de l’antiguitat fins al nostres dies. El limpiaparabrisas, el curtmetratge guardonat en la darrera edició dels Oscar, parlava precisament d’això, de l’amor i de les seus diverses formes. Hi ha poques coses més primàries —i més plaents— que el rampell de sentir-se observat per la persona estimada o el frec casual d’una mà d’aquella persona a qui vas tirar la canya fa temps i pensaves que no t’havia fet cas. L’art de seduir i ser seduït, vet aquí la qüestió.
Tot això s’ha transformat a mesura que els telèfons mòbils han esdevingut una mena d’implants biònics. Aquests aparells de poc més de 12 centímetres han modificat i han ampliat les nostres possibilitats de comunicar-nos. Avui podem reservar un vol mentre fem cua a la pescateria o reenviar un mem enginyós mentre atenem la reunió de l’escola. I també podem lligar com mai abans ho havíem fet. Perquè les aplicacions de cites, com Tinder, posen a l’abast dels usuaris i usuàries un catàleg de pretendents com mai abans. El seu ús s’ha fet, com més va, més generalitzat. Els prejudicis d’antuvi s’han esfumat.
Com la vida mateixa
A Tinder hi ha persones amb estudis primaris, però també universitaris; hi ha gent a qui li agrada l’escalada —en un percentatge més alt que en la vida real, de fet— i gent que té com a propòsit encadenar cerveses; hi ha amants de la natura i aficionats al motocròs; gent que aspira a pegar un clau —i que així ho explicita— i gent que es conforma a fer un cafè i que ja els va bé si després la cosa progressa. “Molta gent entén que Tinder s’utilitza només per tenir sexe casual. Però no tot el món ho gasta per a això”, corrobora la sociòloga de la Universitat de València, Arantxa Grau, que darrerament ha investigat la sexualitat online.
Laia, 28 anys, estudis superiors, era de les qui s’ho mirava amb reticències. “Em semblava com si fos el fast food de l’amor”, explica. Fa uns mesos, però, va trencar amb la seua parella i va tornar a traslladar-se al poble del Maresme on havia nascut de menuda. “Em vaig trobar que les amigues de tota la vida començaven a tenir vides estables, hipoteca, fills i totes aquestes coses i que m’era molt complicat trobar algú amb qui passar una estona”. Les circumstàncies, doncs, l’abocaren a Tinder. Per provar, no hi perdria res. El 31 de desembre va obrir-se un perfil. Any nou, vida nova. Com que era Cap d’Any la companyia oferia gratis l’opció Premium, aquella que t’obre les portes, suposadament, a l’Olimp de l’amor. “L’endemà l’aplicació se m’havia emplenat de matchs. I els pretendents havien iniciat converses, moltes converses”.
Segons tots els estudis que s’han fet, ells llisquen a la dreta quasi de forma compulsiva. Per cada vuit likes que fa un home, les dones en fan un. També ací predomina la lògica d’“alguna caurà”. Elles tendeixen a llegir la biografia (poc més de quatre ratlles); ells es guien, majoritàriament, per les fotos. Normalment són ells qui comencen la conversa. Perquè —almenys entre el gruix d’usuaris— allò normal és iniciar una conversa per detectar si totes dues persones tenen o no gustos semblants. Si la cosa flueix, el pas següent és donar-se el número de telèfon mòbil.
“Una conversa que s’inicia amb un ‘Hola, què tal?’ és un fracàs estrepitós. Per anodí, per insuls. Cal ser una miqueta enginyós, demostrar que t’esforces i que tens certa gràcia”, explica Mateo, 32 anys, publicista valencià. Menció a banda mereixen les persones que en la seua biografia es defineixen com a “normals”.
Amor i odi
Mateo, igual que Laia, s’ha instal·lat i desinstal·lat l’aplicació unes quantes voltes. “Ho obres i és com una granja”, assegura el publicista. “Fa mandra totes les converses que se t’obren. Porta molt de temps i dedicació i n’has d’estar predisposada perquè en moltes ocasions esdevenen diàlegs buits que no saps on acabaran”, relata ella.
En moltes ocasions, a més, l’altra part sap que és molt possible que s’estiguen donant diverses converses al mateix temps. S’inicia, doncs, una mena de cursa per veure qui es duu el gat a l’aigua. Deslliurats de qualsevol contacte emocional i físic, a voltes les converses acaben de forma abrupta, quan u dels dos, sense explicació, deixa de parlar. Un altre o una altra ha estat més ràpid, més enginyós. Simplement, en la cursa digital del flirteig, ha estat més exitós.
Claudia, 39 anys, ha xatejat sobre les coses més diverses amb els seus pretendents digitals, per allò de trencar el gel: dels seus gustos musicals, de locals per eixir, dels robots aspiradors... En el seu cas va obrir-se un perfil a Tinder després d’una separació abrupta i sobrevinguda. La pandèmia va ser determinant. En els dos anys transcorreguts des de l’esclat del coronavirus, les descàrregues de plataformes per a lligar s’han incrementat el 50%. A més distància social, més flirteig digital. Han estat vasos comunicants i les companyies tecnològiques bé que s’hi han beneficiat. “Vaig eixir una nit de festa, al novembre, amb una parella i amb açò del coronavirus em vaig adonar que era molt difícil entaular conversa amb desconeguts. Aquella nit vaig decidir que m’obriria un perfil a Tinder”.
Va triar unes quantes fotos (“que tampoc no estiguera excessivament maquillada, no volia semblar una ‘buscona’”) i va iniciar una aventura nova. L’endemà ja tenia uns quants likes. “Em vaig adonar que els homes sempre fan like”, explica. També es va adonar que havia d’explicitar en la biografia que tenia fills, per no haver de començar converses improductives tan bon punt avisava el seu interlocutor que tenia dos plançons. “És important xatejar abans per decidir si tens afinitat o no amb una persona. Hi ha detalls que són determinants. A mi un xic em va dir que li agradava Maluma i vaig tindre clar que no em calia invertir-hi més temps”, explica Claudia, que de fa uns mesos surt amb un xic que va conèixer a Tinder. “Ens vam conèixer en persona, ens vam entendre i mira!”, riu. La flama d’aquell match encara perdura.
Tinder pot obrir la porta a la felicitat, però també pot ser dur per a aquells que no troben el seu camí en la selva digital; aquells que no aconsegueixen entaular una conversa mentre la resta del món frueix dels seus matchs. Àlex, de 26 anys i programador, es troba entre aquest grup. Es va instal·lar l’aplicació després d’un trencament, ara fa quatre anys. Ho va fer alhora que una amiga. “A les dues hores ella tenia un munt de likes i jo cap. Açò funciona de forma molt diferent per a elles que per a nosaltres”, valora. Les setmanes passaven i no rebia cap notificació. “En aquell moment em va afectar l’autoestima. Em preguntava: Què estic fent malament?”, explica, alhora que admet que no es va esforçar gaire a l’hora de fer la tria fotogràfica. O almenys les fotos que va triar no encaixaven en el patró.
La frustració era tal que va decidir desinstal·lar-se l’app. Com Mateo, però, va tornar-hi ara fa mig any. Però “me la vaig posar dins la carpeta de jocs, per mentalitzar-me que no m’ho havia d’agafar seriosament, com m’havia passat la vegada anterior”. D’èxit virtual no n’ha tingut gaire, però almenys ara ha aconseguit que no li afecte. Perquè Tinder, sí, pot proveir-nos la millor de les recompenses (el sexe), però també genera frustració i abaixa l’autoestima. L’organització Time Well Spent i l’app Moment van fer un estudi a partir d’una mostra de 200.000 persones. D’acord amb les persones enquestes, Tinder figurava com la cinquena app que més infeliç feia a la gent.
Una agulla en un paller
“La realitat és que la majoria de les cites acaben en no res. I després hi ha el tema de les fotos: per què la gent té fotos de fa 7 anys? Jo he anat a cites i quan l’he vist he pensat: ‘Però tu per què t’has menjat al de la foto?’”. Qui així parla és Lucrècia de Borja, una valenciana que porta més de 20 anys activa en les plataformes de cites. Pràcticament cap li és aliena: Badoo, Adopta un tío, Meetic. El primer perfil se’l va fer quan, per estudis, va aterrar al barri de Benimaclet procedent de la comarca de la Safor. “Sempre que tenia una cita deixava alguna referència a una amiga. I mai, mai, quedàvem a casa d’ell”, explica.
El 2018 es passà a Tinder. Les seues piulades a Twitter sobre les seues experiències són per descosir-se de riure. Part de tot allò ho va explicar, també, al seu blog. Involuntàriament va crear el haghstag#LoDelTinder, que després molts valencians han adoptat per explicar les seues aventures i desventures en aquesta xarxa social. Resseguir-los és divertidíssim. Com a Claudia, que li va fer arrere la menció a Maluma, a Lucrecia li espantà trobar que un potencial amant duia tatuat al pit el símbol del cocodril de Lacoste. Blocatge i a una altra cosa.
“Una de les coses bones que tenen les plataformes és que et permeten indagar, buscar el perfil de la persona a xarxes, saber com pensa, què fa... I això ja et permet fer una tria abans de fer el pas de veure’t en persona”, opina. Ella ha tingut bones experiències, cites que han estat exitoses i amants recurrents que li han durat tres o quatre anys. També cites a les quals preferiria no haver anat. Admet, però, que “en general, el percentatge d’èxit és molt menut”. “El cara a cara és més fluid, més natural, clar”.
Garbellar persones
“Tinc la sensació que Tinder és com el LinkedIn de l’amor. Jo soc partidària del follar pel follar, però la manera com està plantejat Tinder em fa la sensació que ens insensibilitza i ens converteix en mercaderia”, afegeix Laia, que se sent una mica decebuda de la seua experiència. Ella no ha desinstal·lat l’aplicació, però ha optat per inhabilitar-la. “A mi, em resulta massa fred”, afegeix Mateo, que fa temps que no hi para atenció. L’investigador social Na Pai, al seu llibre La nostra atenció ha estat raptada, conceptualitza aquest fenomen com “Tinder-fatiga”. “Quan entrem al Tinder per primer cop ens poden semblar molt fascinants totes les possibilitats que ens obre, però a mesura que ens anem fent veterans, cada vegada ens emociona menys i ens genera més desídia —escriu—. Aviat descobrim que ens trobem dins un bucle de relacions i converses insubstancials que comencen i acaben periòdicament, i que sempre segueixen un mateix patró”.
Per a algunes persones, tanmateix, Tinder ha estat un esperó. És el cas de Maria. El 2016 va trencar amb qui durant nou anys havia estat la seua parella estable. Va decidir obrir-se un perfil a la xarxa de la flama. Era la primera volta que feia una incursió digital d’aquest tipus. “Era una etapa en què començava a ser un poc complicat conèixer gent nova”, relata. No va aturar la seua activa vida social, però. I en un d’aquells grups, una nit, va conèixer una xica que li va fer gràcia. Estava convençuda que aquell flirteig incipient no fructificaria. Sobretot perquè ella era uns anys menor. “I va resultar que me la vaig trobar al Tinder i li vaig fer like. I ella em va fer like. I per a mi va ser la confirmació que realment estava interessada a iniciar una relació amb mi. Qui sap què hauria passat si no hi hagués hagut aquell match?”, es pregunta. A hores d’ara continuen juntes. “Encara hi ha molts prejudicis sobre aquestes plataformes i crec que ens els hauríem de llevar —explica aquesta docent de 40 anys—. Una relació que s’inicia a una xarxa pot ser tan sincera com qualsevol altra”.