No tan sols és possible fer un art que inclogui o ofereixi alhora una proposta plàstica i una proposta conceptual, sinó que potser aquesta és l’única via per no fer un art limitat, per intentar de fer un art complet, obert a totes les possibilitats de l’expressió personal, del joc d’idees, de la visió panoràmica o detallista, celebratòria o crítica, sobre la vida, la societat, l’experiència humana, la història i el món. Em fa l’efecte que Oriol Vilapuig (Sabadell, 1964) té aquesta concepció, diguem-ne inclusiva, complementària o potser fins i tot no sectària de la seva pràctica artística.
L’exposició “Imatges buides”, que es podrà veure a La Virreina. Centre de la Imatge, fins al proper 2 d’octubre, demana justament això als espectadors: que hi prestin atenció sensorial i alhora que facin associacions mentals, que mirin i que pensin, que sentin (a través dels ulls) i que raonin (a partir dels ulls).
Aquesta voluntat de no deixar res de banda es fa perceptible sobretot en la naturalesa global de collage de l’exposició, en què conviuen una notòria diversitat de formats —pintura, fotografia, vídeo, dibuix…—, tècniques i materials —llapis, fotocòpies, estampes digitals, il·lustracions de llibres, guaix, tinta, oli…— i en què les obres presenten una disposició, sobretot en certes seccions, acumulativa, amuntegada, com si es volgués subratllar la seva dimensió d’al·luvió d’imatges o de tempesta d’idees, que es complementen, es distorsionen i s’enriqueixen les unes a les altres i, alhora, conformen una peça diferent i més gran i polièdrica.
Les primeres obres amb què es topa l’espectador ja li permeten fer-se una idea del que ofereix Vilapuig, de la versatilitat de la seva proposta. Una màscara, un mapa guixat, un vídeo amb figures humanes fent moviments com mecànics i el guaix d’un llit gran i negre: són uns elements, uns motius, que posen damunt la taula la intimitat però també la història i la política, la identitat però també la representació de la identitat, la realitat però també el mite, la cultura però també el cos, és a dir, la biologia.
M’agrada particularment el llit negre en guaix damunt paper. És un llit de matrimoni, o doble, amb el matalàs i els llençols tot arrugats i rebregats, però on sembla que només hi ha dormit una persona. Que sigui, a més, d’un color negre tan greu, quasi absorbent per a la mirada, li enriqueix enormement la capacitat significativa. Fa que per al cervell de qui el contempla hi desfilin idees i sentiments i sensacions relacionats amb la son i amb la mort, amb el descans reparador i amb el descans irreparable, és a dir, funerari.
Vilapuig mostra un especial interès en la condició femenina, però ho fa més des d’un punt de vista biològic i existencial —hi ha la pintura d’una pelvis, molt més científica que suggeridora— o amb una inclinació reflexiva —ara penso en les dues fotos en primer pla del rostre meditatiu d’una jove preciosa— que no pas sensual, incitant, estètic.
La millor obra de tota l’exposició, i també la central, són en realitat moltes obres en una. Es titula Habitar i organitzar, va ser feta entre el 2020 i el 2022, ocupa de dalt a baix tota una paret llarga i alta del museu, i està formada per una “seqüència de setanta-vuit imatges” —dibuix, fotografia, vídeo i objecte— que, resumidament, el·lípticament, toquen (perdó per dir-ho amb grandiloqüència) totes les dimensions de l’existència. Hi ha, en tota mena de formats i tècniques, cossos contemplats anatòmicament, taques, dibuixos de cercles que deriven en gargots, un tauler d’escacs, l’ecografia d’un fetus feta en guix sobre cartolina negra, una abstracció esfilagarsada en blanc i negre i gris, una abstracció geomètrica colorista, un instrument musical —un baix— que sembla la representació d’un continent, màscares, una cronologia, més mapes, reproduccions d’escultures, una mà, una sèrie de figures monstruoses, una esquerda pintada (quasi volcànica, quasi vaginal), un esquelet estirat…
Amb una llista així, en soc conscient, hi ha el perill que l’explicació verbal desmereixi l’obra plàstica i faci creure que el conjunt és una pura al·legoria de la vida o alguna cosa semblant, però tant per la disposició de les diferents peces com pel resultat global, i per la impressió que generen en l’espectador, som lluny de la fredor mental de l’al·legoria i a prop del caos sempre inquietant i suggeridor, incomprensible però significatiu, de l’art i de la vida.
Imatges buides
ORIOL VILAPUIG
Comissari: Valentín Roma
La Virreina. Centre de la Imatge. Barcelona
Fins al 2 d’octubre de 2022