No només Ucraïna està en guerra. També existeixen altres importants conflictes armats en el món i alguns són molt més sagnants que el d’Europa, però no se’ls fa cas. Per ventura perquè són extra europeus i no impacten tant, o per què són molt llunyans, o per què l’agressor és aliat de la Unió Europea i fins i tot és comprador d’armes d’algun país membre, o per què les víctimes són de pell més obscura… qui sap per què, però el cert és que gairebé no importen als mitjans de comunicació occidentals.
Iemen
La guerra del Iemen té el seu origen en les revoltes populars que esclataren en el país a l’any 2011, les quals s’emmarcaven en el que s’anomenà la Primavera Àrab, tal com es van batejar per la premsa occidental les manifestacions en demanda de democràcia que, de manera suposadament espontània, van sorgir a molts països sarraïns. El líder polític iemenita, Ali Abdullah Saleh, es veié obligat a cedir el poder després d’haver-lo exercit durant 33 anys de forma autocràtica, corrupta i mantenint un enfrontament armat crònic amb el houthis, un grup del nord del país que segueix una branca de l’islam xiïta anomenada zaidisme.
Quan Saleh caigué, el vicepresident, Abd Rabbuh Mansur Hadi, assumí el poder i convocà una Conferència de Diàleg Nacional que, amb el suport dels països àrabs i d’Occident, semblava que assoliria una senda de negociació i pau. Però el seu projecte de dividir l’estat de forma federal no obtingué el suport polític intern suficient, en especial del houthis, que el rebutjaren de pla. Aquest grup, aprofitant la debilitat del nou poder iemenita, consolidà el seu control a les zones més al nord, des de les quals, en poc temps, molt ben armat, inicià una ofensiva cap al sud. S’alià amb els partidaris del deposat Saleh, contra els quals havia lluitat durant dècades, i amb aquest reforços el setembre de 2014 derrotaren l’exèrcit oficial i marxaren cap a la capital, Sanà, a la qual conqueriren a començament de 2015. El president, Hadi i el seu govern hagueren de fugir a la veïnada Aràbia Saudita.
Dos mesos després, el març, una coalició internacional creada per la rica teocràcia familiar saudita i la seva homòloga d’Emirats Àrabs Units (EUA), amb el suport de la Lliga Àrab i dels Estats Units, envaí el país —el dia 25— amb la intenció de reposar en el poder al seu aliat Hadi. Així començà una brutal guerra civil. I fins avui.
Des d’aleshores els enfrontaments armats s’han estès a tot el país. Segons informa Amnistia Internacional (AI), s’han anat creant “innumerable grups de milícies, com per exemple les anomenades Cinturó de Seguretat, Gegants o Forces d’Elit”, finançades per les monarquies petrolieres del golf Pèrsic, en un intent de debilitar el poder dels houthis, els quals el desembre de 2017 assassinaren al seu aliat, antic enemic i expresident Ali Abdullah Saleh.
La guerra civil és salvatge i enfronta indirectament per una banda l’Aràbia Saudita, amb suport dels Estats Units, i per l’altra l’Iran, que arma i ajuda els houthis. D’ençà el 2015 i fins a finals de l’any passat, l’ONU ha calculat que hi han mort almenys 377.000 persones.
El conflicte és un bon negoci per a la indústria armamentística dels països occidentals, inclòs l’Estat espanyol. El novembre passat la Comissió de Defensa del Congrés dels Diputats aprovà sol·licitar al Govern de Pedro Sánchez la paralització de la venda de totes les armes “que puguin acabar usant-se per cometre crims de guerra” en el Iemen. La proposta va sorgir d’Unides Podem, que fa part del Govern, i el PSOE, que n’és l’altra part, hi votà en contra i ha ignorat la petició.
El conflicte del Iemen —el país més pobre de la zona— s’està eternitzant i les portades dels grans mitjans de comunicació occidentals se n’han oblidat. Només molt de tant en tant es fan ressò d’alguna bestiesa comesa per un contendent o un altre. Mentrestant, la població civil és la més perjudicada, com sempre passa. Unes 227.000 de les 337.000 víctimes fatals han mort per la manca d’aigua, aliments i medicaments.
De moment, els intents de mediació han fracassat. S’han pactat treves, intercanvi de presoners —com el de febrer de 2020, a gran escala—, però segons informa AI no s’han aturat ni les topades bèl·liques ni “la repressió per part de totes les parts de la llibertat d’expressió i d’associació, les detencions arbitràries, les desaparicions forçoses, la tortura, judicis injustos…”. Per aquest Ramadà, que començà el dissabte 2 d’abril, s’ha intentat de bell de nou asseure les parts a negociar, però fins la setmana passada els houthis s’hi van negar.
El Iemen s’ha convertit en l’emergència humanitària més greu del món. El país, amb uns 30 milions d’habitants, ja en té uns 17 milions que estan en seriós risc de morir de fam, segons l’ONU. En haver-se enfonsat les estructures estatals, tot rastre d’assistència social és un somni impossible. Nacions Unides ja ha advertit que, si no rep fons addicionals, aviat no podrà seguir alimentant uns 8 milions de ciutadans del país, la vida de les quals depèn directament d’aquesta via d’ajuda. El panorama empitjora cada setmana que passa: es calcula que mor un nen cada 9 minuts —els infants són la major part de les 227.000 víctimes fatals per fam, set i malalties.
Afganistan
El 15 d’agost de 2021 les forces talibans entraren a la capital afganesa, Kabul, i en teoria s’acabava així la guerra que havia devastat el país durant dècades. Res més lluny de la realitat, però. És cert que les operacions militars han caigut pràcticament fins a la inactivitat, perquè no hi ha exèrcits enfrontats d’ençà el mes de setembre, quan es rendiren els últims resistents, els de la vall del Panjshir. No obstant, cèl·lules de la branca local d’Estat Islàmic s’estan enfrontant els darrers mesos cada cop amb més intensitat amb els talibans i la guerra podria revifar.
Mentrestant, la situació humanitària del país és terrible. La resposta dels governs occidentals a l’evidència que els talibans no respecten res del que asseguraren que respectarien —assassinen col·laboradors de l’antic govern, hi ha desaparicions, tortures, tanquen les dones a la respectiva llar furtant-les el seu dret a tenir vida en espais públics...— ha consistit a tancar totes les aixetes d’ajuda al nou estat, amb l’excepció d’algunes vies per intentar pal·liar les necessitats essencials, que no serveixen de gaire. El resultat és un absolut drama. Segons el portal web esglobal.com —de la Fundació per a les Relacions Internacionals i el Diàleg Exterior— “el nou govern no pot pagar als funcionaris. L’economia s’ha enfonsat. El sector financer està paralitzat. I a tot això se li afegeix una sequera implacable. Malgrat que la violència és inferior a la que hi havia fa un any (just abans de caure Kabul), els talibans afronten (a diverses bandes del país) una ferotge lluita contra el braç local d’Estat Islàmic”. Es tem que tot plegat faci revifar un conflicte armat altre cop generalitzat.
Els càlculs de l’ONU indiquen que uns 23 milions d’afganesos, més de la meitat de la població, està en risc seriós de patir fam i potencialment de mort si no se’ls ajuda de forma urgent.
Síria
L’anomenada Primavera Àrab es concretà a Síria amb les revoltes ciutadanes pretesament espontànies de 2012 per intentar fer caure el règim del partit Baas —que es titula com a panarabista— liderat per Bashar al-Assad. El moviment crític fou reprimit per les autoritats sense contemplacions, cosa que aixecà les protestes internacionals. Lluny d’acabar, el 2013 s’anà transformant progressivament en un conflicte armat obert que es calcula que ha provocat fins ara més de 100.000 morts i milions de refugiats que han intentat arribar a Europa, en una de les crisis humanitàries més terribles dels últims anys, amb un nombre de morts ignot però prou important —milers, amb tota seguretat— quan intentaven arribar a les costes gregues des de les turques a bord de fràgils balses, sovint improvisades amb el que tenien a mà, com rodes de camions.
Els diferents grups opositors a Al-Assad crearen un anomenat Exèrcit Lliure de Síria que combat contra les forces oficials del règim. Mentre el govern rep el suport de Rússia, la Xina i l’Iran, els rebels el tenen dels països occidentals i el citat exèrcit és armat per Turquia, l’Aràbia Saudita i Qatar. Grups gihadistes s’infiltraren en les forces rebels i acabaren actuant pel seu compte. El desgavell opositor anà creixent fins al punt que han sorgit nombrosos grups armats, la majoria de caràcter islamista radical. A l’altra banda, grups islamistes armats d’obediència a Teheran actuen també en el conflicte fent costat a les forces oficials.
Si al principi d’aquesta guerra l’atenció dels governs i mitjans de comunicació occidentals era diària, ara molt rara vegada ocupa el seu interès, cosa que ha permès que Al-Assad, al qual les capçaleres europees i americanes arribaren a donar per amortitzat —ja el veien derrocat i jutjat per crims de guerra—, segueix còmodament instal·lat en el poder —si bé controla només una part del país— i fins i tot ha ofert ajuda militar a Vladímir Putin contra Ucraïna.
Etiòpia
Aquest país pateix una mena de maledicció que l’impedeix sortir del profund pou en què està immers d’ençà la guerra civil de 1974-1991, que l’assolà. El 2018 es va encendre una esperança, però ben aviat s’apagà.
Després de les massives protestes a principis d’aquell any contra el règim autoritari vigent, el president Hailemariam Desalegn cedí el mes d’abril el càrrec a Abiy Ahmed Ali, el primer membre de la minoria ètica principal del país —els oromos— que accedia a la presidència. Tot d’una inicià una profunda reforma de les estructures de l’estat i buscà la reconciliació entre les diferents faccions que s’havien enfrontat en el passat —alliberà més de 8.000 presos polítics—, permeté el retorn d’exiliats polítics, liberalitzà l’economia progressivament i, igualment, liberalitzà l’estat, progressant cap a una democràcia, a la vegada que impulsà l’accés de les dones a llocs de poder. Les reformes li van valer el Premi Nobel de la Pau el 2019, cosa que no vol dir gaire però és un indicador de com la comunitat internacional occidental li reconeixia els esforços. L’octubre de 2021 assumí el càrrec per un segon mandat de cinc anys, després de guanyar les eleccions.
Fins fa dos anys tot indicava que Abiy Ahmed Ali se’n sortia i deixava enrere les moltes dècades d’opressió en el país i que podia aconseguir la pau estable amb els veïnats amb els quals s’havia enfrontat Etiòpia: Somàlia, el Sudan i Eritrea. Tanmateix, no tot ha estat tan positiu. El Premi Nobel de la Pau no ha estat capaç de solucionar el llarg conflicte de la regió del Tigre, al nord. Allà el Front Popular d’Alliberament del Tigre (TPLF, per les seves sigles en anglès) lluita per l’autogovern. Abiy, després de fer-se amb el poder, apartà el TPLF de l’administració central —de la qual n’havia fet part al llarg de les tres dècades anteriors—, cosa que contestà el grup polític armat amb la pretensió de convocar uns comicis exclusius al Tigre, que el poder central no acceptà. La tensió entre els sobiranistes d’aquesta regió i el poder central anà creixent durant el 2019 fins a esclatar en forma de puntuals enfrontaments armats. El president envià el novembre de 2020 reforços de les tropes federals per esclafar la revolta. Havia de ser una operació militar quirúrgica, com tantes d’altres que així comencen —com la russa a Ucraïna, sense anar més lluny— i que s’acaben descontrolant.
Durant aquest últim quasi any i mig, el Tigre ha viscut una vertadera guerra civil que s’ha estès a tot el país, sobre la qual no existeixen notícies. Addis Abeba talla qualsevol via d’informació. Els països occidentals, aliats del president, no exigeixen saber res. Així i tot, s’ha pogut conèixer, sobretot per dades que poden treure les organitzacions no governamentals —segons el que ha publicat esglobal.com—, que en una primera fase de la guerra les forces oficials —amb ajuda militar d’Eritrea, antic enemic d’Etiòpia quan els del Tigre feien part del poder— venceren la resistència rebel i sotmeteren el territori rebel a violacions, assassinats massius... El TPLF es reorganitzà i durant el 2021 va obtenir importants victòries sobre les forces enemigues, fins al punt que —aliades amb uns altres rebels, els de la regió d’Oròmia— es dirigiren cap a Addis Abeba per prendre-la, però una contraofensiva federal els va fer retrocedir fins a les seves posicions inicials altre cop. Els últims mesos s’han reproduït combats sagnants entre les parts.
Abiy assegura que els sobiranistes volen destruir les seves reformes modernitzadores, perquè, en el fons, el que desitgen és acabar amb Etiòpia com a estat unitari. El TPLF, per la seva banda, assevera que el poder oficial vol vendre el país a Eritrea i impedir l’autogovern de les diferents regions en general i en particular el del Tigre.
Fins hores d’ara les diferents ONG que es preocupen de la situació en el país estimen en dotzenes de milers —sense més concreció— les víctimes mortals del conflicte, en milions les persones desplaçades perquè han hagut d’abandonar les seves llars, també en milions els habitants en perill de passar fam, i temen que si el conflicte no s’atura aviat es pugui descontrolar encara més i arrossegar-hi els països veïnats com Eritrea, Somàlia i el Sudan.
Altres conflictes armats
A Myanmar, l’exèrcit va pegar un cop d’estat el febrer de 2021 per evitar que Aung San Suu Kyi i la seva Lliga Nacional per la Democràcia assumís el poder, després de guanyar les eleccions. En primera instància, Occident s’interessà per la situació, però a poc a poc l’interès ha decaigut força. Rara vegada ocupa honors de portada en els mitjans occidentals. No obstant, les hostilitats s’intensifiquin cada cop més, les diverses forces rebels s’han fet fortes en les zones muntanyenques i el país està entrant en una fase d’aguda guerra civil. Durant l’octubre passat, l’enviada especial de l’ONU, Christine Scharaner, després de visitar el país, considerà que la repressió dels militars ha provocat un enfrontament obert —“una guerra civil”, reconegué— que s’està estenent, i advertí que, si en un termini curt no es resol la situació —a través del retorn a la democràcia—, “Myanmar anirà en direcció a ser un estat fallit”.
A Àfrica, una guerra difusa afecta diferents estats. No hi ha un teatre d’operacions clar, però el conflicte és ben tangible i s’està estenent. D’ençà que el 2017 Estat Islàmic va perdre el seu “califat” a Orient Mitjà, la guerra d’aquest grup jihadista s’ha concentrat en diferents països africans, en els quals ja hi havia hagut abans topades entre grups islamistes radicals i tropes oficials. Però aquests últims cinc anys s’ha convertit en un conflicte obert, que afecta enormes extensions de territori i milions de persones.
Segons explica esglobal.com, “uns estats dèbils lluiten contra àgils grups de combatents en grans zones rurals (...), en una espiral de vessament de sang que s’ha estès (...) des del nord de Mali fins al centre del país, que arriba també a Níger i a àrees de Burkina Faso”. Per una altra banda, l’antic grup de Boko Haram a Nigèria s’ha escindit en diverses faccions que segueixen terroritzant la mateixa zona i, a més, tenen rèpliques a diferents països; per exemple a Somàlia controlen amples territoris del sud. I per si mancava quelcom, darrerament s’han obert importants fronts jihadistes en el nord de Moçambic, on Estat Islàmic ha provocat una guerra oberta a la zona de Cap Delgado, amb més d’un milió de persones que han fugit com han pogut. A més, a l’est de la República Democràtica del Congo un subgrup d’una milícia prougandesa en peu de guerra des de fa dècades s’ha declarat associada a Estat Islàmic. Tot plegat fa que cada cop hi hagi més territoris del estats citats que pateixen milers de morts, forçosos moviments humans de milions de persones, penúries sense fi de la població, debilitament de les estructures oficials, enfonsament econòmic... sense que Occident se’n preocupi gaire, amb l’excepció de França — antiga potència colonial d’alguns dels territoris— que es mostra incapaç d’aturar el creixement de la violència.
I, per suposat, en aquest llista negra de la humanitat no hi pot faltar la guerra que pateix Palestina des de fa un segle entre musulmans i jueus. En aquest cas no és que sigui ignorada pels mitjans i governs occidentals, és que hi és tan present des de fa tant de temps que s’ha convertit en part de la quotidianitat i pareix com si tothom ja la donàs per impossible de solucionar.