Héctor F., 35 anys, recorda perfectament la primera volta que va rebre un like. No feia ni 48 hores que, minuciosament, havia enllestit el seu perfil a Tinder. Una foto de primer pla, amb un somriure arrodonit, natural, a les quals va afegir-ne altres quatre. Una amb amics; una altra abillat amb roba esportiva abans d’eixir a fer running; una altra de la darrera escapada que va fer a Amsterdam, i una quarta abraçat al gos dels seus pares. Tot com manen els cànons d’aquesta xarxa social. “M’ho havia pensat molt abans d’obrir-me un perfil. Pensava: ‘Què n’he de fer jo, allà?’. Ho havia deixat feia cinc mesos amb la meua parella, després de set anys de relació. El món se’m va ensorrar. Tampoc no ajudava a fer via el fet que la majoria estigueren emparellats i, alguns, fins i tot començaren a tenir fills. Clar, eixir a lligar ja no és tan fàcil a partir de certa edat, i n’havia perdut el costum, i al final em vaig animar”. Aquell dia del mes de novembre de 2018 la flameta de l’amor va encendre’s a la part superior de la pantalla del seu mòbil per primera volta. El cor li va fer un tomb. “Amb el temps t’adones que tenir un match no significa res de res, que açò no és bufar i fer ampolles”, matisa. I tot i no haver trobat la seua mitja taronja, el balanç és positiu. “He passat bones estones i he conegut xiques interessants —assegura—. I també he xatejat molt per no arribar a res, eh!”.
Héctor és una de les milions de persones que a tot el món fan ús de Tinder. Segons afirma la mateixa companyia, que està present a 190 països i en més de 40 idiomes —no en català—, a través d’aquesta aplicació es concerten 1,5 milions de cites per setmana. Des del llançament de l’aplicació, el setembre de 2012, ara fa tot just deu anys, 400 milions de persones se l’han descarregada. El sistema és senzill i intuïtiu. I, a primera vista, gratuït. Només cal descarregar l’aplicació i donar-se d’alta creant un perfil: cinc fotos, una breu biografia, quin tipus de parella busques i en quin radi de distància. Amb aquests criteris de cerca, el mòbil posa al teu abast centenars de perfils. És com un catàleg immens de persones disponibles i disposades. Alguns concreten que volen sexe. Uns altres, la majoria, no són tan explícits. D’autodescripcions, n’hi ha d’ocurrents, però també d’ensopides. Si algú t’interessa, només cal lliscar el dit cap a la dreta per fer un like; si, per contra, no et fa el pes, cap a l’esquerra. Zip, zap; zip, zap. Aquest sí, aquest no. Si l’altra persona també llisca cap a la dreta el teu perfil, es produeix un match. Bingo! La fletxa del cupido digital ha travessat el ciberespai.
A primera vista, podria pensar-se que aquest és un producte que només utilitzen els nadius digitals. Res més lluny de la realitat. Les dinàmiques de Tinder, és cert, s’adapten als usos del jovent, però això no significa que no s’hi aboquen també persones de més edat. Al catàleg, hi ha joves, però també s’hi poden trobar una pila de persones de 50, 60 o 70 anys. Al capdavall, l’amor no té edat, no?
L’alcavota digital
Assistim, per tant, a un canvi revolucionari. Els nostres avis, i sobretot les nostres àvies, van haver de conformar-se amb una sola parella. En moltes ocasions, també, amb un sol flirteig, vigilat i supervisat per les famílies corresponents. Les opcions de tria eren extremadament reduïdes. Ara, les xarxes socials posen a l’abast del polze una panòplia de rostres. Això no significa que el flirteig analògic haja desaparegut. Al gimnàs, a la feina o en una discoteca continuen entrellaçant-se trajectòries vitals. Però que intermedie una alcavota digital s’ha fet, com més va, més habitual. Uns pocs hi troben l’amor de la seua vida; uns altres, una parella temporal; alguns, un “cardamic”, i uns altres, com en la vida mateixa, es queden amb un pam de nas.
“Mai tirar la canya i donar carabasses havia sigut tan fàcil com avui en dia gràcies a internet. Si fa deu anys lligar virtualment era vist com un signe de fracàs i de desesperació sexual, avui en dia s’ha girat la truita i qui no utilitza aplicacions de cites es troba en creixent minoria i comença a ser vist amb pena o compassió”, escriu l’artista i investigador social Na Pai a La nostra atenció ha estat raptada (Tigre de Paper), un llibre on detalla l’impacte que la generalització de les xarxes socials ha tingut en les nostres vides. Segons dades de Pew Research, als Estats Units, el 40% de les parelles van nàixer a internet, pel 20% que es van conformar a través de les amistats i un 12% en el treball.
A l’Estat espanyol, segons dades publicades per El País a partir de Netquest, el 5% de les dones tenen instal·lada l’aplicació de Tinder, pel 9% d’homes. El percentatge conjunt puja fins al 15% en les franges d’edat entre els 20 i els 24 anys i fins al 12% entre els qui tenen entre 25 i 34 anys. Són, a la llarga, menys autèntiques i més banals les relacions iniciades a través de les aplicacions digitals? No ho sembla. Economistes de les universitats d’Essex (Regne Unit) i Viena (Àustria) van publicar un estudi l’octubre de 2017 després d’avaluar 19.000 matrimonis i van concloure que les unions que van resultar de cites en línia són molt més sòlides que les sorgides en els escenaris convencionals.
La flama que no s’apaga
Que les noves tecnologies de la informació acabarien influint en la nostra forma d’emparellar-nos ja ho van anticipar pel·lícules com l’edulcoradíssima You’ve got mail, on Meg Ryan (The Shopgirl” i Tom Hanks (NY152) vivien un romanç epistolar a través dels seus nicknames que acabava traslladant-se a la vida real. Era l’any 1998, els SMS eren una raresa i els ordinadors domèstics tardaven una mitjana de cinc minuts per engegar-se. Un any després, a les ràdios sonava “Atrapados en la red”, de Tam Tam Go, amb una temàtica molt similar.
És segur que Sean Rad mai no va escoltar la cançó i és poc probable que veguera la pel·lícula dirigida per Nora Ephron. Fill d’un matrimoni d’immigrants iranians, Rad, nascut el 1986, tenia 13 anys quan els seus pares li regalaren el seu primer smarthphone. El 2006, amb 20 anys, va crear Adly, una plataforma perquè els famosos monetitzaren els seus perfils en xarxes. Com explica la periodista Judith Duportail al llibre El algoritmo del amor (Editorial Contra), el 2012 va vendre la seua part d’Adly per entrar a Hatch Labs, una incubadora per aplicacions mòbils finançada per IAC, un conglomerat d’empreses nord-americà amb cent cinquanta marques en tot el món, com Vimeo, Dictionary.com o Match Group, el grup de portals de cites més gran del món.
Fou allí on va crear, juntament amb un equip d’altres cinc persones, Tinder, que en anglès vol dir ‘qualsevol material combustible’. On hauria d’haver anat el punt de la i, li col·locaren la icònica flameta. No era, ni de bon tros, la primera aplicació que tenia per finalitat connectar gent amb propòsits afectius o, directament, sexuals. Des de 1995, existia Match.com i, des de 2001, Meetic. En un món on els telèfons mòbils estaven esdevenint xicotets ordinadors portàtils, aquell era una camp en creixement. Per diferenciar-se dels seus competidors, Rad ideà el double opt-in social, un terme que en màrqueting designa un consentiment en dues fases. És a dir: garanteix a dos individus un interès mutu abans de permetre’ls parlar. Això i la seua manejabilitat el van convertir, ràpidament, en una aplicació molt popular.
‘Scroll’, ‘swift’, ‘live’
Perquè Tinder és, al capdavall, una aplicació que utilitza les mateixes ferramentes de disseny que la resta. És a dir, ferramentes que ens enganxen contínuament, fins al punt de crear-nos addicció. Fins 2016, de fet, Tinder proposava als usuaris enviar un missatge o “continuar jugant”. “Utilitza colors i codis propis dels videojocs per provocar xicotetes descàrregues de serotonina al cervell amb cada match, tot incitant-nos a tornar-hi una vegada i una altra —escriu la periodista Judith Duportail—. Ens envia notificacions per dir-nos a quantes persones hem agradat mentre estàvem connectats. Ens informa que el nostre perfil tindrà menys visibilitat si no hi tornem. Ens presenta les persones l’una darrere l’altra, fent-nos sentir que sempre hi haurà algú més”.
És el que Na Pai anomena al seu llibre “un mercat sexual massiu”, un mercat on, en aparença, sempre hi ha oferta a disposició de l’usuari-consumidor. Zip, zap; zip, zap. Lliscar a esquerra i dreta, a dreta i esquerra. Es pot fer tirats al sofà, però també mentre fem cua al supermercat, o mentre caminem distretament pel carrer. Per què no ho hauríem de fer si, en les mateixes circumstàncies, també revisen Instagram o fan scroll al timeline de Twitter? El flirteig, doncs, pren tota una altra dimensió. “Abans per flirtar t’havies de dutxar, pentinar, fumar i vestir-te amb les millors gales, sortir de festa i gastar-te diners en entrades de discoteques i begudes a preus desorbitats. Ara podem fer-ho des del llit i fets un cromo: amb pijama i despentinats tot menjant “ganxitos”. En un bar pots triar entre deu persones, mentre que a través del mòbil pots elegir entre deu mil”. Tinder ha esdevingut a l’amor el que el menjar ràpid a l’alimentació.
El fet que entre les potencials parelles hi haja una pantalla, a més, fa que la implicació emocional que sí que es dona en el cara a cara, disminuïsca. No és el mateix lliscar el dit a l’esquerra que dir un no rotund a algú que et proposa fer un pas més enllà una nit de copes. Per a Na Pai, assistim a la “mecanització i la deshumanització del flirteig”. Almenys en la fase virtual, “de la mateixa manera que quan ens hem de decidir per qualsevol producte de consum que volem adquirir, el flirteig esdevé una tasca freda i calculadora: trobar la millor parella sexoafectiva a canvi de la mínima inversió temporal i emocional”, escriu l’autor de La nostra atenció ha estat raptada, el qual es mostra molt crític amb el procés de digitalització i virtualització que s’està implantant en totes les esferes de la vida. D’una opinió molt semblant és la sociòloga Eva Illouz, que en el seu llibre Why loves horts: A sociological explanation, assegura que Tinder i la resta d’apps de cites “han creat un mercat de la transacció íntima. Els usuaris competeixen els uns contra els altres per lligar i es transformen ells mateixos en mercaderies”.
Per a Arantxa Grau, professora de sociologia de la Universitat de València, la lògica mercantilista està incrustada en l’app. Amb tot, però, detecta que la irrupció d’aquestes plataformes també incorpora aspectes positius com ara la “desdramatització de la sexualitat”. “La quotidianitat de la gent jove té lloc a la xarxa. Es tracta de noves formes de relació que han vingut per quedar-se i que transformen la cultura eròtica de la gent jove, però també de la no tan jove. Facilita tenir contactes, eixir i, en alguns casos, mantenir relacions sexuals”, explica Grau, que porta un temps involucrada en una investigació que, precisament, s’endinsa en les sexualitat online. Per dur-lo a terme, ha dut a terme 35 entrevistes qualitatives per tal de saber quin ús se’n fa.
La seua conclusió és que dins de Tinder es reprodueixen les dinàmiques que es donen en la vida real. Ells, per exemple, són més compulsius a l’hora de fer match, mentre elles són més selectives. Ells tendeixen més a iniciar la conversa que no elles i aquesta, a través del xat, o bé, més tard a través de WhatsApp, segueixen un patró molt estandaritzat. I les estètiques i els cossos més premiats són, també, els hegemònics. Fins i tot la por de les dones que els succeïsca alguna cosa roïna es trasllada a aquest àmbit: moltes avisen alguna amiga amb qui quedaran i, en la primera cita, es veuen en un lloc públic i amb un temps pautat. “Tot i l’aparença de modernitat que té Tinder i de les possibilitats que obre, es produeixen dinàmiques que no són tan distintes de les que es donarien en una pista de ball”, exposa Grau.
Una química molt tecnològica
No s’ha de passar per alt, d’una altra banda, que el miratge democratitzador que suposadament ven Tinder és només això, un miratge. A primera vista, tothom que està allà té les mateixes possibilitats de veure els perfils dels altres. Això, però, no és del tot així. Perquè Tinder té els seus propis algoritmes, a través dels quals determina i prioritza quins perfils se’ns apareixen abans i quins després. En el seu llibre El algoritmo del amor, la periodista Judith Duportail narra els seues esforços per esbrinar quin era el seu nivell de “desitjabilitat”, que es mesura a través de l’anomenat rànquing ELO. Per exemple, ELO resta punts quan un usuari popular a Tinder et rebutja o si una persona que no està ben posicionada et fa match. L’algoritme de Tinder, segons Duportail, afavoreix la trobada entre homes de més edat que no les dones. Fins i tot quantifiquen les paraules de més de tres síl·labes que utilitzem per tal de mesurar el nostre índex d’intel·ligència i, per tant, posar a disposició perfils que ens encaixen. “Els enginyers de Tinder tenen ara a les seues mans un poder extraordinari, el d’influir en la forma com es coneixen milions de persones, la forma com s’emparellen i teixeixen llaços”, escriu Duportail. Amb Tinder, l’amor és un càlcul que es pot predir.
D’una altra banda, Tinder és, a primera vista, gratuït per als usuaris. Però només a primera vista. Com en la resta d’aplicacions, però, l’acceptació de les condicions suposa cedir part de la informació personal que hi aportem, dades que després la companyia pot comercialitzar. Però no només això, la companyia nord-americana ofereix tota una sèrie de subscripcions per millorar i optimitzar l’experiència. Per un preu a partir de 14,99 euros al mes es pot adquirir Tinder+, amb el qual pots fer likes il·limitats o contactar amb gent d’altres ciutats, una opció molt utilitzada per les persones que volen viatjar i busquen companyia. En un graó superior hi ha Tinder Gold —a partir de 25,99 euros—, que obre la porta, entre més, a un boost al mes, això és, convertir-te en un perfil top en la teua zona durant 30 minuts; o a fer ús de cinc superlikes, és a dir, fer saber a l’altra persona que no és que t’agrada, sinó que et delix. El més car és Tinder Platinium, que a partir de 36,99 euros, activa funcions com els likes prioritaris, que incrementa la teua visibilitat davant les persones a qui has fet like; o permet enviar missatges fins i tot abans que es produïsca el match. El 2017, la companyia va llançar Tinder Select, una mena de Tinder VIP al qual només es pot accedir mitjançant invitació. Tinder, tanmateix, es nega a parlar-hi. Al capdavall, en això consisteix ser ‘selecte’, no? A diferenciar-se de la resta.
A hores d’ara Tinder Select, com el disseny de l’algoritme, és el secret més ben guardat en el quarter general de la companyia. Però quines conseqüències tindria, per exemple, que algun dia Tinder només permetera que persones de classe social baixa feren match a persones de la seua mateixa classe social? O que el seu algoritme menystinguera les persones negres? O que invisibilitzara completament les persones lletges? Pot sonar distòpic, però potser no ho és tant. Al capdavall, algunes de les premonicions que va fer la popular sèrie Black Mirror han acabat esdevenint reals.
Com escriu Núria Gómez Gabriel i Estela Ortiz a Love me, Tinder (Temas de Hoy), “mentre Tinder reivindica la igualtat i la diversitat sexual, tot festejant l’orgull gai, el seu algoritme treballa de forma més eficient perquè l’empresa complisca amb el seu objectiu principal: obtenir la fórmula exacta perquè els usuaris paguen els seus serveis”. Els creadors de Tinder han aconseguit convertir la necessitat dels éssers humans per trobar parella en un suculent negoci. El 2021, la companyia de la flama es va convertir en la tercera aplicació amb més ingressos del mercat, només per darrere de TikTok i YouTube. De competidors no li’n falten (Badoo, Bumble, Grindr, Happn), per bé que cap ha aconseguit situar-se al nivell d’aquest Cupido digital. De moment, al setembre complirà 10 anys de vida i tot indica que, a ritme de match, bufarà moltes més espelmes.
