La incertesa que vivim, tan plena de retops obscurs i paranys que no auguren gaire cosa millor per l’endemà, converteix els temps d’ara en un moment idoni per reivindicar el passat. Per tornar-hi, invocar-lo i rebuscar-hi coses que ens connectin a la felicitat. Potser per això, no és gens casual que molts dels grans cineastes de l’actualitat coincideixin en el fet de realitzar obres on miren enrere i on es capbussen en allò d’inhòspit, apassionant i màgic que va ser la infantesa i fer-se gran: Roma, È stata la mano di Dio, Licorice Pizza, Belfast i, ara, Apollo 10½: A Space Age Adventure.
Estrenada directament a Netflix —de manera estranya, amb una promoció difusa i el risc de passar de puntetes—, l’últim film de Richard Linklater és una pel·lícula d’animació feta a partir de la tècnica de la rotoscòpia. El director de Boyhood ens mostra una successió d’escenes narrades (veu en off de Jack Black, omnipresent i contingut), amb gust pel detall costumista (que exposa com a part del fil narratiu, mai excessivament agosarat, ni carregós) i per l’efectivitat de la imatge, farcida de referències i referents, vigorosa en la sensibilitat i en la captura d’un moment únic en la formació sentimental d’una persona. Sense la necessitat de confegir d’una pàtina moralitzant el que no va ser bo (la violència física "adoctrinadora" de l’escola) i sense haver de remarcar fins a la indigestió allò que hem idealitzat (bromes, anècdotes o petits triomfs d’uns joves tan normals com els altres).
Linklater ho integra tot a la perfecció en una hora i mitja que passa volant (i que ens fa volar), que retrata la humanitat de les petites futileses de cada dia. Parla de la família, del lligam i dels desigs, fent que la pel·lícula sigui una manera fascinant (potser de les millors i més satisfactòries que un servidor ha vist) de parlar dels somnis que tenim quan pensem que ens menjarem el món i tot serà possible. Nascut i criat durant els 60 a Houston, el cineasta ficciona (com ho fa el seu protagonista, deliciós en l’art de fabular) la seva infantesa amb el rerefons (inevitable) de la cursa espacial, quan el món es debatia entre qui pensava que els primers en arribar a la Lluna serien els nord-americans i qui creia que ho farien els soviètics. La trama lunar, però, és un simple recurs, un decorat més, per acabar retratant un moment i una classe social concreta, amb les aparicions (refinadament pertinents) de Sonrisas y lágrimas, el Màgic d’Oz i la por als micos voladors, l’ull que vola de La dimensió desconeguda, Batman o El show de Dick Van Dyke. I, evidentment, l’odissea espacial de Kubrik. I la guerra del Vietnam o l’esclat sonor d’una generació, de Janis Joplin a The Monkees.
Els programes Apollo de la NASA com a fascinació d’una societat que volia grans gestes, amb famílies enganxades al televisor que patien, minut a minut. I el contrast de l’anar fent i sortir-se’n. Apollo 10½ com a gran edificació de memòria, de nostàlgia audaç, de fantasia evocadora. Un film que fa el que ha de fer el bon creador: no descriure la realitat tal com va ser, sinó descriure-la tal com la recorda. I mostrar, així, els veritables grans passos per a la humanitat, ben lluny de la fanfàrria.
Apollo 10½: A Space Age Adventure
Direcció: Richard Linklater
Estats Units, 2022
Durada: 90 minuts
Guió: Richard Linklater
Fotografia: Animación, Shane F. Kelly
Animanció.
Infantesa.