El fèretre de zinc està col·locat al vestíbul de la universitat. Damunt la tapa hi ha una bandera amb els colors nacionals russos (blanc, blau i vermell) i a sobre una gorra verd militar. Iuri Duixkin era caporal de l’exèrcit rus. Va morir en combat a Ucraïna, pel foc d’artilleria, això diu en un paper que hi ha al vestíbul. Tenia 23 anys.
Al costat del taüt, en una cadira plegable hi ha asseguda la seva mare, Olga, amb una foto a les mans. S’hi veu un jove amb uniforme, amb la cara estreta i les orelles una mica sortides, que mira seriós a la càmera.
El vestíbul de la Universitat d’Inza està en silenci. A Olga li costa contenir les llàgrimes. A vegades se la sent sanglotar. De tant en tant entren parents, amics i veïns i la porta de fusta de l’entrada es tanca amb tot el seu pes. Els assistents abracen els pares i deixen corones i flors per acomiadar-se de “Iura”, com es refereixen a Duixkin.
El seu pare, Mikhaïl, posa les mans damunt la tela vermella del taüt; s’està així uns quants minuts, com si no volgués deixar marxar el seu fill. El cadàver l’han portat de nit a Inza, la ciutat d’origen de Duixkin, a uns 740 quilòmetres al sud-est de Moscou. Segons el que expliquen al funeral, Duixkin va morir per l’impacte al cap de la metralla d’un projectil.
Va participar en la invasió d’Ucraïna per ordre de Vladímir Putin, com tants altres soldats, a partir del 24 de febrer, quan va començar la guerra. Però a Rússia no es pot fer servir aquest terme. Oficialment s’ha de dir que és una “operació militar especial”.
Des de fa ja més de dos mesos hi ha combats a Ucraïna. Han mort milers de civils ucraïnesos, a més de soldats de tots dos bàndols. A Rússia hi arriben cada cop més taüts. Als mitjans locals i a la xarxa social VKontakte parents, companys i autoritats publiquen obituaris.
A Samara, a mil quilòmetres al sud-est de Moscou, a la riba del Volga, una professora d’institut escriu: “Avui diem l’últim adeu a Ivan Frolov. Va morir complint el seu deure militar i ciutadà en l’‘operació especial’ a Ucraïna”. I un altre afegeix: “Vània, tot l’institut es recorda de tu”. A prop de Sant Petersburg, al nord-oest de Rússia, un portal d’internet informa: “En compliment del seu deure com a soldat, va caure heroicament el nostre paisà Serguei Zoloiev, sergent primer. Va ser un patriota de Rússia i va servir amb valentia. La seva mort és una tragèdia per a parents i amics, i per a tots els habitants de Podporojie”. A tot el país s’estan publicant centenars de textos com aquests, cada dia n’apareixen més.
Ningú sap quants soldats russos han perdut la vida. A Rússia és un delicte donar xifres de víctimes de guerra diferents de les oficials. Segons el Ministeri de Defensa, a Ucraïna hi han mort 1.351 soldats russos. Serguei Krivenko, director de l’organització pels drets humans “Ciutadans. Exèrcit. Justícia”, diu que el seu equip ha calculat “aproximadament el mateix nombre” a partir de fonts públiques. Però afegeix que aquesta és “l’estimació més baixa”. Krivenko creu que hi hagut uns quants milers de morts. Afirma que hi ha moltes més dades sobre soldats desapareguts que s’han de comprovar amb més detall. “No se sap quins soldats han estat fets presoners i quins han mort”, diu l’activista, que des de fa vint anys investiga la situació dels soldats a Rússia.
L’OTAN, per contra, diu que a Ucraïna hi han mort com a mínim 7.000 soldats russos. Kíiv dona una xifra encara més elevada. La coneguda activista pels drets humans i directora del Comitè de Mares de Soldats Russos, Valentina Melnikova, va dir no fa gaire en una entrevista amb una periodista russa que considerava correctes les dades dels ucraïnesos. Però amb Der Spiegel no hi ha volgut parlar perquè “és massa perillós parlar amb mitjans estrangers”. Ho justifica remetent-se a l’enduriment de la legislació.
A gairebé qualsevol persona se li poden obrir diligències penals i li poden caure fins a cinc anys de presó si recull “deliberadament” informació sobre l’exèrcit rus, la fa pública i, a més, rep suport de l’estranger. El paràgraf en qüestió està formulat d’una manera tan vaga que dona molt de marge a les forces de seguretat. Els serveis secrets, l’FSB, han deixat clar que interpretaran la llei de manera estricta. La llei no contempla només les dades sobre l’estat de les tropes, sinó també sobre l’ànim dels soldats.
L’organització de Krivenko ja ha estat classificada com un “agent estranger”. La seva pàgina web ha estat eliminada de la xarxa, i ell i els seus companys només assessoren els familiars de soldats des de l’anonimat. Segons diu, durant les primeres setmanes de la invasió de Putin li han trucat centenars de persones, sobretot parents de nois que estaven fent el servei militar. “Només podem donar recomanacions, però ara les persones s’han de defensar soles”, diu Krivenko.
És absurd posar-se en contacte amb la fiscalia militar o amb les autoritats, perquè aquestes sovint es neguen a col·laborar. També hi ha qui parla del “gran silenci” de Rússia: “Les mares reben diners i condecoracions per als seus fills morts i callen! Ni tan sols les mares dels presoners de guerra s’atreveixen a dir res”, escriu una activista que vol mantenir l’anonimat. Assegura que tothom té por.
A Inza la gent s’acomiada del soldat Duixkin al llarg de dos dies. La població, amb una estàtua de Lenin pintada de color platejat i una fàbrica de productes de fusta, només té 17.000 habitants. Com moltes altres petites ciutats russes, Inza també va perdent població. L’administració local es farà càrrec de l’enterrament de Duixkin. La gent ha de tenir l’oportunitat d’acomiadar-se. El fèretre del soldat és vetllat a la universitat durant tot un dia. Fins i tot el governador hi assisteix una estona i diu que ha sigut una “gran pèrdua” per als pares i per a la regió d’Uliànovsk, a la qual pertany Inza. Diposita roses sobre el taüt.
L’alcalde de la ciutat qualifica Duixkin com un “heroi de la nostra ciutat, estem orgullosos d’ell”. Duixkin, diu, va protegir la nostra pàtria, “ens va defensar perquè poguéssim viure, estudiar i treballar en pau”. Un representant dels veterans diu que el caporal va posar-se en primera línia per combatre contra el nacionalisme ucraïnès, el pitjor enemic de Rússia i de tots els russos”. La munició que va costar-li la vida a Duixkin anada dirigida contra “tots nosaltres”.
A l’escola d’oficis on el noi va formar-se com a mecànic de cotxes, volen recordar l’antic alumne al “museu històric-militar-patriòtic”. En altres localitats de Rússia volen dedicar carrers i escoles als caiguts.
Oleg Dibrov també ha passat una bona estona al costat del taüt de Duixkin. És un amic seu de la infantesa. Els dos nois es van conèixer quan tenien set anys; jugaven junts i muntaven i desmuntaven cotxes. Dibrov, un home alt i llargarut, està davant l’edifici amb columnes de la universitat. Als seus peus hi ha un petit bassal. Sota el sol de març es fonen els últims tous de neu que hi ha als marges dels carrers. Parla amb veu baixa, amb frases curtes, se’l veu nerviós. No és habitual que vinguin periodistes estrangers a la ciutat. Explica que el seu amic somiava amb una vida millor, amb tenir un habitatge propi. Per això després del servei militar es va comprometre a fer tres anys de soldat professional, i aviat també hauria volgut allargar el contracte. Duixkin era el conductor principal d’una unitat d’artilleria. Dibrov, que també és mecànic de cotxes, volia allistar-se a l’exèrcit com el seu amic, però el van descartar per motius de salut. Actualment treballa de caixer en un supermercat.
L’última vegada que va veure Iura va ser al gener. El seu amic estava de permís, explica mentre assenyala la casa dels pares del noi, pintada de verd, a l’altre costat del carrer. Iura sempre deia que tot aniria bé, era un paio positiu i conciliador. Si moria, deia Iura, seria perquè aquest era el seu destí. I li va fer prometre a Dibrov que, si això passava, es cuidés dels seus pares.
Dibrov mira fixament la neu. Sí, ell també ha sentit històries de soldats morts de la regió. Però comptar els morts, oficialment o no, no té cap sentit, diu el jove. “Ningú sap què tenen els polítics al cap. Els nois moren mentre ells estan a la seva poltrona”. Diu que dona suport a Putin, que és un “governant intel·ligent”. Aleshores fa una pausa. “Per a mi, tot això és molt complicat”. Tot seguit afegeix que hi ha opinions diverses: hi ha gent que estan a favor d’aquesta “operació especial” i n’hi ha que hi estan en contra. Tot és complicat ara mateix, repeteix el noi.
Fins quan creu que continuaran combatent les tropes russes? “Això està en mans de Déu”, diu Dibrov. “Crec que aviat vencerem els nazis, és a dir, els nacionalistes”. Perquè –segons Dibrov– si el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, dona suport a tropes nazis com el Regiment Azov, d’extrema dreta, al sud d’Ucraïna, aleshores ell també és un nazi.
Ara Dibrov sembla un d’aquells presentadors de tertúlies de la televisió estatal que ataquen Zelenski gairebé cada dia i que parlen a tort i a dret del Regiment Azov. En aquest batalló de voluntaris hi combaten fins a 2.000 homes d’ideologia d’extrema dreta, que formen part de la Guàrdia Nacional ucraïnesa. A la tele, la milícia se cita contínuament com una prova que cal “desnazificar” Ucraïna.
En el seu perfil de VKontakte, el noi ha compartit un emblema amb el nom de la seva ciutat lleugerament modificat: en comptes d’Inza, hi diu InZa, amb una zeta majúscula. Un símbol del “suport” als soldats, diu Dibrov.
La Z s’ha convertit en el símbol de la campanya de Putin contra Ucraïna. Es pot veure en vehicles militars i tancs russos que són al país veí. A Rússia indica fidelitat a Putin i és una mostra d’aprovació per les seves accions a Ucraïna. A Inza, fa uns quants dies una colla d’habitants es van col·locar davant l’ajuntament formant una Z amb banderes russes. El vídeo va ser compartit a les xarxes socials. Fins i tot han pintat una Z a una locomotora de ferrocarril que circula per la ciutat.
Inza és un node important de la línia de ferrocarril a la regió, uneix est i oest. Sobretot de nit, per aquí se sent el soroll del pas dels trens. Iuri Duixkin també va anar amb tren en direcció oest, cap a Ucraïna, diu el seu amic Oleg Dibrov. Segons li va explicar per telèfon, es dirigia a Bielorússia per fer-hi unes maniobres.
Però aleshores ja tenia dubtes que allò es quedés en una sola maniobra, diu Dibrov. Durant setmanes va veure passar trens que travessaven Inza carregats amb tancs, obusos i altres armes. El 23 de febrer el seu amic li va escriure per última vegada. “Tots els vehicles i armes estan carregats, tornem a la caserna”. A partir de llavors, ja no va poder localitzar més Duixkin, el seu perfil de VKontakte va ser eliminat. “Cada dia intentava trucar-li, però el telèfon estava apagat”.
Al centre d’Inza, al costat de l’estació d’autobusos, hi ha un gran cartell amb colors de camuflatge i una gran Z blanca al mig. A sota hi diu “Za naixikh” (‘per als nostres’). És sobretot la gent gran de la població qui es pronuncia a favor de la intervenció militar de Putin contra Ucraïna. “Jo hi estic clarament a favor”, diu Ielena, de 56 anys, que s’estima més no dir-nos el cognom. S’ha discutit fortament amb els seus coneguts de la ciutat ucraïnesa de Sumi. “Entenc que ara la situació és dura per a ells. Però durant vuit anys han fet la vida impossible al poble del Donbass, han bombardejat nens, allò s’havia d’acabar”. Naturalment que hi ha pèrdues al bàndol rus, diu aquesta pensionista, “però són necessàries per aniquilar els nazis d’Ucraïna”.
L’operació de Putin era inevitable, això és el que pensa molta gent a Inza. És una frase que a les cadenes estatals es pronuncia repetidament. Al país, la majoria de ciutadans donen suport a les accions del governant rus, com demostren també les enquestes.
Els més joves, en canvi, són escèptics. A Inza, Stas està recolzat al seu cotxe, amb la música posada a un volum alt. “Ningú necessita aquesta guerra, em fa pena per la gent”. Stas té 18 anys, a l’estiu haurà de començar el servei militar. Té por? “Què hi puc fer?”, ens contesta. “No tinc altra opció”.
Artur, de 26 anys, diu que està en contra de la guerra i del vessament de sang. “Però aquí no tenim cap poder per oposar-nos-hi”. Ell intenta ignorar les Z que hi ha pintades a la ciutat. Més tard participarà a la processó funeral per a Duixkin al costat de molts altres habitants. Prop de 300 persones s’han congregat davant l’edifici de la universitat per donar-li l’últim adeu. Entre els assistents hi ha molts joves; ploren quan uns homes aixequen el taüt i el porten a les espatlles fins a una furgoneta. Els pares i Dibrov hi van al darrere. Una banda militar hi posa la música, s’hi uneixen altres persones, algunes amb flors a les mans.
Qui no és de la zona és sospitós. Al fotògraf de Der Spiegel, una treballadora de l’Ajuntament l’obliga a ensenyar-li els seus documents. A la periodista del nostre mitjà la filmen amb una càmera. Des de la vora del carrer, uns homes vestits de fosc observen l’acció. Més tard, sortint de la població, durant una estona un vehicle segueix el cotxe de l’equip de Der Spiegel. A l’aeroport d’Uliànovsk, al vespre hi ha dos càmeres i una periodista esperant a la terminal. Finalment, segueixen l’equip de Der Spiegel fins al control de seguretat de l’aeroport.
Pel que sembla, a la regió d’Uliànovsk no és benvingut informar sobre els soldats caiguts. Els periodistes russòfons també són objecte d’una pressió semblant, en algunes regions els mitjans han hagut d’eliminar notícies sobre militars morts al cap de poc de ser publicades. Les autoritats també han amenaçat la versió russa de la Viquipèdia amb bloquejar un article que presentava dades sobre les accions militars de Putin a Ucraïna.
Aquesta setmana, el diari Nóvaia Gazeta, crític amb el Kremlin, ha aturat del tot l’activitat mentre duri l’“operació militar”; el mitjà també havia estat avisat per les autoritats. El diari, un dels pocs mitjans independents que quedaven al país, havia intentat treballar malgrat la censura. Els periodistes de Nóvaia Gazeta havien continuat informant des d’Ucraïna, havien assistit a enterraments de soldats russos morts i fins i tot havien entrevistat familiars desesperats de soldats que no sabien on eren els seus parents.
El migdia del 24 de març, quan el soldat Iuri Duixkin és enterrat a Inza, la guerra ja fa un mes que dura. A la columna de cotxes que segueixen el seu taüt fins al cementiri, hi ha diversos vehicles quer porten adhesius amb la Z. En alguns d’ells, a sota s’hi poden llegir les paraules “Svoïkh ne brossàiem”: “No abandonarem cap dels nostres camarades”.
Traducció d'Arnau Figueras