L’antic terme municipal de Santa Maria de Sants ocupava els límits de l’actual barri de Sants, part de la Zona Franca i els barris d’Hostafrancs, Magòria, la Font de la Guatlla, la Marina de Sants, és a dir, la Marina de Port i la Marina del Prat Vermell, coneguda antigament com Can Tunis. En aquesta delimitació aproximada cal esmentar que, en direcció muntanya, si avui dia Sants acaba a l’avinguda de Madrid és per una decisió dels anys vuitanta del segle passat, ja que, tradicionalment, la frontera entre Santa Maria de Sants i les Corts de Sarrià era més amunt, a la travessera de les Corts. Aquest carrer, corresponent a l’antic camí del Mig que travessava el Pla de Barcelona, s'unia a l’antiga via moresca, el camí dels Moros, just als afores de Sants, al barri hospitalenc de Collblanc.
El camí reial i el primer impuls de Sants
La via moresca sortia dels murs de la Barcelona antiga pel carrer de la Boqueria i seguia pels actuals carrers de l'Hospital i de Sant Antoni. Allà, seguia el recorregut que fa l'avinguda de Mistral fins a arribar a la Creu Coberta, on actualment hi ha la plaça de braus de les Arenes, reconvertida en centre comercial. En aquell indret, anomenat el coll dels Enforcats, durant segles hi va haver una de les cinc forques on es penjava els condemnats a mort a Barcelona. En aquell punt, que marcava la frontera entre la ciutat comtal i Santa Maria de Sants, hi havia una creu de terme que, tapada amb unes teules, va donar nom al barri santsenc de la Creu Coberta. Més enllà d'aquest punt, el camí seguia el traçat de la carretera de la Bordeta i els carrers de Gavà i de la Constitució fins a la carretera de Santa Eulàlia, que duia a l'Hospitalet de Llobregat.
No va ser fins a la segona meitat del segle XVIII que es va construir la carretera reial fins a Madrid que, avui dia, correspon als carrers de la Creu Coberta i de Sants i que continuava fins a Molins de Rei, per on creuava el Llobregat. A mitjans del segle XIX, el segarrenc Joan Corrades va comprar els terrenys més propers a la frontera amb Barcelona per construir-hi un hostal per a aquells que arribessin a la ciutat quan les muralles ja eren tancades. Corrades va donar a aquell edifici, avui desaparegut, el nom del seu poble d'origen, Hostafrancs, que és com es continua coneixen la zona actualment.
Creuant la zona, fins que la carretera de la Bordeta esdevé carrer de Gavà i després, carrer de la Constitució, just abans d'arribar a la rambla de Badal, al carrer de Parcerisa, hi trobem Cal Bruixa. Tot i que ara és en un solar interior, va ser construïda durant la segona meitat del segle XIX per Josep Elias, que es dedicava a cultivar i vendre verdures. El nom, però, li ve del seu propietari següent, a qui es coneixia com "en Bruixa". En molt mal estat de conservació i sense cap ús, està afectada pel pla de remodelació de la zona de Can Batlló, tot i que els veïns miren de salvar la darrera masia que queda a la Bordeta.
La via del tren
El ferrocarril va ser, i en part encara és, un trau que talla Sants per la meitat, però també va ser el motor de la urbanització de part de l'antic terme municipal. El 1885, els germans Badal van obrir la rambla que duu el seu nom i que connectava la carretera de la Bordeta amb la via del tren, i a principis del segle XX l'Ajuntament de Barcelona va promoure la prolongació del carrer fins a la carretera de Sants, on aleshores hi havia la plaça de Víctor Balaguer o, anteriorment, la plaça de la Vila. L'ampliació del carrer, feta per encabir-hi el cinturó de ronda, es va fer als anys setanta i se li va donar un aspecte més semblant a l'actual.
El Sants obrer i combatiu
Al mateix segle XIX, precisament, va ser quan Sants va canviar completament, com va passar amb la majoria d'antics pobles del Pla de Barcelona. Amb la ciutat tancada rere les muralles i sense espai per créixer gaire, la indústria es va haver de desenvolupar als pobles de la rodalia. Santa Maria de Sants, amb la seva carretera i molta superfície urbanitzable, va esdevenir, de sobte, un indret ideal per aixecar el món del futur. Durant els anys anteriors a l'annexió a la ciutat, que va tenir lloc el 1897 a petició pròpia, la població es va multiplicar per cinc, una de les proporcions més altes de la zona. La construcció de fàbriques va atreure moltíssimes persones que hi van anar a treballar i van donar a Sants el caràcter obrer que, malgrat tot, ha mantingut fins als nostres dies.
Seguint el carrer de Sants i pujant pel de Joan Güell, trobem la primera indústria que es va instal·lar a Sants, i una de les primeres de tot el país: el Vapor Güell, que va començar a construir-se el 1844 i va entrar en funcionament el 1846. Aquella fàbrica, coneguda més endavant com el Vapor Vell, és on va començar la llarga història de reivindicacions socials i laborals de Sants, amb la conflictivitat que s'hi associa. Deu anys després de la inauguració, l'arribada de les noves màquines selfactines, més automatitzades, van ser la causa de la primera vaga del sector del tèxtil al Pla de Barcelona. El 2 de juliol de 1855, durant una reunió amb els treballadors, va ser assassinat el director de la fàbrica, Josep Sol, i un dels socis de l'empresa va ser ferit de gravetat i va abandonar el negoci.
Allò només va ser el principi d'una història, la del Vapor Vell, representativa de la lluita obrera a la Catalunya de finals del segle XIX. El 1889, enmig d'una crisi del sector del cotó, el director de la fàbrica, Ferran Alsina, va ser tirotejat mentre anava cap a casa, però va resultar il·lès. Finalment, l'any següent el Vapor Vell va tancar i el 1901 tota la producció ja s'havia traslladat a la Colònia Güell. Poc abans, però, el 1897, el pati de la fàbrica encara va servir per a un esdeveniment històric més: el rodatge de la primera pel·lícula amb argument que es va fer a l'Estat espanyol, Riña en un café, dirigida pel pioner del cinema català Fructuós Gelabert.
Aquell va ser l'inici d'una vinculació fortíssima de Sants amb els moviments obrers i polítics progressistes que té com a moments més destacats l'atemptat contra Francesc Cambó a Hostafrancs (1907), el congrés de reorganització de la CNT (1918) o la fundació de Comissions Obreres a la parròquia de Sant Medir (1964).
L'origen de Sants
Tornant altre cop al carrer de Sants, i després baixant pel d'Olzinelles, arribem a la plaça de Bonet i Muixí, el nucli de l'antiga vila de Santa Maria de Sants. Aquí hi podem trobar el que queda de l'indret on va néixer el poble, esdevingut barri de Barcelona, en un temps i unes circumstàncies molt diferents dels que coneixem actualment.
A l'esquerra, hi trobem la Torre del Rellotge de Sants. Des del carrer gairebé no es pot veure, ja que es troba en un recinte tancat i amb un jardí al davant. Aquest edifici és el que queda de la masia més antiga que es conserva a Sants, construïda sobre el turó més alt del municipi durant el segle XIV. Antigament havia estat la casa dels masovers d'un gran casal anomenat la Torre d'en Llull, on s'havien allotjat personatges tan coneguts com Felip d'Anjou i que, després d'una etapa en què va ser un convent, va ser enderrocada el 1860. En aquell moment, la Torre del Rellotge també va perdre un dels seus costats i va quedar abandonada. Va ser aleshores quan els nens de la zona, creient que estava embruixada, van començar a anomenar-la "Cal Dimoni". A finals del segle XX i principis d'aquest va ser la seu de l'Arxiu Històric de Sants i, avui dia, és gestionat pel Centre Cívic Cotxeres de Sants, que es troba molt a prop.
Tornant a la plaça, veiem l'església de Santa Maria de Sants, nucli i origen de l'antic municipi. Se sap que, a finals del segle VIII, ja hi havia un temple, probablement visigòtic, i que al segle XII n'hi havia un de nou, d'estil romànic. Aquesta església va romandre en peu fins al 1828, quan va començar a ser enderrocada per construir-ne una de nova, d'estil neoclàssic, obra de Josep i Francesc Renarc, pare i fill. Era força semblant a la que podem veure a dia d'avui amb l'excepció del campanar. Amb una alçada de setanta metres, era el més alt que hi havia fora de les muralles de Barcelona, si més no fins que la Sagrada Família el va superar.
Aquella nova església, però, amb prou feines va arribar a un segle d'existència. Durant la Setmana Tràgica, el 1909, els revoltats ja van mirar d'incendiar-la, i la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936 va fer que alguns intentessin tornar a cremar-la. Finalment, després de la insurrecció militar del juliol de 1936 i de la seva derrota a Barcelona, Santa Maria de Sants va ser incendiada i pràcticament destruïda. Només en van quedar les parets i el campanar, que, poc després, van ser enderrocats. Acabada la guerra, el 1940, es va iniciar la reconstrucció de l'església, amb un estil semblant al disseny neoclàssic immediatament anterior, però, això sí, sense el seu característic i altíssim campanar.
Història política de la ciutat i el país
Passant a darrere de l'església, on hi ha la plaça d'Ibèria, i anant pel carrer del Sant Crist, arribem al carrer de Cros. Just en aquesta cantonada hi ha un edifici que no crida l'atenció però que té una història singular. Construït el 1894 per Francesc Batllori, va ser un ateneu durant gran part de la seva història, per bé que amb canvis ideològics molt grans. El primer va ser l'Ateneu de Sants, però després van venir el Foment Artístic de Sants, el Foment Republicà Català de Sants, el Centro de la Unión Patriótica i el Foment Republicà de Sants. Justament quan feia aquesta darrera funció, el març de 1931, va ser quan va tenir lloc la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya, que poc després guanyaria les eleccions i, amb la proclamació de la República, restauraria la Generalitat en la persona del president Macià.
No cal moure's gaire per trobar, o per veure on era, un altre dels edificis que va marcar la història política recent del nostre país, especialment pel que fa als moviments socials. Al número 10 del carrer de Cros, el juny de 1987, es va fundar l'Ateneu Alternatiu i Llibertari de Sants, que durant uns anys va ser la degana de les ocupacions al nostre país. De fet, tot i que hi havia hagut intents anteriors, aquesta va ser la primera casa ocupa que va resistir un mes sense ser desallotjada i, a partir d'allà, va ser una de les llavors més importants d'un moviment que va marcar Barcelona durant, com a mínim, els vint anys següents.
Pujant pel carrer de Cros, tornem a arribar al carrer de Sants. Just a l'altre costat, al principi del carrer de Riego, hi ha una de les places més característiques de Sants: la plaça d'Osca. Continuant cap amunt, a mà dreta, hi havia l'altra fàbrica de Sants: el Vapor Nou, nom que va rebre l'Espanya Industrial, que ocupava un gran espai al costat de l'estació de Sants i que, a principis dels anys 80, va ser convertida en un parc. Aquesta fàbrica, de fet la més important de la localitat, produïa teixits i estampats, especialment de pana, el gènere que més feien servir les classes populars del país, dels pagesos als obrers. La fàbrica, a més, era al costat de l'estació, formant pràcticament un continu, el millor exemple de l'activitat fabril d'aquell Santa Maria de Sants que feia pocs anys que havia desaparegut, absorbida per una Barcelona en creixement constant.
