Homes sense rostre. Franctiradors indeterminats. Maten i moren a Bòsnia-Hercegovina perquè la guerra pugui començar. El dia 6 d'abril de 1992 a migdia alguns milicians del Partit Democràtic Serbi (SDS) de Radovan Karadzic –que concentra el vot majoritari del 31% de la població sèrbia– disparaven, des del terrat de l'hotel Holyday Inn, contra milers de persones que envoltaven el Parlament de la República, al barri central de Sarajevo. A l'interior un grup d'intel·lectuals i ciutadans constituïen un Comitè de Salvació Nacional, en una desesperada agrupació intercomunitària (musulmans-croats-serbis) dels habitants de la capital. La pretensió era d'aturar, mitjançant una nova mobilització de masses, l'enfrontament armat previst per a aquell mateix dilluns, dia 6, quan la reunió dels ministres d'Afers Estrangers de la CEE a Brussel·les reconegués la república sobirana de Bòsnia-Hercegovina. Aquell migdia, a l'avinguda de Vojvode Putnika, quedaven estesos almenys deu cossos tan innocents com les cinc dianes que els mateixos franctiradors havien fet diumenge a la nit contra la gentada que s'havia concentrat al voltant del Parlament. 0 la cinquantena de civils assassinats tres dies abans a Bijelijna –un poble del nord-est de Bòsnia– per tropes irregulars sèrbies.
La fossa comuna, certament, ja s'havia inaugurat molt abans als Balcans -Croàcia, per exemple: més de 30.000 morts no oficials- però aquest previsible dilluns d'abril desfeia els darrers miratges de pau a Bòsnia-Hercegovina: els franctiradors del SDS (que és encara, formalment, part de la coalició governamental) disparaven contra el seu poble perquè consideraven els pocs serbis –pocs, però n'hi havia– que recorrien els carrers de Sarajevo amb els seus veïns musulmans i els seus amics croats poc més que una colla d'imbecils –o de traïdors, tant se val– que s'havien empassat la fal·làcia d'un estat sobirà dels musulmans, els serbis i els croats, basat en el consens trinacional d'uns ciutadans iguals en drets i deures, que un 63% dels votants havien aprovat en el referèndum de l'1 de març de 1992. Els franctiradors disparaven a menys d'un quilòmetre de la seu de la Forpronu (Forces de Protecció de l'ONU) i els cascos blaus havien de córrer a amagar-se al soterrani i tastaven la seva futura impotència. Tot passava a la mateixa avinguda que, ja la nit del referèndum, havia estat tallada amb barricades per grups d'"incontrolats" serbis del barri de Novo Sarajevo, i els pobles propers de Pale i Vraca. Llavors, els encaputxats –futurs franctiradors– no es van atrevir a disparar contra la massa humana que, a cara descoberta, va increpar-los i va paralitzar l'extensió del conflicte a la resta de la ciutat. Un general de la segona regió militar –traslladada de Zagreb a Sarajevo– Milutin Kukana va convèncer Karadzic de deturar la insurrecció. Momentàniament. Fins que, el diumenge 5 d'abril, els homes de Karadzic tornaven a entrar a Sarajevo i s'apoderaven, a base de pots de fum i d'armes automàtiques, de l'estratègic hotel Holyday Inn mentre l'exèrcit iugoslau ocupava l'aeroport civil de Butmir als afores de la ciutat i un dels últims generals musulmans de l'exèrcit iugoslau, Muharem Fetabagic, prometia davant les càmeres de televisió de restablir l'ordre. Quin ordre?
L'ordre –constitucional, republicà, antic o nou– ha deixat d'existir a Sarajevo, i a tot Bòsnia-Hercegovina. Aquest nou estat independent, apuntalat pel reconeixement internacional, és una pura expressió formal. A l'estil del pacte nacional libanès del 1943, que havia creat un estat a base de fer un repartiment ètnic del poder –un equilibri d'interessos que, trenta anys després, ja no serien compatibles–. A Bòsnia-Hercegovina, les eleccions democràtiques de desembre del 1990 havien donat la victòria als partits ètnics: SDS, SDA –Partit d'Acció Democràtica, representant del 44% de musulmans– i HDZ –Comunitat Democràtica Croata, que recull el vot majoritari del 17% de croats– que tenien, conjuntament, 104 dels 109 escons del primer parlament lliure de Bòsnia-Hercegovina. Els interessos, però, mai no van ser coincidents. Setze mesos de teòric govern de coalició han paralitzat les institucions. Les coalicions reals ja fa molt temps que funcionen fora de la burocràcia bosniana. I són pactes de sang. No poden incomplir-se.
Musulmans i croats han establert, sense gaires dubtes, un pacte implícit de supervivència, seguint la teoria croata que Bòsnia-Hercegovina ha de mantenir la seva integritat territorial per a impedir la creació d'una Gran Sèrbia i la praxi musulmana –universal– que l'enemic del teu enemic és prou bon amic, almenys en principi. L'aliança és Bosna, la lliga patriòtica creada ara fa mig any per militars afins a SDA i HDZ amb la missió de defensar els territoris de majoria croato-musulmana, juntament amb la policia lleial a la República. No tenen jerarquia definida, ni organització pública però tothom els coneix per les "boines verdes" que, amb l'escut històric de Bòsnia, identifiquen les seves patrulles.
Bosna ja ha dividit el seu àmbit d'actuació. A Bosanski Brod, al nord de Bòsnia, damunt la línia natural de frontera del riu Sava, on se situa l'únic pont controlat –des del poble veí de Slavonski Brod– per la Guàrdia Nacional Croata, aquesta lliga patriòtica és, a penes, el camuflatge dels soldats croats d'una banda i altra de la frontera teòrica. Controlen directament una franja de terreny bosnià fins als límits de Derventa, una petita ciutat "afí", traspassada per la carretera Knin-Banjia Luka-Belgrad, on l'exèrcit iugoslau té una caserna permanent.
A l'Hercegovina occidental, al sud-oest de l'estat, hi ha 200.000 habitants croats (85%), que ja no necessiten lligues patriòtiques. La quarta brigada de l'Exèrcit Croat i les forces especials de la Guàrdia Nacional estacionades a Merkovic es troben, de forma extraoficial però evident, dintre aquest territori "estranger" en posicions que només es poden qualificar de línia de foc.
Enmig, Sarajevo. Un punt de confluència dominat per Bosna, pels voluntaris musulmans que, gràcies al suport logístic del govern croat, disposen de prou efectius i material per a impedir la hipotètica conquesta de la ciutat per grups serbis reforçats per les guarnicions militars de Lukavica i Rajlovac. Controlen, també, la carretera principal entre Mostar i Derventa que separa Bòsnia en dues parts. Bosna protegeix, en termes militars, la seva part en aquesta política de cantonalització etnoestratègica, que es desenvolupa sobre un teòric terreny indivisible. No són el govern de Bòsnia però limiten la seva existència a defensar l'ordre constitucional". Ni la missió d'observació de la CEE, ni les forces de l'ONU no tenen constància formal de la seva existència. Tanmateix, saben que Bosna definirà l'opció final d'aquesta guerra quan s'acabi tot espai de negociació i es passi al conflicte generalitzat. Els musulmans, en gran part eslaus cristians de l'heretgia bogomil convertits a l'islam durant el llarg període de domi nació turca, han trobat en els croats una aliança immillorable: Zagreb exerceix la tutela directa de la població croatocatòlica de Bòsnia-Hercegovina i introdueix un factor de desestabilització davant mateix de la major concentració de tropes serbo-iugoslaves, però garanteix als líders musulmans la posició privilegiada que, ja des de Tito, mantenen en els organismes del poder bosnià.
La fossa s'omplirà igualment EI SDS, que propugna la creació d'un.a Sèrbia Occidental dins la futura nova Iugoslàvia, un territori continu que enllaçaria la Krajina –croata i bosniana–, i la Bòsnia del nord-est amb la República de Sèrbia. L'exèrcit iugoslau, amb el cinquè cos de Banija Luka, té previst de comptar amb Bòsnia sota qualsevol forma estatal. Per tant, poden preferir el caos, una guerra multifocalitzada, llarga si cal, incontrolable, on ells ja no siguin els agressors sinó les víctimes responsables de les bestieses que provoquin les partides armades d'extremistes. Així esdevindrien l'única estructura jeràrquica, unitària i omnipotent, que podria clausurar, amb una certa rapidesa, la fossa comuna. I, en nom de Sèrbia, els seus irregulars s'atrinxeren en punts estratègics o preparen les temudes neteges ètniques que només l'exèrcit -serbi però iugoslau- podria controlar. Al final, la magnitud de la fossa comuna dependrà del temps que triguin a assolir un imperfecte equilibri de terrors.
Rudolf Dujac, 51 anys, sec i ossut, un musulmà del poblet de Donije Kolib, s'ha quedat sol a defensar casa seva, entre la terra de ningú, la pluja de granades i el foc dels franctiradors. La dona i els seus dos fills han travessat, amb una barca de motor, el riu Sava en direcció a Eslovènia. No hi ha llum ni aigua corrent. Una taula buida, una ampolla de rakija i un kalàixnikov assegut, silenciós, al sofà. Res més. La ventada de morts s'emportarà Rudolf Dujac, un dia qualsevol d'aquesta guerra, cap a la fossa comuna. Els homes sense rostre continuaran matant.