Els crítics

Mirades

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’experiència de sentir-se humiliat i ridícul per haver estimat apassionadament a qui no ho mereixia, pot tenir diverses expressions. Si respon a un sentiment real pot mostrar-se en una confidència —colèrica o resignada— i, aleshores, la sinceritat és la condició del seu valor, o pot ser un poema com el que hi ha en aquest llibre de Joan Manuel Homar

Ferm i amb un gest que vol ser digne, 
m’alço eixugant-me la saliva: 
ja no vull ser el teu ca que bava. 
No era pas jo, sinó una glàndula 
perversament enamorada. 
Ara puc dir que ja pertanyo 
al noble club dels extirpats.

Expressat així, el text deixa d’importar com a testimoni d’un fet real —pot ser-ho o no, tant li fa— i només importa com a expressió d’una experiència humana: la de la humiliant consciència d’haver-se comportat estúpidament per no entendre, de debò, què estava passant a la seva vida. I aquest és un sentiment que qualsevol lector —espavilat i sensible— reconeixerà. En el text i en ell mateix, ni que sigui el més feliç i satisfet dels amants. Dit d’una altra manera, el poema té un valor universal que és el que atribuïm, habitualment, als clàssics. Llegir poesia vol dir identificar, primer, de què ens parla el text i, després, contemplar-ne —admirativament, si és el cas— l’expressió: la força i la complexitat d’autodefinir-se com un gos que baveja, de sentir que li han extirpat el cor, de qualificar la seva passió com el mer efecte fisiològic d’una glàndula. Excel·lent. 

Val la pena citar aquest poema perquè em sembla simptomàtic del que el lector trobarà en aquest llibre. No parlo d’una reiteració monòtona del tema amorós perquè els sentiments que el lector trobarà en el llibre són molts i, sovint, antitètics. El que els és comú és un nivell de qualitat, alt. Tècnicament, a més, els poemes tenen unes constants que doten de personalitat l’escriptor i el llibre. 

La lentitud de la mirada
Joan Manuel Homar
El gall editor, 2017
Poesia, 71 pàgines
Premi Ciutat de Palma 2017
12 euros

Primer, és comú als poemes que un jo en sigui el protagonista i la veu del poema: escrits en primera persona, refereixen experiències —puntuals— d’un individu. Però el jo és diferent en cada poema i els sentiments que refereix, també. El baix continu d’aquests sentiments, tanmateix, és, d’una manera o altra, el tema amorós molt sovint teixit amb el del pas del temps, amb molt poques restes del que anomenàvem poesia social. Un jo, encara, que reflexiona sobre l’art de la paraula. No són els meus poemes preferits, però la metaliteratura —la literatura que parla de la literatura— sempre és estimulant i aclaridora. I s’agraeix.

Segon, pel que fa als aspectes formals, les imatges —moltes— són, com és habitual en art, expressió de sentiments —la tempesta, per exemple, ho pot ser d’una adversitat trasbalsadora— que adquireixen en aquella forma una singularitat única. Per això l’autor no “veu” les coses sinó que les contempla, les “mira lentament”, com diu el títol. En el cas de Joan Manuel Homar, les “coses” són, molt sovint, paisatges de Mallorca. Els seus.

I, tercer, el tractament formal: els poemes compten sempre amb un rigorós tractament mètric i hi abunden els alexandrins i els decasíl·labs, llevat del darrer poema, en què els versos són anisosil·làbics. Això confereix a aquestes poesies una, diguem-ne, noblesa que harmonitza perfectament amb la sòbria autenticitat dels sentiments. Però la forma és també llengua i la de La lentitud de la mirada és excel·lent. Quan evoca un paradís o quan parla de “la llum groga de la tarda deserta”. Elegant i precís. I el lector trobarà, encara, citacions de textos estimats per l’autor que, inserits en els poemes, els enriqueixen. Descobrir-los és un plaer exquisit per a lletraferits. La lentitud de la mirada ha guanyat l’últim Ciutat de Palma de poesia

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.