Conta Xarim Aresté en les entrevistes promocionals que la intenció musical d’aquest Ses entranyes era submergir-se en un procés de confecció que defugira la reflexió, empentava els seus músics a deixar-se portar per l’instint. “Era important que tot sorgís de l’entranya, perquè em venia de gust sentir-me humà. Ho vam gravar tot en un dia i mig, i estava segur que hi hauria errors, però per a mi és un peatge essencial per trobar certa frescor, certa imperfecció que m’emociona. I escolto la banda i m’emociono”, li contava a Xavier Cervantes en una entrevista.
Aquestes coses són agraïdes de dir i llegir, vesteixen, però hi ha un evident fons verificable en tot açò, una organicitat molt reeixida, una connexió evident entre el que Aresté tenia al cap i les aportacions de la banda, Ricard Sohn (teclats), Enric Fuster (bateria), Joan Garcias (contrabaix) i la secció de vents formada per Pep Garau (trompeta) i Tomeu Garcias (trombó). La mateixa immediatesa i visceralitat que trobem als textos, especialment inspirats. Hi ha en Ses entranyes quelcom intangible que té a veure amb la suma de factors, amb la captura d’un moment en el temps i en l’espai que, tal vegada, té a veure també amb la tornada a la seua ciutat natal. Sí, malgrat el classicisme de la proposta, hi ha legitimitat a l’hora de parlar de “frescor”.
Potser s’entenga millor tot plegat desfullant les cançons. “Ple d’amor” és un tema d’obertura estupend, un tall sobri i d’alè clàssic, amb l’ombra planant de Bob Dylan i Van Morrison, i ves a saber quantes coses més, però amb uns acabats esplèndids sobre els quals dansa una història amorosa farcida d’imatges boniques.
Inici plenament satisfactori. Amb “Ses entranyes”, el tall que bateja tot el disc, la proposta s’enlaira i agafa personalitat. Arrancada amb uns pianos, percussions i vents de jazz juganer i maridat amb un frasejat folk sobre els quals Aresté conta “jo planto cara a la por només sabent qui ets tu”. “Pobre d’aquell qui tapi tot amb perfum”, rebla, mentre la banda dialoga amb el cantant amb uns arranjaments riquíssims i escaients. Un tema espectacular, de llarg recorregut. “Ja no hi ets” no sembla, d’inici, tan cridanera, però s’envolta d’una gran solidesa instrumental i d’un dels molts textos amb tremp líric de l’àlbum, amb una imatge sensacional: “No és poc que surti el sol i canten els ocells, que naixen flors entre els badalls que fa el ciment d’aquesta gran ciutat on tu no hi ets”, canta Aresté en diàleg amb la trompeta. Abans d’un tancament gojós.
“Fresqueta” és una cançó delicada, d’un lirisme colpidor, en la qual es donen la mà el blues del frasejat, la mirada folk i els omnipresents detalls jazzístics, de factura familiar, però sempre escaients, un dels temes que es beneficia del gruix que atorguen piano i contrabaix. Detalls als quals no és aliena la lletra: “Si el món és al revés, caminem per dalt”. Tema per gaudir en la solitud de la nit, quan el silenci s’apodera de tot, amb uns bons auriculars. En realitat, és un disc que convida a fer això al llarg de tot el seu metratge.
“Si t’ho digués tot”, veu i guitarra elèctrica sostenint perfectament la bastida, invocant l’esperit de Jeff Buckley, és un tema senzill i bonic, sobre la complexitat de les relacions, dels perills de la plena sinceritat. “Si t’ho digués tot (…) passaríem del fred extrem a la calor / cremats tots dos”.
No hi ha res sobrer o intranscendent en l’àlbum, però sí alguns pics d’excel·lència absoluta. Per a un servidor, un dels indiscutibles és “El que havíem escrit”, una cançó narrativa, molt dylaniana, però amb uns agradables arranjaments jazz d’ampli espectre, a l’estil d’una Norah Jones, per entendre’s. Amb aquesta base, l’artista desplega una reflexió existencial amb Salvat Papasseit, l’Hades i moltes més coses. “Dormirem profund, no sabrem qui som, anirem a beure directes a la font, sota un teix perduts en el camí, en una vall ben lluny d’aquí, amb serralades de cims nevats o en bancals plens d’aulivers cremats. No escaparé del que han vist els meus ulls, encara dura l’embruix. Però et faré un petó al front a Llucmajor o qui sap on”, canta el de Flix.
Hi ha també un punt d’indignació encriptada en “La matança”, un tema elegant, sobri, que es construeix sobre un prec repetit amb insistència: “Vine’m a buscar”. La delirant “Un goig baixa del tren cridant” és una mena de raresa entre el to intimista del conjunt, un recitat desfermat (“el mar fa olor de cony / i el riu fa olor de polla”) sobre un bressol de jazz molt cinematogràfic, que acaba amb l’escenificació de la bogeria que anuncia el títol de la cançó, amb Aresté cridant com un posés i una imatge potentíssima: “Un cable elèctric gegant desbocat com un cavall salvatge pell endins”.
“Sempre em trobo a algú” reprèn el vessant introspectiu de la proposta, una reflexió sobre el dret a no estar fi i fallar. “Si el domini pregunta per mi, digueu-li que estic ocupat”, canta Aresté en el tall més blues-rock del conjunt tot i contenir el contrapunt dels vents en clau jazz als quals respon una harmònica final i uns teclats espectrals. Un bon tema de complement. Com ho és “Pa i peix”, una miniatura folk, veu i guitarra amb l’espectre planant de Dylan novament. Un tall amb un to descregut (“Tants d’errors com hem comès, res de nou hem après”), de no arriba a dos minuts, que potser mereixia ser desplegat.
Una altra raresa, “La jota blava”, de títol irònic, serveix per tancar el disc, amb Aresté desplegant les seues habilitats amb la guitarra elèctrica. Blues-rock instrumental polsegós i àrid. Una bona manera de posar el punt final. Visceral. Des de les entranyes. Extraient petroli d’un pou molt profund, de la fructífera, però se suposava que exhaurida relació de la música popular amb el jazz.
