Des del desembre del 2021, el Centre d’Arts Digitals Ideal del Poblenou a Barcelona convida el potencial públic català a visitar la curiosa exposició immersiva dedicada a la pintora Frida Kahlo. Qui vulgui veure els seus quadres, però, que tingui clar que no en podrà contemplar cap, ja que no es tracta d’una retrospectiva ni d’una antologia d’obres. El que presenta “Frida Kahlo, la vida d’un mite”a través de diferents escenaris interactius és el que promet: un recorregut per les etapes més rellevants de l’existència de l’artista a partir de fets concrets de la seva turmentosa i exaltada biografia, marcada per una desesperada vitalitat i per un aire de llegenda forjada al llarg d’un dolorós periple vitenc. En aquest sentit, és una aproximació gairebé hagiogràfica que utilitza les darreres tecnologies per crear un itinerari virtual i, tanmateix, atractiu, ja que es basteix a partir de moltes de les característiques que marquen els quadres de la pintora: colors molt pujats, símbols autòctons, bestiaris de tota casta i fotografies, moltíssimes fotografies.
L’art de Frida Kahlo orbita al voltant de l’autoretrat constant com a territori d’explicació del propi jo, un jo en batalla perpètua contra el dolor físic, real. Per aquest motiu, les diferents sales habilitades del centre Ideal són com micromons que permeten penetrar dins del complicat univers d’una figura esdevinguda universal a partir del seu reconegut treball. Tanmateix, “Frida Kahlo, la vida d’un mite” no serà cap revelació per a qui les obres, les vides i els miracles de l’arxiconeguda creadora li siguin familiars, però sí que pot ser una molt bona porta d’entrada per a ignorants o per a criatures, que gaudiran esbojarradament d’unes instal·lacions d’ultimíssima generació i podran perseguir micos i fruites amb un gran somriure als llavis, o bé colorejar la icònica cara de Kahlo i després projectar-la a una pantalla gegant perquè, en efecte, les dues hores que dura l’exposició són molt experiencials.
Malgrat aquest gaudi pel joc innocent i quasi infantil, no em puc treure del cap que tot plegat corre el perill de banalitzar el llegat d’un personatge que ha transcendit la pròpia essència i que fins i tot ha entrat a formar part de la cultura popular talment com un tsunami pictòric. Perquè, en efecte, Frida Kahlo ha deixat de ser una de les pintores més importants del segle XX per esdevenir una celebritat que ha aparegut, a través de cameos diversos, en sèries com The Simpsons o pel·lícules com Coco, de Lee Unkrich o Adrian Molina per a l’estudi Pixar, o Eisenstein in Guanajato, de l’experimental i sempre arriscat Peter Greenaway. Frida Kahlo, a més a més, compta amb el seu propi biopic de Hollywood, Frida, de Julie Taymor, en què el pes de la interpretació principal cau en l’actriu mexicana més internacional: Salma Hayek. En aquest sentit, Kahlo comparteix amb Che Guevara una adaptabilitat camaleònica que li ha permès una metamorfosi múltiple en productes de consum que van des de les tasses fins a les samarretes, i tot sense perdre el seu missatge conflictiu pel camí. Què és el que ha convertit Frida Kahlo en un personatge tan icònic, tan estimat i fins i tot tan cobejat, fins al punt que figures com Madonna col·leccionen els seus quadres?
M’atreviria a afirmar que el seu exemple de lluita aferrissada, acarnissada, contra l’adversitat és un dels fluxos que alimenta la mitologia del personatge. És aquí on s’evidencia que els millors quadres de Frida Kahlo són, sens dubte, els seus autoretrats. A través d’uns llenços amb voluntat fotogràfica, però també metafòrica, mostra els incomptables dolors físics que va patir després d’un accident brutal que gairebé acaba amb ella. Dia 17 de setembre del 1925, és a dir, quan tan sols tenia divuit anys, tornava a casa en un bus que va ser envestit per un tramvia. Per culpa del xoc, ambdós vehicles varen quedar esclafats. La columna vertebral de la jove Kahlo es va fracturar en tres parts diferents. La futura pintora també va patir lesions molt greus a les cames, a les costelles, a la clavícula i a l’os pèlvic. Durant anys es va haver de sotmetre a 32 intervencions quirúrgiques i estiraments de tota casta amb mecanismes terrorífics. A partir d’aquest violentíssim esdeveniment, Frida Kahlo, obligada a immobilitzar-se per guarir el seu fràgil estat de salut, va començar a pintar com mai abans ho havia fet, ajaguda al llit i amb un mirall per observar-se detingudament. Per tant, la pintura per a ella va ser una arma de doble tall. Per una banda, fou una via d’escapament del malestar. Per l’altra, una eina per potenciar la pròpia personalitat.
El seu èxit no va ser immediat, però sí que és cert que a partir de la insistència de dedicar-se a la pintura, i d’abandonar la carrera de medicina que estudiava aleshores, va establir contacte estret amb artistes i intel·lectuals de l’època. Així va conèixer l’amor de la seva vida, el pintor Diego Rivera, amb qui viuria turbulents romanços, diferents matrimonis amb divorcis entremig i discussions apoteòsiques. Malgrat tot, Kahlo i Rivera bastirien un vincle humà i creatiu inseparable que no es trencaria per culpa dels distints romanços que tots dos viurien per separat. En una complexa vida amatòria i sexual, sempre marcada per l’eufòria i l’atreviment, Frida Kahlo va arribar a tenir amants com Lev Trostki, Chavela Vargas o el pintor català Josep Bartolí, correspondència amb el qual es va vendre a la casa de subhastes Doyle de Nova York per 128.000 euros. El que marcava Frida Kahlo, tant dins com fora del llenç, era la intensitat, una intensitat exemplar.
Frida Kahlo era inclement, amb els pinzells o sense. No dubtava ni un segon a l’hora d’engendrar quadres absolutament bestials i duríssims, com el que va pintar l’any 1932: Henry Ford Hospital. Aquí ens presenta el seu cos ajagut sobre un bassal de sang i amb les diferents tragèdies físiques que l’envolten talment com levitacions: una d’elles és un avortament recent. No només en aquesta, en la majoria de les seves obres Frida Kahlo mostra el seu cos martiritzat de carn polvoritzada, amb vasos sanguinis oberts, cors sagnants, pits desballestats i columnes espinals trencades, com al quadre La columna rota del 1944. El que porta per títol Sin esperanza, del 1945, ens mostra la pintora ajaguda, de bell nou, mentre vomita, entre llàgrimes, calaveres i tota casta d’animals morts que conformen una ona d’horror sobre la figura humana. Es pot assegurar que si el segle XX ha d’agrair a algú l’amplificació d’una pintura mòrbida és a Frida Kahlo, a Francis Bacon —tot i que aquest segon sí que s’endinsava en deliris onírics— i a Leonora Carrington, creadora d’universos metafísics i carnals que podrien dialogar molt bé amb els del nostrat Joan Ponç.
El conegut escriptor surrealista, i líder inqüestionable del moviment literari que volia desafiar les convencions més estridents de la realitat, André Breton, va convidar Frida Kahlo a participar en una exitosa exposició a París, i a partir d’aquí l’artista mexicana no va parar d’aconseguir reconeixements. L’aparició a la coberta de la revista Vogue, per exemple, va ser fonamental perquè la seva figura comencés a tenir ressò entre les masses. El convit bretonià va obeir a l’intent de l’autor francès de lligar Kahlo amb el moviment surrealista, però ella s’hi va negar perquè assegurava que no pintava somnis sinó la seva pròpia vida, i amb totes les vísceres, com passa al potentíssim quadre My birth (Mi nacimiento), del 1932, en què no evita cap detall del que és un part, el part que la va portar al món entre espasmes. La seva pintura exalta els voravius més directes, fins i tot escabrosos, i dialoga molt bé amb llibres de poetes d’ara en llengua catalana com Maria Sevilla, Paula S. Piedad, Laia Maldonado o Andrea Ambatlle, ja que aquestes poetes també han exposat les seves entranyes amb una bella i estranya capacitat de crear bellesa a partir de l’horror. En el seu cinquè títol, Exposició, acabat de sortir d’impremta a l’editorial Documents Documenta, l’escriptora i metgessa Àngels Moreno parla precisament del cos convertit en carn de batalla, en espai tumultuós on es duu a terme una performance perpètua a través del llenguatge convertit en pulsió de mort i, alhora, en fonament de l’amor: “Ella diu: mira’m tacada de passió.” Des d’una semblant pupil·la en constant ebullició, Frida Kahlo va convertir, amb un audàcia pionera, el seu cos en una autèntica, i extrema, experiència estètica.
Des de la certesa d’aquesta febril activitat performàtica, el bigoti de Frida Kahlo no és cap deixadesa. És, sens dubte, un agent provocador que desestabilitza els cànons de bellesa. Es tracta, i amb dret propi, d’un gest més d’una artista que sabia que l’impacte no es produeix, només, damunt dels llenços sinó, sobretot, en el teatre social, aquesta gran fira de vanitats. En aquest sentit, Kahlo va ser una precursora, i va saber veure que la revolució de les dones també s’havia de debatre amb ungles, amb pèl. A l’any vint-i-dos del segle XXI és habitual trobar artistes, com Juana Dolores o Amaia Romero, que reivindiquen el dret d’existir del propi pèl corporal. En un món en què la pornografia oficial passa per la depilació excessiva de tots els racons genitals, generant representacions gairebé prepúbers, i per tant perverses, dels cossos, deixar-se créixer el pèl com ho feia Frida Kahlo és una forma de revolta i una forma de màrqueting, com si la pintora mexicana hagués entès perfectament, i de manera gairebé profètica, les futures estratègies comercials d’Andy Warhol i les posés a disposició de les seves fermes conviccions polítiques.
Frida Kahlo era una lluitadora: comunista, feminista i denunciadora del procés d’explotació que patia el poble sud-americà. També era una ferma defensora dels animals i de la natura. En més d’un quadre icònic, es pinta a ella mateixa envoltada de micos i d’arbres selvàtics: és una manera d’immortalitzar els elements autòctons del seu país, i també una oportunitat per pintar-se talment com una mena de divinitat local. De fet, l’espai natural i arquitectònic on va viure la majoria de la seva vida a Coyoacán, anomenat la Casa Azul, s’ha convertit en un lloc de pelegrinatge i en un dels museus més visitats de Ciutat de Mèxic. S’hi poden trobar alguns dels seus quadres més valorats, així com molts dels seus objectes d’ús quotidià. És curiós i admirable constatar com les seves certeses a favor del comunisme no es varen veure enterbolides pel tornado de consum capitalista ni pels seus viatges a Amèrica del Nord un cop va ser una pintora cobejada. Queda clar que sabia lluitar amb intel·ligència contra les contradiccions inherents del cor humà.
Las dos Fridas del 1939 és un quadre en què la pintora representa dues de les seves personalitats: una té el cor fort i tel·lúric dels avantpassats, l’altra està amputada i ensangonada. És una manera sàvia i personal de constatar com se sentia després de la separació entre ella i Diego Rivera, tot i que un any després tornarien a casar-se. És, també, un quadre que verifica la seva capacitat per produir empremta, així com les eines de lectura de què disposava per autoanalitzar-se sense cap mena de misericòrdia. Frida Kahlo era aquesta potència de la natura que en el dolor, i en la passió, es desdoblava per tal de propagar els seus poders i els seus patiments en una correspondència coherent i perfecta. En els seus poemes, reeditats recentment per l’editorial Lumen al costat d’una biografia canònica, Alejandra Pizarnik parlava sense embuts ni censures de la seva existència amb una desesperada vitalitat, una desesperada vitalitat que també Frida Kahlo va experimentar en carn pròpia des de la certesa que els seus vasos sanguinis eren la tràgica llet materna que alimentava els llenços. Encara que no els puguem veure, ni en primera persona ni en diferit, al Centre d’Arts Digitals Ideal del Poblenou a Barcelona sí que es podrà sentir part d’aquesta intensitat exemplar i d’un amor que es ramificava fins a l’infinit del pigment. Un convit tan bo com qualsevol altre per tornar a la cosmovisió d’una de les creadores clau del segle XX, amb una ombra tan llarga que ha arribat al XXI sense perdre ni un xic d’intensitat.
