La darrera novel·la de Joan Pons (Ferreries, Menorca, 1960) comença amb el relat en primera persona d’algú que arriba a un castell. Ben aviat qui serà, de fet, el principal protagonista d’aquesta història dona informació succinta sobre la seva condició actual, i ens situa en una època històrica del passat. Aquest element prefigura el que serà a continuació el desenvolupament d’unes vivències personals força dramàtiques, evocades en tot moment per ell mateix.
Es tracta d’un inici que, degut a la presència d’allò sobrenatural en les peripècies per les quals passarà el personatge —acusacions de vampirisme, entitats fantasmals, estranys rituals—, remet al gènere fantàstic i, concretament, a una possible ficció gòtica. No és aquest, però, el camí que va prenent a poc a poc la narració, construïda en aquesta primera part a través de fragments no disposats segons un estricte ordre cronològic, que descriuen moments del terrible periple de l’Ivan —“l’heroi” de La malaltia del cor— fins que un enigmàtic protector, l’anomenat capità, el salvarà de la foguera pública.
Tot aquest segment posseeix una gran força narrativa, amb un lèxic molt triat i genuí de l’àmbit lingüístic de l’autor (“trabocar”, “orc”, “l’al·lotet”, “serigot”...) i una prosa vigorosa que augmenta en intensitat a mesura que avança l’escabrós monòleg de l’Ivan: “La fortor dels morts s’afegí a la resta de penúries /.../. La pudor de carn , desproveïda de l’alè de l’ànima que iniciava el seu procés de putrefacció enmig d’aquella aigua bruta que els envoltava, em va traslladar mentalment a l’infern”.
Les expectatives apunten al que podria ser un projecte de novel·la històrica. La ubicació geogràfica i d’època hi és, així com els escenaris més destacats on transcorre: Barcelona, el port, la plaça del Rei, el castell de Montjuïc, al segle XVIII, en el marc del llarg assetjament a la ciutat provocat per l’ofensiva borbònica. No se’ns diu gaire més, perquè la intenció de l’obra s’allunya del gènere suara esmentat. Gairebé sense transició, el plantejament argumental de La malaltia del cor va derivant cap a un relat d’aventures, en què la trama es torna cada cop més intricada i el rumb fixat de bon començament esdevé un tant erràtic i confús.
El mal, com a presència que perdura al llarg dels segles i s’encarna en múltiples formes, és representat aquí per una organització gairebé secreta i molt influent, que abraça individus procedents dels estaments més poderosos com el clergat, la reialesa i els militars, i que és coneguda amb el nom de la Germandat de l’Ase Roig. Les atrocitats que comet, per tal d’aconseguir els seus ambiciosos objectius de domini del món mitjançant la subjugació de les persones, configuren un catàleg sinistre que no ha parat de créixer fins a l’actualitat.
Gairebé resulta inevitable, arribats a aquest punt, recordar les intrigues conspiratòries que trobem a les exitoses novel·les de Dan Brown (també algunes aportacions d’Umberto Eco), on els veritables centres de poder romanen ocults al coneixement de la societat, actuant de manera soterrada i, pel que sembla, amb impunitat garantida de per vida.
A La malaltia del cor l’Ivan i el capità, ajudats d’altres peculiars combatents, lluitaran amb determinació contra l’amenaça que suposa l’existència de la temible Germandat. En aquest enfrontament on no hi manquen episodis d’una gran inventiva, l’autor ha dotat de significació simbòlica alguns elements “escenogràfics”: el gel, que manté hivernats fets tràgics d’un temps pretèrit; la gran cisterna d’aigua que hi ha a les entranyes del castell —que esdevé en aquesta novel·la un personatge rellevant— i la sang, que és portadora de vida i de mort i adquireix un fort protagonisme tant a la infantesa com durant la joventut convulsa de l’Ivan.
Però a les darreres pàgines hi ha un canvi substancial i inesperat que obliga a interpretar el sentit global de l’obra des d’una nova perspectiva. L’escriptor illenc s’ha servit d’un artifici imaginatiu potent —encara que potser excessivament perllongat— per transmetre el seu missatge essencial: la maldat és capaç de perdurar al llarg del temps, adoptant les més variades aparences i nodrint-se —i aquesta és una de les metàfores principals de La malaltia del cor— de la vulnerabilitat de l’ànima i del cor humans per continuar reproduint-se i propagant el terror.
És aquest insadollable afany per sotmetre els altres a idearis i règims autàrquics, ens diu Pons, per anihilar els justos anhels de llibertat i de reconeixement de drets fonamentals d’homes i dones, el que fa emmalaltir l’individu i el converteix en un monstre. Tant se val si utilitza arquers destres, companyies d’artilleria o carcellers de camps d’extermini, o si s’expressa a través de dirigents dogmàtics i de tribunals arbitraris. L’objectiu és sempre el mateix: la servitud, la claudicació davant del mal.
Joan Pons (Nàufrags; Sorra a les sabates; La casa de gel...) ha escrit una faula amb un clar propòsit moral i ètic que ens recorda un cop més que la perseverança de l’esperit valent és, al cap i a la fi, l’únic antídot contra l’ancestral malaltia que afecta la condició humana.
