L'interès geoestratègic de Rússia per controlar el sud d'Ucraïna ve de lluny, des de l'expansionisme territorial que imposà l'emperadriu Caterina la Gran, durant la segona meitat del segle XVIII. Això és prou conegut i aquest setmanari ja s'hi ha referit en alguna ocasió. El que no és tan conegut és que un dels principals episodis de l'imperialisme rus en aquella zona va tenir, de rebot, l'illa de Menorca com un dels seus escenaris marginals.
Fou durant la guerra entre els imperis rus i turc de 1768-1774 quan la flota imperial de l'emperadriu Caterina va viatjar des del Bàltic fins al Mediterrani per enfrontar-se a la seva enemiga otomana. En entrar els vaixells imperials russos per davant de Gibraltar i enfilar cap a l'orient mediterrani, alguns mariners es començaren a posar malalts de l'escorbut, la típica afecció de la marineria provocada pel dèficit de vitamina C –aleshores estaven embarcats durant llarg períodes i no consumien fruites ni verdures, cosa que feia aparèixer la greu malaltia– i quan es multiplicaren els malalts, l'autoritat de la flota ordenà recalar a Maó el suficient temps per aprovisionar-se i, també, per desembarcar prop de 400 mariners greument malalts, dels quals més de la meitat moririen i allà foren enterrats.
La guerra. El conflicte entre l'Imperi rus i l'Imperi otomà va durar, com s'ha dit, sis anys. Un temps que marcà un canvi decisiu a la zona en conflicte, no debades fou quan l'emperadriu Caterina II de Rússia assolí el gran objectiu d'arrabassar el sud d'Ucraïna del control dels turcs otomans, els quals controlaven de fet el territori a través d'un estat titella, el kanat de Crimea (1441-1783).
Durant la segona meitat de la dècada de 1760, la tensió entre Polònia i Rússia creixia i sovintejaven les topades violentes entre grups de nobles polonesos contraris a la presència militar russa en el país i les tropes de Caterina aquarterades a Polònia que donaven suport al rei prorús Estanislau. Cada atac acabava amb els rebels refugiant-se en algun estat veí per evitar la persecució russa. Però el 1768 un grup de cosacs de l'emperadriu no es pararen a la frontera i perseguiren els agressors fins a una ciutat ucraïnesa, Balta, i la cremaren. Aleshores les autoritats del kanat referit demanaren ajuda al sultà otomà Mustafà III, el qual va declarar la guerra a Rússia el 25 de setembre d'aquell mateix any.
Caterina la Gran veia així com se li obrien les portes per convertir en realitat els seus somnis imperials d'expansió a Ucraïna. Sempre, és clar, que guanyés la guerra contra el gegant turc. A tal efecte establí una aliança amb el Regne Unit i els rebels grecs que lluitaven contra el control turc del seu país. D'aquesta manera, es garantia l'accés tranquil des del Bàltic al Mediterrani oriental, imprescindible per enviar la seva armada a lluitar contra la turca.
Mentre que per terra la força russa s'anava imposant en diferents teatres de la guerra a Polònia i Ucraïna, els vaixells armats de Caterina feien el seu llarg viatge cap al Mediterrani. El 1770 la flota arribà al port de Morea, al sud de Grècia, on ajudaren els rebels contra els turcs. No assoliren la victòria in situ però obligaren el sultà a un moviment decisiu: hagué de reforçar les tropes a Grècia a costa, inexorablement, de debilitar les que mantenia a Crimea.
Fou el moment en que la flota russa s'enfrontà a la de Mustafà en la batalla de Çesme, que es va desenvolupar entre el 5 i el 7 de juliol d’aquell any. Amb el resultat de la victòria absoluta dels vaixells russos comandats per un dels militars de màxima confiança de l'emperadriu, Aleksei Grigórievitx Orlov. La jugada fou rodona: no només guanyaven els russos a la mar sinó que el moviment turc de separar forces per enviar-ne una part a Grècia va resultar fatal: els soldats de Caterina també entraren per terra a les zones ucraïneses controlades pels otomans i els derrotaren.
La combinació de les dues victòries –a terra i mar– deixà segellat el destí de la guerra. Els otomans aguantaren fins al 1774, però finalment hagueren que cedir i demanar la pau a l'emperadriu.
De resultes de l'acord, el kanat de Crimea quedava oficialment com a independent –deixava de ser vassall de Constantinoble–, però a la pràctica es convertia en un estat titella de Sant Petersburg i, sobretot, Rússia s'assegurava la construcció de dos importants ports a la mar Negra, la qual fins al moment havia estat controlada totalment pels otomans.
Com que una part de la noblesa del kanat no acceptà l'acord, s'inicià una guerra civil entre els dos bàndols, un de prorús i l’altre prootomà, cosa que Caterina la Gran aprofità per envair directament el país el 1783 i, així, tota Crimea caigué sota el seu control.
Menorca. Justament aquella flota victoriosa a Çesme fou la que atracà a Maó quan anava cap al teatre d'operacions. Segons informava el passat dia 21 de març menorcaaldia.com, el coronel menorquí Francisco Fornals (1924-2018), el 2008, quan era director del Museu Militar de Menorca, s'interessà per una pintura que s’exhibia en el Museu Estatal d’Història de Moscou.
L’únic que es coneixia de l’obra era que havia arribat a la institució artística a través del llegat d'una important família russa de col·leccionistes de finals del XIX, els Shchukin. En concret va ser Pyotr Ivanonich Shchukin el que va fer donació del quadre, el 1905, juntament amb un important nombre d'altres obres. Era un dels deu fills d'un comerciant fabulosament ric –que havia atresorat una enorme fortuna amb el tèxtil, uns 4 milions de rubles d'or– anomenat Ivan Vassilievitch Shchukin. Tant Pyotr com els seus germans Serguei i Ivan foren uns enamorats de l'art i crearen, cadascun per la seva banda, tres de les més importants col·leccions privades de finals del segle XIX a Rússia, no només de mestres russos sinó d'altres països també, com fou el cas dels impressionistes francesos. De fet, solien visitar sovint París amb la finalitat exclusiva d'adquirir pintures d’avantguarda. En l'últim tram de la seva vida, Pyotr decidí cedir la seva col·lecció a l'estat, cosa que va concretar el 1905. Amb el transcórrer dels anys el llegat Shchukin ha anat superant els avatars de la violenta història russa durant el segle XX –la revolució, la guerra civil, la Segona Guerra Mundial...–, així com les purgues artístiques de l'etapa soviètica i ha arribat fins avui, quan el referit museu mostra aquella pintura per la qual s'interessà el coronel menorquí, i historiador aficionat, recentment desaparegut.
La pintura que localitzà el militar reflecteix –i d’aquí el seu interès– una vista panoràmica de la zona coneguda com la Mola de Maó, on s'hi veu, a la dreta, un obelisc amb l'àguila bicèfala, el símbol històric de Rússia –únicament durant l'època soviètica no se'l va voler usar–, així com amb un escrit del cònsol francès a Balears Froment de Champlagarde –que ocupà el càrrec durant la dècada de 1820–, en el qual explica que es tracta d'un monument en honor i memòria dels mariners de la flota imperial russa morts al port de la Mola cinquanta anys abans.
En efecte, el 1769 la flota russa que havia entrat en el Mediterrani per anar a lluitar contra la turca, patí un fort episodi de la malaltia típica de la marineria, l'escorbut. Aleshores, els caps de l'expedició imperial ordenaren aturar al port Maó, que en aquell moment era britànic i, per tant, aliat de Rússia. Desembarcaren 367 mariners malalts i si bé es desconeix el nombre exacte de morts, els càlculs posteriors els han xifrat en almenys dos centenars, sense poder concretar més. Entre els morts hi havia el fill de l'almirall Grigori Spíridov –un dels comandaments de la flota–, Andréi, un jove de 19 anys.
Val a dir que, en aquell moments, Londres, aprofitant la necessitat russa, va fer una proposta a Sant Petersburg que podria haver canviat la història de Menorca. Segons va publicar Russia Beyond el 2017, el Govern britànic proposà a Caterina la Gran que Rússia es quedés l'illa a canvi del suport en homes i material bèl·lic per lluitar contra els revoltats a les tretze colònies nord-americanes. L'emperadriu declinà l'oferta.
Tornant a l'episodi dels malalts i morts d’escorbut, en primera instància els cadàvers dels mariners russos foren soterrats en les coves de Cala Figuera, amb l'excepció del fill del citat l'almirall que va ser sepultat a l'església de la Concepció, on encara existeix una inscripció en el seu honor; i, a més, un quadre de l'enterrament del jove Andréi, d’un pintor italià, Giuseppe Chiesa, avui es conserva a l'Ajuntament de Maó, però posteriorment, el 1820, van ser traslladats al cementiri de la Mola. Aquest trasllat fou encarregat pel cònsol francès, el ja citat Froment de Chaplagarde, que aleshores representava també els interessos russos a les Illes. Per rendir honors als morts, contractà l'aixecament d'un monument –imitant un monòlit– d'onze metres d'altura, que el pintor anònim va incloure en el quadre esmentat que es pot veure a Moscou.
A finals del segle XIX, la Mola va ser ocupada per una gran fortalesa militar i les autoritats degueren considerar que un monument tan alt podria ser un punt de referència per a un potencial enemic i, en conseqüència, ordenaren la seva destrucció.
Ningú no se'n recordà més, del monument dels mariners russos, fins que el 2018 l'Església ortodoxa russa a Madrid s'interessà per la qüestió. El mateix any, el cap d'aquesta creença a la capital espanyola, Andréi Kordochkin, es desplaçà a Maó per entrevistar-se amb els responsables del Museu Militar i de la fortalesa de la Mola. Segons publicà aleshores la pàgina web del Ministeri de Defensa d'Espanya, s'arribà a l'acord que es podria fer en aquell lloc un monument igual al que hi va existir, quan l'Església ortodoxa de Madrid reculli prou fons per assumir el cost del projecte.