La por s’ha convertit en el tema estrella de la reflexió filosòfica als darrers anys. Et pour cause, que dirien els francesos. La covid i Ucraïna justifiquen que hi pensem en profunditat perquè les humanes misèries sembla que se succeeixen imparables als darrers anys en l’espai públic. Però també a nivell més íntim creix una mica arreu el sentiment de vulnerabilitat emocional i només cal donar un cop d’ull a Twitter per descobrir muntanyes de persones dissortades intentant fer-nos partícips de les seves misèries i culpant el món d’haver-los fet desgraciats. La por, com els virus, és contagia i les xarxes socials en són un exemple molt obvi.
Paralitzant, mala consellera, primària i animal, la por és un sentiment que hom voldria anular, o com a mínim controlar, però que a força de pretendre foragitar de les nostres vides paradoxalment cada cop hi ocupa un lloc més central. Vivim en una època de passions tristes, fronteres infranquejables, alarmes i portes blindades. No sembla casualitat que els pensadors que han analitzat la por amb més detall (Sèneca, Spinoza, Nietzsche) siguin cada cop més esmentats, fins i tot ritualment, mentre, en canvi, cada vegada es parla menys de filòsofs optimistes com Epicur, Leibniz o Voltaire. Bergson, que va escriure a L’evolució creadora que l’alegria és el signe de la força de la vida (i la tristesa el senyal que la vida se’ns acaba)... avui no el llegeix ningú.
Una de les descobertes més significatives de la tradició il·lustrada és que la metafísica necessita inevitablement la por. Plató i Heidegger sentien un pànic terrible envers el que Heidegger mateix anomenava “facticitat pura” i gent com Pascal o Kierkegaard escrivien amb “temor i tremolor”. A través de la cultura (“cultura és el que ens diferencia dels pastors de cabres”, segons Nietzsche), inventem tota mena de categories (o d’excuses) per conjurar-la i impedir que ens domini. Però, a la vegada hi ha alguna cosa estranya en la psique humana que ens atrau fins arrossegar-nos en el sentiment de por. A la por, per cert, li encanta disfressar-se de tristesa.
La por, com el perill, sempre ha tingut un caràcter ambivalent perquè és alhora detestada i buscada (ho testimonia prou bé l’èxit d’una determinada mena de films i el fet que els infants s’interessin per temes com les bruixes i els esperits). Passar por i posar-se en perill semblen necessitats profundes de la psique humana, fins i tot impreses en el nostre precari equilibri inconscient. Hem de tenir por de la por? O cal senzillament preparar-se per a una vida cada vegada més esporuguida i aprendre a viure-hi com si fos una situació inevitable? La tradició estoica venia a dir que si ens hi acostumem (si ens endurim...) la por deixa de tenir sentit i no ens fa por. La prova i la superació de la prova (que no l’evitació) semblen imprescindibles en l’estabilitat emocional adulta. Però una cosa és voler experimentar la por per superar-la i altra resignar-nos-hi apel·lant a la vulnerabilitat o a tota mena d’ideologies de la resignació.
Bernat Castany Prado, professor a les universitats de València i Barcelona i bon coneixedor de l’obra de Borges, sens dubte un dels millors torsimanys pel regne de les ombres (fins i tot per raons òbvies) ha escrit un text realment fascinant de més de 350 planes sobre el joc doble que s’estableix entre por i felicitat (o si ho voleu, entre malaltia i curació de l’ànima). Una filosofia del miedo (Anagrama, 2022) és un recorregut detallat per la fenomenologia del temor i per les seves paradoxes (entre les quals no és menor que la gent poruga estadísticament porta més mala vida es mor abans que els eixelebrats). Potser, com ell apunta, temem el món no perquè sigui infinit sinó perquè és indefinit i perquè, mancats de confiança il·lustrada en la racionalitat, ens costa creure en el món” i admirar-lo en la seva diversitat. “Creure en el món –escriu Castany Prado– és resistir a les sirenes de l’idealisme per acceptar el joc de possibilitats que ens ofereix la realitat” (p. 138).
Arribats a la misèria emocional de la covid i a la misèria política de la guerra d’Ucraïna, la filosofia moral es troba ara mateix en un cul-de-sac que porta a fer grans elogis de la vulnerabilitat i de la cura, però acostuma a passar per alt que les passions tristes, només provoquen desequilibris (hola, senyor Kierkegaard!) i que la cura té un punt de xantatge quan fallen els serveis socials i la sanitat pública. Conèixer la por és imprescindible per recuperar l’esperança, però instal·lar-nos-hi significa un autèntic suïcidi, personal i polític perquè de la dependència mai n’ha sortit res de bo. Com apunta Castany Prado: “Nosaltres mateixos muntem i desmuntem amb les nostres accions els nostres inferns i els nostres paradisos” (p. 258). Contra la por líquida potser seria qüestió de reprendre la Confiança en un mateix d’Emerson i estar atents al fet terrible que la por ens fa ser dolents i egoistes. Una societat de la por armada amb bombes atòmiques. Entendre la filosofia de la por és imprescindible per espolsar-nos les passions tristes i el llibre de Bernat Castany Prado se’ns dubte ens és una bona ajuda.